Seleccionar página

DESTRET O DESGAVELL A L’ESTACIÓ

DESTRET  O  DESGAVELL  A  L’ESTACIÓ

La veritat és que certes coses, a certes hores, aquelles en què encara és fosca nit no s’haurien de produir, dic per la sorpresa, i un poc també l’espant, per inesperat, que vaig viure assegut en algun dels catrets de la barra del bar de l’estació de ferrocarrils de Xàtiva, allí, quan xarrupant allò que avui diuen un “relaxing cup of café con leche” de sobte pique amb la mirada un cartell que hi havia penjat en un dels esvorancs de la paret, folo, el campanar del poble!

Vaig mirar envers un costat i l’altre però en aquell lloc i en aquell moment només hi érem la dona del bar i jo, era una matinada d’agost, segurament de vacances s’hi trobaria el cambrer que també em va deixar astorat un altre dia que em va servir, sense que jo li demanara, allò que de normal prenc de matí, la particularitat és que faria un any llarg o més que no m’hi acostava, se’n recordava, tu, sense oblidar que vas quan vas al tren i no sempre passes pel bar. Des d’aleshores, i per més temps que transcórrega, si ens trobem encaixem un somriure i ell em posa el relaxin damunt de la barra amb el corresponent buenos dias/bon dia d’ell i meu. Però parlàvem del cartell, no?

El vaig remirar, no hi vaia cap dubte, era el nostre campanar, i allà, què hi pintava!  Aleshores ja vaig cercar la informació, concentració de motos en deia. La veritat és que pense que el cinema no li ha fet un gran favor a l’afició, doncs els moteros, aquells personatges amb aquelles barbes i tota aquella parafernàlia de simbologies i els seus vestits de cuir amb puntes i claus, espècie de Rambos, alguns d’ells, d’anar per casa, encara sort que en les pel.lícules el xic acaba trencant-los-les i fent-les totes bocinets. Crec que la concentració de motos és d’aquella marca que “petarregen” d’una manera molt particular com si alguna cosa no els hi anara bé.

Relaxat, i empassada la vianda, tenia temps i fam aquell dia, em vaig para a pensar, ni s’ho imagineu què vaig pensar, així que jo vos ho diré encara que com tots sabeu i diuen, caldera vella, o bony o forat. Docns nogensmenys que l’ajuntament podria cobrar allò que diuen “drets d’imatge”, sí del campanar, que no n’hi ha cartell, publicació d’acte i esdeveniment que no l’utilitze. Tots a passar per caixa, també pintors, retratistes, escultors…

Jo pense que l’equip de govern s’ho hauria de rumiar, no sé tampoc, tal vegada millor que ni s’ho miren, perquè pot passar, no dic que no, que passe com amb els bans públics, la megafonia municipal, vaja, que uns perquè els fa aquesta entitat, els altres, l’altra associació, agrupació de caràcter cultural i sense ànim de lucre, i tots fent poble, a les postres acaba per no pagar-se’n cap, no sé ni si el tio dels alls en pagarà tampoc.

Aleshores quan per la megafonia anunciaren el meu tren vaig haver d’abandonar aquests trencaments de cap i res no vaig decidir respecte d’aquesta proposta, de manera que si ara bade boca és per contar-vos aquest destret o desgavell, simplement, la caldera més amunt dita, ja vos dic.

benavent

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

 218 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.

12 Comentarios

  1. Pepe

    La veritat és que açò dels xics de la «jarlei-daivisón» des de ben menut m’ha fet por : pel soroll, per la vestimenta, pel tropel, per a llegenda negra de les pel·lícules americanes..i així em sembla el cartell com una mena d’invasió d’un poble tranquil i quasi que en pau. No em feu cas, que açò són percepcions fantàstiques de la meua vellament.
    El campanar ix en tot, fins en la sopa. No vull pensar si qualque dia finiquitara per alguna desgràcia natural… El campanar és el comodí que aprofita per a tot.És la mare que a tots ens acull. És com reduir-ho tot a aquest element.Si pugem dalt d’ell veurem que el món s’escampa més enllà…més enllà…més enllà…gràcies al més enllà moltes vegades es pot respirar i sol·lucionar algunes qüestions.
    Pense si caldria canviar una mica aquest estereotip o clixé universal per fórmules més fresques i innovadores. Però ja saps, les idees i les innovacions així com les apostes per les regeneracions passen per moments molt delicats. Tal vegada si instituiren alguna beca per a idees regenacionistes i fresques d’èlit, tal vegada, captariem «l’airet de la matinada».

