LA GENT DE QUATRETONDA FELICITA AL BISBE BENAVENT
***
Tal i com qd ho havia anunciat, els internautes hem tingut l’oportunitat de poder contemplar des de les nostres cases i en directe, la cerimònia de la presa de possessió de la Seu de Tortosa per part del bisbe Benavent. Ha estat un acte de més de dues hores llargues. Dalt d’aquestes línies,us mostrem, el final , quan els fidels i amics de Quatretonda s’han apropat a saludar i felicitar al prelat. En alguns moments se’ls veu en segon terme, però paga la pena. Creiem que es tracta d’un gran document gràfic. Tot gràcies a la retransmissió de L’ ebredigital.cat.
La cerimònia protocolària ha comptat amb representants de tots els estrats i nivells socials : dirigents polítics valencians de primera fila (Sr. Cotino…) i catalans (vicepresidenta del govern…) de tots els pensaments , ideologies i condicions: cardenals, arquebisbes,bisbes,rectors…i també gent del poble pla. Tampoc crec que haja faltat representació militar de l’ Estat.
Entre les curiositats de l’altar, crec haver vist en vidre o metacrilat, gravat l’escut d’armes del bisbe Benavent amb el qual governarà la diocèsi. Escut Episcopal de monsenyor Enrique Benavent Vidal . Descripció heràldica de l’Escut Episcopal de monsenyor BENAVENT VIDAL:
En camp d’atzur (blau), l’anagrama de la Mare de Déu, de plata, sobremuntat de tres estrelles d’or i, en punta, un llibre obert, de plata, el cap, partit: 1. º, en camp d’or, un molí de pedra, aclarit d’atzur (blau) i amb les aspes de gules (vermell), que és el cognom BENAVENT, i 2. º, en camp de gules (vermell), una àguila de plata, coronada d’or, que és el cognom VIDAL, branca valenciana. Sota l’escut, com a lema: IN CARITATE ET IN VERBO VERITATIS.
Una altra curiositat a tenir en compte es el color del solideu bisbal : roig viu, privilegi dels bisbes tortosins atorgat per algun Papa, ja que el solideu dels bisbes no és d’aquest color tan viu. Els bisbes de Tortosa tenen el privilegi d’usar solideu vermell, cardenalici, concedit pel Papa Adrià VI, que va ser bisbe d’aquesta diòcesi (1516-1522)
Sota una calor juliolina, la presa de possessió s’ha desenvolupat sense cap incident significatiu i cadascú ha fet el paper que li pertocava. La cerimònia ha resultat vistosa i espectacular, d’acord amb els cànons i de l’ extraordinària i curada litúrgia catòlica.
***
Font : ebredigital.cat
***
«QUATRETONDA DIGITAL ” , no representa ningú més que el sentir dels seus autors i la seua bandera és la LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ, CREACIÓ LITERÀRIA i L ´ARGUMENTACIÓ CRÍTICA I RESPECTUOSA. La seua bruíxola marcarà sempre LA VERITAT , LA TOLERÀNCIA I EL SENTIT COMÚ.
“QUATREDONDA DIGITAL”, és una publicació sense ànim de lucre.
HOMILIA DE MONSENYOR ENRIQUE BENAVENT
Benvolguts germans:
Vull que les meves primeres paraules siguin paraules d’agraïment a tots els que heu vingut a participar en aquesta celebració: Als eminentísimos senyors cardenals Ricard Maria Carles i Lluís Martínez Sistach, que van ser bisbes d’aquesta diòcesi, als senyors arquebisbes i bisbes, a Mons . Javier Salinas, el meu predecessor en aquesta càtedra episcopal, als abats dels monestirs de Montserrat i de Santa Maria de Poblet. A Mossen José Luís Arín, fins avui administrador diocesà en el període de seu vacant. A tots els sacerdots de la diòcesi de Tortosa i de l’arxidiòcesi de València que han volgut sumar-se a aquesta celebració, als religiosos, religioses i persones consagrades al Senyor, als diaques i seminaristes, a tots els que teniu alguna responsabilitat en la vida de la diòcesi. A tots moltes gràcies per la vostra acollida. Als que heu vingut de les parròquies de la diòcesi de Tortosa i de l’arxidiòcesi de València, especialment als meus paisans de Quatretonda, moltes gràcies per aquest gest d’amistat i d’afecte.
