Seleccionar página

LA NIT DE SANT JOAN

LA NIT DE SANT JOAN

  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

LA NIT DE SANT JOAN

La història que vaig a contar-vos podeu creure-la o no, em passà a mi tal dia com hui 23 de juny de l’any 2005. Aquell dia vaig arribar prou més tard que altres a l’albergue on acabava l’etapa, el poble era Rabanal del Camino que està a la província de Lleó i a uns  234 quilometres de Compostela.

Feia bona caloreta aquella vesprada,  em vaig dutxar i després de deixar la motxilla  comencí a buscar on podia  «pegar un mosset». Els dos únics bars estaven ja tancats i el meu estómac  rosegava per dins dient-me que ja era l’hora.

Asseguda en una cadira, i com si estiguera prenent la fresca, hi havia una dona que estava fent calça, una bufanda pel que  vaig veure.

—¿Buscas algo, peregrino?

—Sí señora, son ya las cinco de la tarde y no he comido nada desde esta mañana.

—Ten este trozo de pan y un poco de queso del mío. — Ho tragué tot d’una cistella que tenia amagada al darrere de la porta de sa casa.

—Gracias señora, vengo muerto de hambre.

—No hables tan ligeramente de los muertos, hay que tenerles más respeto.

—Sí, tiene usted razón.

Estiguérem parlant de coses intranscendents mentre jo em menjava el que m’havia donat la meua samaritana, tot i que el formatge estava removent-se  pels budells i la set, junt al calor sufocant, no em deixaven gaudir de la conversa que cada vegada es feia més interessant.

—¿Y siendo mañana el día de San Juan saldrás pronto a caminar?

—Tengo por costumbre empezar a las cinco de la mañana.

—Yo de ti no lo haría, ¿ves allá arriba un pedrón en forma de muela del juicio?

—Sí.

—Es tradición que la madrugada del día del santo algunos que pasan por su lado tienen la tentación de buscar el tesoro que allí escondieron los moros. Es el único momento del año que la puerta que da a la cámara donde se guarda es visible para por los mortales. Cuentan que allá por el año de 1670 un cura  que no creía en esas cosas se revistió como si fuera a decir misa, cogió el hisopo del agua bendita y tuvo el atrevimiento de entrar. Dicen que a la vuelta tenía los ojos salidos, el rostro desencajado y no paraba de decir que el olor a azufre, y putrefacto a la vez, no le dejaba ni respirar, parce ser que los guardianes, unos gigantes con turbante y alfanje lo maltrataron porque se había atrevido a entrar a buscar el tesoro encantado en un lugar tan sagrado como aquel. Unas horas después se le cayeron los dientes y se le trabó la lengua de manera que poco más pudo contar. Desde entonces nadie de la comarca se atreve a salir de casa la noche del 23 al 24 de junio hasta que esté bien alto el sol sobre el horizonte. Más de uno que lo ha hecho se ha quedado con el magín vacío, ¿Crees que vale la pena ser tan insensato de levantarse tan pronto. Te invito esta noche a dormir en mi casa y mañana, o pasado mañana, ya seguirás el camino.

No li vaig fer cap de cas a la vella. Li doní les gràcies y me’n vaig anar a dormir a l’albergue  municipal. Fou tot molt estrany, l’hospitalero  em digué que jo era l’únic pelegrí que hi havia arribat aquell dia.

L’endemà no em va funcionar el despertador del telèfon mòbil  i em vaig despertar passades les dotze. Em vaig acomiadar de la dona que estava netejant l’habitacle y en passar novament per davant de la casa de la vella que m’havia contat les històries la vesprada anterior vaig veure que les portes, la façana i tota ella es veia enderrocada y semblava que estava així, deshabitada, des de Déu sap el temps.

Unes dones vestides de negre i amb mocador al cap passaren pel meu costat i somrient em digueren:

—Menos mal que no le hiciste caso a la Engracia, muchos  peregrinos sucumben a sus proposiciones y después ya ves…, nunca más se sabe de ellos. Aquí nadie la conoce pero es una historia que pasó hace muchos años…, bueno el señor cura dice que fue de cuando el rey Hechizado se la llevó para ver si podía hacer algo para tener descendencia. ¿Quiere que le contemos lo que pasó?

—Gracias señoras, son ustedes muy amables, pero me queda mucho camino por recorrer.

—Ten cuidado al pasar por delante de la Muela, no lo hagas hasta cuando el sol esté bien alto en el horizonte. Y otra vez no vengas el día de San Juan, trae mala suerte.

Jo no sóc una persona que tinc por, però de tant en tant tremole!

Salva

Sobre el Autor

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.

2 Comentarios

  1. Salva

    El meu amic de Corbera, en llegir-ho aquest matí, m’ha dit que hauria d’afegir que el dia i la nit de Sant Joan les fades deixen de ser invisibles als mortals i com és el més natural es transformen en dones bellíssimes que com estan tant de temps encantades —algunes passen més de cent anys sense poder mostrar-se’n—, aprofiten el moment i atrauen als incauts seduint-los fortament perquè saben que si copulen amb l’ésser humà desapareixerà l’encantament.

    Desgraciadament alguna d’aquestes no és massa experta amb l’art de la deessa Venus —com crec que li passà a l’Engràcia— , o perquè el partenaire és un inexpert i no coneix encara el ritual, o perquè en veure tanta bellesa junta, i quasi sobrenatural, s’asusta i pega a fugir.
    Pobra fada que hi trobe gent com la que acabe de dir-vos, quedarà condemnada a passar una altra temporada en eixe estat que s’acosta una mica a com estaven les joves dedicades a Vesta a l’antiga Roma: pures i verges.

    Aquesta nit màgica tot no té que ser foc i aigua, també sabeu que per tota la mediterrània, i heretat dels grecs i romans, és un moment especial per trobar tresors ocults.

    I de segur que no ignoreu que per Girona les sirenes acudeixen eixa nit a la platja envoltades amb vels que encara les fa més atractives. Si algun atrevit aconsegueix agarrar-ne un té assegurada la felicitat ja “per a sempre de la seua vida”.
    Altres diuen que una mica més avall de la costa catalana el que li furta la roba a una de “les dones d’aigua” el plaer que això li comporta ja no se li oblidarà mai més.

    Au ja n’hi ha prou!
    Deixeu estar tranqui-la vostra imaginació que el Bou el tenim, com qui diu, ahí, al cantonet i us pot enganxar!

  2. Pepe

    La màgia : una de les coses que estimula la imaginació i ens fa riure´ns de la patètica realitat que ens envolta. Un magnífic relat balsàmic per a l’esperit.

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics