XARRADES A LA VORA DEL FOC

XARRADES A LA VORA DEL FOC

Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l’esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent:
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!

 OVIDI MONTLLOR

Potser que la història que vaig a contar-vos algun descendent dels que estan a la fotografia la sàpia ja, no li fa, és un fet que protagonitzaren uns joves de Quatretonda que estaven ficats dins d’una guerra incivil, la majoria quasi sense adonar-se’n plenament, perquè acabaven de deixar l’adolescència, i que a hores d’ara tindrien cent anys.

D’aquest fet no sé si en quedarà encara qui puga corroborar-ho!

Us demane que amb la vostra imaginació se’n vingueu amb mi a ca ma uela Maiteresaallà al carrer dels Sants de la Pedra —o Salvador Seguí, com s’anomenà en aquells temps— i s’acosteu a la vora del foc junt amb la meua família i oïu una de les tantes converses que hi en tenen. Són tot records del front, de batalles que no vaig saber mai si la que relataven l’havien guanyada o perduda, però el que sí sé és que ficaven tot el sentiment en contar-se-les perquè cada un dels homes que hi estaven foren protagonistes d’una bogeria caïnita que els marcà per tota la seua existència.

Fora plou i fa fred. Jo tinc son i recolze el cap sobre la falda de la iaia, tot i que la curiositat no em deixa adormir-me;  escolte com parla un i tots els altres atenen i callen, no s’interrompen mai perquè les paraules són sagrades; saben que el que ho conta arriscà la vida com ells ho feren i el seu cap bull amb records que no podran oblidar mai…Quant s’aprèn oint en silenci! Ninguna de les històries que cadascú conta és més important que la de l’altre. Vaig aprendre aleshores què és saber escoltar, conéixer el valor del pensament d’una persona, sobretot si allò que diu l’ix de dins del cor i no mai per l’afany de ser protagoniste. La llar encesa unix!

Us demane que escolteu amb mi:

—Sabeu que a nosaltres a Rincón Porquero, allà a Extremadura, ens anomenaven russos? Ens deien: «Qué listos son ustedes, cómo hablan el castellano, lo hacen muy bien para ser rusos!» — Eixe ha sigut mon pare Salvauret Alberola.

—No els parlàveu en castellà?

—Sí, però en oir-nos a nosaltres parlar en valencià els pareixia estrany. Pareix mentida, no entenien res. Eren gent rara, estaven molt endarrerits, no havien vist ni havien oït mai una ràdio…, i els sorprenia que nosaltres menjàrem caragols! Els donava angoixa. Potser fóra per la llengua que parlàvem o pels menjars, els vam haver de parèixer estrangers.

—Sí, això seria Salvauret. Què va passar a Baterno?

Ací mon pare se sentia heroi, va controlar la substitució de l’alcalde d’eixe poble, canvià un del bàndol roig per un altre del bàndol dels nacionals!

La guerra havia acabat per a ells el dia 27 de març del 39, es trobaven a Galizuela i els seus dirigents els van ordenar anar cap a l’oest, fins a  Esparraguera de los Lares.L’endemà, de bon matí, van eixir cap Agudo en direcció est vers la província de CiudadReal, allí és on tenien situada la comandància republicana. La marxa la van fer a peu, caminant dia i nit sense descansar un moment. Arribaren Agudo el dia 29 i el dia 31 el capità de la companyia va escollir a uns quants soldats —tots joves de Quatretonda—i, comandats per mon pare, els va manar que anaren a Baterno perquè tenien notícies de què alguna cosa greu estava passant en aquell lloc.

En arribar a la plaça principal del poble van trobar una multitud de persones davant de l’Ajuntament; cridaven i espentaven un home que acabaven de traure a trompellons de l’edifici i estaven a punt de linxar-lo. Aquella gent no hagué de reconèixer els uniformes del grup de soldats que s’acostaven; no sé si perquè els portaven deteriorats o perquè no sabien distingir els d’un o l’altre bàndol. Un home dels que estaven ficats dins la gresca  els demanà que posaren ordre.

Mon pare no s’ho va pensar més, ell i el seu grup es van acostar als avalotadors i van manar que soltaren als que tenien agafats: «¿Hemos hecho una guerra para continuar haciéndonos daño los unos a los otros? ¿No ha habido ya bastante sangre? ¿Qué pasa aquí?» Pense que un màuser imposa i ells encara el portaven ben agarrat amb les màns.

Acabava d’arribar als pobletans de Baterno la notícia de què les tropes franquistes havien guanyat la guerra i era lògic que l’alcalde ja no fóra un roig: «havien de tirar-lo de l’ajuntament».