Vull dirigir una salutació respectuosa a les autoritats de Catalunya i de la Comunitat Valenciana: A l’honorable Sra Vicepresidenta del Govern de Catalunya, al molt excel · lentíssim Sr president de les Corts Valencianes, l’Il · lustríssim Sr Alcalde i als regidors i regidores de l’Ajuntament de Tortosa, als excel · lentíssims Srs presidents de les diputacions de Tarragona i de Castelló, als Srs alcaldes i membres de les corporacions municipals d’altres poblacions de la diòcesi que us heu volgut unir a la celebració. A totes les autoritats civils militars i acadèmiques i als representants de les institucions que heu volgut estar presents en aquesta celebració. Compteu amb la meva col · laboració sincera i lleial en tot allò que contribueixi al bé comú de tots els que viuen i treballen en aquestes terres.
El meu record es dirigeix també a tots aquells que per diverses circumstàncies no poden estar físicament presents entre nosaltres, però s’uneixen a la nostra celebració amb la seva oració i el seu sacrifici. Vull saludar els malalts ia les religioses de vida contemplativa. Sóc conscient que molts heu pregat al Senyor pel fruit del meu ministeri episcopal. Que el Senyor us recompensi la vostra oració creient.
1. Acció de gràcies a Déu
La celebració que estem vivint té un significat particular per a la nostra diòcesi de Tortosa i també per a mi. En la història de la meva vida sacerdotal i del meu ministeri episcopal he rebut una nova missió. Acull amb gratitud al Senyor aquesta nova missió, perquè sempre ha estat un motiu de goig per a mi el poder dedicar la meva vida a treballar a la seva vinya.
La Paraula de Déu que s’ha proclamat suscita, en primer lloc en el meu cor un sentiment de gratitud al Senyor. No vinc a una comunitat cristiana triada per mi, sinó que he estat enviat per l’Església. En aquesta missió rebuda de l’Església, veig un encàrrec del Senyor. Déu em confia la cura del seu ramat. Davant d’aquest gest de confiança del Senyor, no puc més que donar-li gràcies i fer meves les paraules de Pau: «Dono gràcies a Déu que es va fiar de mi i em va confiar el ministeri» (1Tm 1, 12). És una gràcia del Senyor tot i que la missió supera la meva capacitat.
En l’Evangeli hem escoltat unes paraules que el Senyor adreça als seus deixebles abans de la seva passió. Es tracta d’una paraules plenes d’afecte del Senyor cap a ells. Ell ha tingut la iniciativa a l’hora d’elegir els seus deixebles: «No sou vosaltres els qui m’heu escollit, sóc jo qui us he escollit» (Jn 15, 16). Aquesta elecció és un gest de predilecció del Senyor, perquè Ell els ofereix la seva amistat: «Ja no us dic servents … a vosaltres us he dit amics, perquè tot el que he sentit del meu Pare us ho he donat a conèixer» (Jn 15, 15). Un gest de confiança i de predilecció: El Senyor vol que els seus deixebles arribin a participar dels béns salvífics que, per mitjà d’ells, vol oferir a tots els homes. L’amistat que el Senyor ens ofereix, la possibilitat d’arribar a acollir els dons de la salvació, és una gràcia immerescuda. Sant Agustí, comentant aquestes paraules del Senyor, afirma que és «una condescendència del Senyor el dignar cridar amics als que són els seus servents». Qui ha rebut el ministeri sap que el Senyor li ofereix la seva amistat, però a si mateix ha de considerar servent del Senyor. Som servents de Crist Jesús. Vull viure la meva ministeri com un servei a Crist i com un servei a tots vosaltres per amor a Crist.
