UNA NIT ESTELADA

UNA NIT ESTRELADA

Són les onze de la nit. Estic assegut al terrat de casa. Està ras, de núvols no se’n veu cap. Aquesta vesprada, més aïnes a boca de nit, una turmenta ens ha deixat trons, llamps, aigua i pedra com ja feia temps que jo no en veia. Un desgavell com aquest ens fa pensar que el que du el control de l’oratge se’n va de tant en tant de festa.

Allà a la volta del cel, i entre la negror més absoluta, un fum de llums titil·len sense parar. Diuen que són estreles i que ja no hi estan on les veig. Que possiblement algunes han desaparegut no se sap els anys que en fa d’això. He de creure-m’ho? Per què si les veig no estan?

I el Sol? En mirar cap a ponent hi l’he vist, majestuós, més gran si cal que al ple de migdia, i pel que sembla fa huit minuts que tampoc hi estava. Si bé jo sentia sobre mi el calor, la llum que encara omplia l’entorn…, i no hi estava ja!

De vegades pense que amb les persones passa el mateix, si les que són a l’escenari que està al davant meu existeixen, i quan no hi les veig: s’han esvaït? Són éssers virtuals retinguts dins de les meues neurones? És tot un somni?

Acabe de veure una estrela fugaç movent-se ràpidament i de repent s’ha apagat, no ha durat al meu davant ni dos segons. Prompte veuré Orió, només he d’esperar un mes. Esperant i esperant esdeveniments de tot tipus passe els dies; uns sé que vindran, altres arriben de sobte, sense avisar-me. Uns són plaents, alguns de l’agredolç i n’hi ha que més valguera que no ocorregueren mai.

Què l’importa al cel que hi veig negre i atibacat d’estreles allò que ens succeís als humans? Té en compte la crisi? L’Atur? El sofriment? Les disputes caïnites?

La Terra, fidel a la cita, donarà la volta al Sol cada tres-cents seixanta-cinc dies i pico; aquest, a la nostra galàxia, durant dos-cents milions d’anys a una velocitat de huit-cents deu mil kilòmetres hora (!), i tots plegats continuaran expandint-se fins que s’acabe… El què? La fi de l’Astre Rei l’esperem més o menys dins de onze mil milions d’anys…, i dels nostres descendents, què serà?

I jo tinc que creure perquè m’ho diuen els savis actuals. També els savis de l’antiguitat ho contaven d’una altra manera, estaven tan segurs que així n’era allò que deien que s’encabotaven i no donaven cap perdó als que els contradeien. Recordeu-se’n de Galileo.

Busque a la Polar. Ja l’he vist. Seguix buscant  ara a la constel·lació del Cigne. Ja la veig! A la cua té l’estrela Deneb, nom que li ficaren els àrabs i és com s’anomena eixa part d’un animal en dita llengua. Està prop de la constel·lació de la Lira. L’estrela Deneb és un bon indret per descansar-hi  i oir la música que ix d’aquest instrument sense que s’adone ningú que hi estàs romanent tranquil per tota l’Eternitat.

Sembla molt poètic, sí, però: jo me n’aniré i quedarà tot en no res? Almenys les meus despulles mortals es convertiran en àtoms que suraran solts esperant formar part d’algun altre ésser viu, o quedaran quiets, solitaris  sense ajuntar-se amb ningú? Tanmateix hi continuaran!

És aquesta situació la immortalitat? De què em serveixen les discussions, l’esforç pel treball ben fet, el portar un jornal a casa, aferrar-me a una idea, defendre-la sense to ni so, canviar, creure’m que açò no s’acabarà mai perquè m’adorm i l’endemà torne a despertar. I de l’acumular atifells com si anara a gaudir-ne sempre? Què? I  d’amarrar-me a persones sense detindre’m i no veure que són com cànters de fang que en qualsevol moment cauen al terra i es fan en mil trossos?

No sé.

Racisme. Imperialismes de carreró i altres no tant. Politics deshonrats. Sacerdots de religions que sempre tenen resposta preparada. Torquemades que sense que es tremole la mà li boten foc a la foguera on hi cremen als heretges, no importa que aquest siga son pare o el germà, o l’amic de tota una vida. Baralles entre germans per uns pocs gallets. Adhesió inflexible i irreflexiva al dogmàtic capo de la tribu.

A tots aquestos també els arribarà el dia que es convertiran en àtoms i que, de segur, de l’immensa majoria ningun ésser viu tindrà el record de què existiren? I ells, que es pensaven que eren els amos del món, que feien i desfeien la vida del proïsme sense importar-los gens les conseqüències…, i després passes pel cementeri i a la seua làpida que es desfà a poc a poc, com si fóra feta només amb arena, hi ha una inscripció: “Ilustrísimo Señor Doctor Don Crisóforo del Pulgar y de los Montes de Ferrabas de la Pelada, Ayuda de Cámara de su Graciosa Majestad, Comendador de la Noble Orden de la Caballería Rusticana y Otras Hierbas Aromáticas”.

Quant de temps fa que ningú s’ha acostat hi?

Una altra estrela fugaç.

Què faig jo ací? Per què he nascut? Els milers de milions d’estreles que hi ha allà dalt: tindran planetes on pot haver-ne d’altres éssers que estiguen fent-se la mateixa pregunta? Té sentit tant de balafiament d’energia i matèria a l’Univers?

Torne a mirar les llums que titil·len sense parar. Fa frescor ací al terrat de casa. Abans d’anar-me’n a dormir passe per la cambra on està la meua neta. Obri els ulls en sentir la porta. S’alça en peus. Vol que l’agarre al braç.

—No reina, a fer nones.

Li taral·lareje l’Oda a l’alegria de la novena simfonia de Beethoven i meneja el seu ditet com si portara el compàs. Es tomba al bressol. Em somriu i, a poc a poc, va tancant els ulls.

Careta de pau!

M’encamine cap al llit satisfet i tranquil pensant que hi tinc, al davant meu, la millor resposta a les preguntes que me n’he fet.

Salva