Els soldats van admetre que així havia de ser —quin remei els quedava!—, però, s’hauria de fer de manera pacífica, sense violència, com persones civilitzades. Van buscar el secretari municipal i li van demanar que redactara una acta del procés. Seguirien el procediment tal com ho marcava la llei. Però quina llei hi aplicarien? De moment la del sentit comú. L’home «de lletra», molt espantat, va agarrar paper i ploma i amb mà tremolosa es posà a estendre el document:

«En el día de hoy, treinta y uno de marzo de mil novecientos treinta y nueve, en la localidad de Baterno y ante una compañía del bravo ejército de España comandado por el oficial don Salvador Alberola Carañana, se procede al relevo del alcalde…

 …firmado y rubricado»

Mon pare no se’n recordava ja de cap dels noms d’aquells éssers. Ni ell era oficial, ni eren una companyia, però mira per on sí que pertanyien al «bravo ejército de España», de l’altra Espanya, però per què discutir? Prou espantat estava el secretari i prou alterats estaven els ànims com per anar amb disquisicions administratives…, i menys amb debats polítics.

Els familiars de la persona que volien linxar els van agrair el gest; si bé, no les tenien totes segures, s’havien adonat que ells, els soldats que posaven ordre, eren rojos, però de moment estaven fora de perill… fins l’arribada dels altres.

Els altres van arribar el dia 1 d’abril, van donar per vàlid el canvi i el dia tres d’eixe mes els van reunir als soldats republicans –els rojos– en la plaça i se’ls van emportar al poble anomenat Siruela tancant-los en un mas que s’anomenava Casa Castro el qual havien habilitat com a camp de concentració. Els van mantindre empresonats hi fins el dia huit de maig que és quan els van alliberar. Mon pare va arribar a Quatretonda el dia dotze del mateix mes de maig de 1939.

No mai més va tindre cap notícia del que va passar quan se’n van anar de Baterno, sempre em deia que li va parèixer esperpèntic perquè va ajudar al seu enemic, els va parlar de pau amb un fusell a la mà i no sabia si podia sentir-se orgullós del que va fer, però del que sí que estava segur és que va salvar una persona d’una mort segura.

 

Tot açò està escrit al diari de Salvauret Alberola amb un llenguatge directe, quasi telegràfic i amb poques paraules diu molt clar el que els va passar. La resta de detalls amb els que he completat el relat se’ls he sentit contar infinitat de vegades i us assegure que no es diferència ni gens ni miqueta del que ell ens ha dit sempre.

Dels noms dels altres companys que anaren al canvi de l’alcalde no vull ficar-ne cap perquè d’aquesta manera tots els que estan a la fotografia entenc que tenen el mateix mèrit i per a mi són uns herois.

I ara cadascú de vosaltres ja pot anar identificant-los per si de cas n’hi ha algú familiar seu.

Van passar els anys i el viatge a Baterno no es va fer mai. Quan encara vivia mon pare vaig començar els primers contactes amb la Diputació de Badajoz i amb l’alcaldia. Poca cosa es pot fer per telèfon o per carta; em donaven llargues i Salvauret va morir sense saber si la persona a la qual salvaren la vida la van afusellar durant la posterior repressió franquista.

Salva

PS  — Vaig anar a Baterno el dia 13 de desembre de 2006. Estiguí a l’alcaldia, vaig parlar amb una empleada, també ho vaig fer amb la secretària municipal i amb una altra dona anomenada Prados. Esta última  em va dir que el seu germà Juan era regidor de l’Ajuntament i li agradaven totes eixes històries de la Guerra Civil. El sogre d’aquest Juan va ser el secretari que hi ficaren quan van arribar els nacionals. No sabia si tenia documents a sa casa, però ho parlaria amb ell. No vam poder posar-nos amb contacte amb més persones perquè estaven tots treballant en «la aceituna».

Després del viatge, ja, des de casa, li vaig telefonar al tal Juan, tot i que estava en una reunió em va atendre i estiguérem parlant més de mitja hora.

Em digué que el seu sogre recordava el canvi del qual li parlava jo; que no van matar ningú després del 39; que la documentació no la tenia a sa casa com suposaven perquè es va quedar a l’Ajuntament; que serà costós trobar hi els documents però ho intentarà i que em telefonarà per dir-me el títol d’un llibre que parla sobre el Front d’Extremadura on anomenen quelcom que està escrit del seu sogre… I encara estic esperant!

Aquest relat és el meu xicotet homenatge a aquestos herois, anònims per a la Història, si bé no així per a nosaltres que duem la seua sang, perquè com em deia mon pare:

És que salvar una vida no té cap de preu!