La missió supera les capacitats humanes de qualsevol enviat. El Senyor capacita a qui els confia una missió. Els s’omple amb el do del seu Esperit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit» (Is 61, 1). El Concili Vaticà II ens recorda que l’Esperit actua en el ministeri i els sagraments. Per la presència de l’Esperit en els ministres de l’Església, aquests es converteixen en portadors de la salvació de Crist per al món. Al començament del meu ministeri episcopal en aquesta església de Tortosa no vull posar la meva confiança ni en les meves forces, ni en les poques qualitats que el Senyor m’hagi pogut regalar al llarg de la meva vida. Vull confiar en Ell, recolzar-me en la seva gràcia, viure en la seva amistat, deixar-me guiar per la força del seu Esperit. Això és el que provoca en el meu cor una acció de gràcies a Déu malgrat les dificultats de la missió i de l’evangelització en el moment actual.
2. Exigència de fidelitat
Fa uns dies meditábamos en la litúrgia de les hores uns fragments d’un sermó de Sant Agustí sobre el ramat del Senyor. El gran Bisbe d’Hipona ens diu als pastors de l’Església que hem d’acollir en tot moment la Paraula del Senyor amb tremolor, tant si la seva paraula està dirigida a nosaltres directament, com si és una paraula adreçada a les ovelles del ramat. I això perquè el que ha estat cridat al ministeri pastoral no ha d’oblidar que és també una ovella del ramat del Senyor. La meva gratitud al Senyor no m’impedeix caure en el compte de la gran responsabilitat que assumeixo en aquests moments. A la confiança de Déu estem cridats a respondre amb fidelitat a la missió que d’Ell hem rebut.
a) La fidelitat es viu en la caritat pastoral
La fidelitat a la missió de cuidar el ramat del Senyor ens exigeix no apropiar del ramat. La nostra missió consisteix a ser col · laboradors del Senyor: «Crist pastura personalment su ramat, i NOMÉS ells és qui pastura AMB Tots els qui pasturen bèl, perque Tots són pastors en Ell» (S. Agustí, Sermó 47 sobre les ovelles). A la segona lectura l’apòstol sant Pere ens ha recordat que hem de cuidar del ramat del Senyor «com Déu vol» (1Pe 5, 2). I Déu vol que ho fem, «no a la força, sinó de bon grat, no per sòrdida guany, sinó amb generositat, no com dèspotes sobre l’heretat de Déu, sinó convertint-vos en models del ramat» (1Pe 5, 2-3 ).
El Beat Joan Pau II, en la instrucció Pastors gregis ens recordava als bisbes que la caritat pastoral ha de ser l’ànima del nostre ministeri episcopal. Per a mi, viure el ministeri des de la caritat pastoral vol dir que no em sento millor que la resta dels cristians, sinó que em sento cristià entre els cristians i servidor del Poble de Déu, que en la relació amb la comunitat que se m’ha confiat he de donar gràcies a Déu pels signes de vida cristiana que hi ha entre nosaltres i caminar juntament amb vosaltres progressant en la vivència de l’Evangeli. El ministeri serà un «officium amoris» si és ministeri de perdó i de reconciliació, un perdó del qual jo també em sento necessitat, si sóc capaç d’anunciar l’evangeli evangèlicament, si or pel Poble que se m’ha confiat, si ho viu en actitud d’acollida envers tots, creients i no creients, perquè Déu pot conduir a tots els homes a Crist per camins que només Ell coneix.
Si viu d’aquesta manera entre vosaltres, faré vida el desig que expressava el Beat Joan XXIII quan es preparava per a la seva ordenació episcopal: que no volia servir-se de la potestat que l’Església li confiava per a la pròpia glòria, ni per a la destrucció, sinó per l’edificació.
b) Ungits amb oli d’alegria
Els sacerdots som ungits pel Senyor, enviats «a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar l’amnistia als captius i als presoners la llibertat, a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Is 61, 1-2). El Sant Pare, el Papa Francisco ens recordava en la missa crismal del Dijous Sant que aquesta unció, que l’hem rebut nosaltres, no se’ns ha donat per a nosaltres. Vam rebre la unció per ungir el poble fidel al que estem cridats a servir. Hem estat ungits amb un oli d’alegria perquè la gràcia i el consol de Déu arribi a tots els homes a través del nostre ministeri sacerdotal.
El ministeri ho hem rebut nosaltres, però no ho hem rebut per a nosaltres, sinó per al poble de Déu. Estem cridats a acostar el consol de Déu i la seva gràcia a tots aquells que necessiten una paraula d’alè, a obrir horitzons d’esperança en aquelles persones que no veuen una sortida a les situacions que estan vivint. D’aquesta manera sembrem el Regne de Déu en el nostre món, un Regne, que és «justícia, pau i alegria en l’Esperit Sant» (Rm 14, 17).
El ministeri del bisbe no acaba a l’Església, sinó que tendeix a que l’amor de Déu arribi a tots els homes. En aquests moments de dificultats, en què tantes persones i famílies pateixen les conseqüències de la situació que estem vivint, intentem sembrar horitzons d’esperança a tots: als que no tenen feina ni casa, als que pateixen per situacions familiars conflictives, als malalts ja que viuen en soledat: que la presència i la proximitat amorosa dels cristians els ajudi a descobrir que estant units a Crist trobem en Ell consol i esperança. No podem solucionar tots els problemes del nostre món, però tampoc podem quedar-nos indiferents davant d’aquells que necessiten un signe o una paraula que faci renéixer l’alegria i l’esperança en els seus cors.
3. Perquè aneu i doneu fruit
«Us he enviat perquè aneu i doneu fruit» (Jn 15, 16). Què fruit espera el Senyor que produeixin els seus enviats? «Ens ha escollit perquè produïm fruit … La caritat és el nostre fruit» (Sant Agustí, Tractat LXXXVII sobre el Ev. De Sant Joan). El que el Senyor vol és que ens mantinguem en el seu amor, perquè la seva joia sigui nosaltres i la nostra joia sigui completa.
Una comunitat cristiana que viu la comunió en la caritat és una comunitat alegre, que és capaç d’irradiar la llum de l’Evangeli al nostre món. Demano al Senyor que faci de mi un instrument de la seva amor i de la seva comunió perquè tots junts anunciem al món el goig de l’Evangeli. Davant les dificultats que avui experimentem per a l’evangelització fàcilment podem caure dins de la mateixa Església en la temptació d’acusar els uns als altres de ser els culpables de la situació que estem vivint. Això no soluciona res, sinó que dificulta encara més l’anunci de l’Evangeli. Visquem el goig de sentir-nos Església, de caminar amb goig en la fe, d’anunciar a tots el missatge de l’Evangeli. Que les diferències legítimes no es converteixin en divisions. Sense la comunió entre nosaltres el nostre anunci de l’Evangeli no pot ser creïble.
4. Rebreu la corona de glòria
L’Apòstol Pere ens convida a mirar la meta del nostre pelegrinatge, a dirigir el nostre pensament al moment en què apareixerà el Suprem Pastor, amb l’esperança de rebre d’Ell la corona de glòria que no es marceix. El bisbe té la missió de guiar al seu poble cap al Regne dels Cels. No és missió seva estar al servei d’objectius intramundans o de causes humanes. Ajuda al seu poble a caminar per la història amb la mirada posada en el Regne de Déu.
En aquest pelegrinatge, la Santíssima Mare de Déu ens indica el camí. Ella està present en la vida de la nostra diòcesi en santuaris i ermites construïts en honor seu. Aquí a Tortosa és venerada especialment en la devoció secular de la Mare de Déu de la Cinta. Presideix la nostra celebració aquesta bella imatge de la Mare de Déu de l’Estrella. Sant Bernat ens diu que Maria significa «estrella del mar» i ens exhorta a mirar i invocar en tots els moments de la nostra vida, que no es tanqui la nostra boca al nom de Maria, al fet que no s’absenti del nostre cor, amb la certesa que si ella ens sosté no ens enfonsarem en el pecat i si ella ens protegeix, no tenim res a témer. Que ella ens guiï perquè tots nosaltres, pastors i Poble de Déu, rebem del Senyor la corona de glòria que no es marceix. Que així sigui.
+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
Ja tenim mossén Enrique de bisbe, de titular, de pastor del “seu” ramat. Cal felicitar-lo per això sent que no tenim cap dubte de l’èxit de la seua missió encara que aquesta supose un allunyament major del seu poble on ens serà més difícil de veure’l fent llargues passejades solitàries per la Serra tot conreant a la vegada el cos i l’esperit. Certament que no l’han fitxat per dirigir ni el Madrid, ni el Barça, ni Toledo ni Saragossa, que és la primera comanda que li fan, val a dir, però a mi em ve a tomb ara de preguntar-me perquè no hem de tenir un dia un bisbe valencià, catalanoparlant quantimenys, que s’estime de debó la llengua, tot i que alguns dels pastors valencianoparlants no són, ni molt menys, sants de la meua devoció.
A mi Tortosa m’agrada –i ja veus estimat lector quina importància pot tindre això per a tu, cap- i espere fer aquesta ciutat algun dia lloc de parada i no només de passada, com ha sigut fins ara sempre, ni que siga per allò que conec el seu bisbe. Un bisbat, i sense embuts, dels països catalans, un bisbat on s’hi combreguen catalans i valencians, abans cosins germans, abans que “mos heu vullgueren furtar tot”, clar.
Espere que s’hi trobe a gust en aquesta nova etapa i amb quest nou destí, que trobe un cami planer i que l’acompanye aquella sensibilitat “valencianista” –altres dirien catalanista- que en altre temps alguns vàrem covar, molts calendaris fa d’això, que de pecats de joventut tots en tenim, parle per exemple dels temps de les “setmanes culturals”o de les portades del llibres de festes “sense blau”, on hi participàrem.
Una sensibilitat envers la llengua que bé ha mostrat aquest darrers anys col.laborant en el programa del Novenari, única i solitària col.laboració en valencià, sí, la del nostre bisbe, l’única veu en la nostra llengua, una llengua que defensarem a tot ultrança si cal perquè no “mos la furten”, però que acabarem utilitzant només per a les collonades sinó posem remei. Què llunyans aquells temps en què la jerarquia eclesiàstica era qui obligava els capellans del poble a utilitzar el castellà, tot obligant que els fills de Jaume o Pere foren batejats amb els noms de Pedros i Jaimes, el món al revés. Valga’m Déu!
Sort, mossén!
Astò, benvolgut Pepe, no té cap valor, dic de la reproducció del text de l’homilia, és clar, no debades la trobarem reproduïda en un i mil llocs. Així que em pregunte jo perquè no s’atrevix vosté, per exemple, amb els discursos d’obertura de les festes dels senyors alcaldes, què no són textos oficials i emanen des de la seua actuació com representants d’una entitat, del poble? Ací i entre nosaltres sempre acabem amb el i “más se perdió en la Guerra Civil”, però el dia a dia, els fets, això són altres calces i molt m’enganyaria jo si pensara que a l’arxiu del poble hi ha una carpeta amb l’etiqueta o “jastag” de “Discursos i parlaments dels alcaldes. De l’any tal a l’any qual”, que no només els de festes, també els de lliurament de la vara d’alcalde, o qualque altre…
Ja sé que la meua pregunta és retòrica però, abans que s’acabe aquesta oferta, anime els alcaldes –si és que no ho fan ja- per tal que deixen original dels seus discursos a la Casa de la Vila en qualitat de representants nostres a fi que en l’esdevenidor los quartondins puguen haver-ne memòria.
He dit.
benaventr