  2. Salva

    Disculpeu-me ambdós senyors Pepe i rbenavent o rbenavent i Pepe —tanto monta—.
    No sé si alguna vegada heu sentit eixa coseta —no sé com dir-ho— que t’entra a la boca de l’estómac en veure el campanar i sobre manera als que estem lluny del poble i cada dia que passa les anades van distanciant-se amb el temps. Crec que han sigut dues col•laboracions on he parlat d’eixe símbol tan entranyable i que és referent únic i incomparable de Quatretonda, almenys per a mi, perquè la meua infantesa viscuda hi fou una etapa que recorde amb eixe gustet agradable que sé que no tornarà.

    Potser l’edat que ens fa ser refractaris als canvis, però a mi m’agrada veure’l encara que siga en una fotografia perquè crec que té tanta personalitat que sobreïx impertorbable per damunt de qualsevol esdeveniment extravagant, excèntric o estrambòtic que vullga servir-se’n.

    Podia cobrar «royaltis» l’Ajuntament, l’Esgléssia o qui siga el propietari amb escriptura o sense, si bé, encara que en tinga algun d’aquestos Ens, els propietaris de deveres som tots. O també es pot fer un concurs d’icones per trobar-ne el que substituïes a l’actual «tan antic», però igual com pense que passaria amb l’Empresa de Servicis Eclesial si feren cas a la meua proposta, podríem quedar-nos: SENSE POTS I SENSE UNGÜENTS.

    PS — Sé que ja ben prompte arribaré a l’encreuament de la baixada del port i el veuré hi una vegada més aguaitant com li cal. Espere que em done la benvinguda i tornar a sentir sobre mi el seu particular bàlsam que, com sempre ho ha fet, m’ajude a seguir caminant.

  3. Benavent

    N’hi ha que vore el poder de seducció que té el cine!

    Certament podem arribar a la sobreexplotacio gràfica del campanar, pensem si més no en el llibre de Festes, tot i que enguany crec que s’ha innovat, el frega, sí, però no és el destí. Açò sol passar a tots els pobles, generalment, tot i que si hi ha més símbols poden haver-hi més solucions, són els tòpics, com els literaris, històrics o monumentals.

    De les causes naturals no manem, però estan ahí, tal volta com allò dels plans d’emergència hauríem de tindre un pla B, o confiar, com pensaven alguns, en el mur de defensa que ha significat històricament el clot de l’Avenc davant de certs episodis de febra de la mare terra. Tampoc sé jo com li senten a a la torre els sotracs mecànics de les campanes motoritzades. La primera mecanització sembla que no el va deixar indiferent.

    D’acord amb vosté que podríem diversificar, tal volta els concursos de portades, si la gent s’implica, poden ajudar, enguany si més no, ja he dit. És clar que tots busquem el cavall guanyador, a més les innovacions no sempre agraden, de manera que el cammpanar és un bon cavall guanyador, un bon cartell per tractar-se d’una única imatge, ompli l’espai deixant bon joc per a la tipografia, és un monument artística i arquitectònicament ben bonic, bufó, i a més a més simbolitza i identifica tot un poble en general, i un poble en dies de festa grossa en particular, n’és la seua imatge. Els del poble això ho sabem, i si d’un foraster es tracta, buscarà també allò que més ens agrada.

    I aquest simbolisme del campanar no és d’ara, ni de fa quatre dies, tant és així que la seua construcció va bandejar un nom tan significatiu i històric com el de la plaça Major -quin poble que tinga més de deu pams d’història no té la seua plaça o el seu carrer Major?-. Doncs ací la Major, la Grossa i més important es convertí en plaça del Campanar, tot i que em sembla que vosté això ho sabia, però ja que he soltat el mos d’allò que tractàvem al començament continuaré si m’ho permet perquè, i pense jo, per la traça del campanar i les seues portes, per la construcció de les façanes de l’església que l’envolten, no tindríem durant algun temps un fadrí, com el Fadrí de Castelló, d’on la plaça del Fadrí, del Campanar, és clar.

    Però tornant al que parlàvem de la imatge, no cal abusar, la diversificació, el canvi, com dieu, és bo, crec que la moda es basa en això i a tots complau, només cal que ens conviden a comprovar-ho.

    benavent

  4. Rosa Mahiques

    Ben cert és que el Campanar és el símbol del nostre poble i la seua imatge la portem sempre amb nosaltres quan no estem físicament a prop d’ell.
    Vaig tindre oportunitat d’adonar-me’n l’any passat durant una exposició de pintura d’un veí del poble que el nostre campanar no solament té una cara, sinó que en té sis i es pot veure des de diferents perspectives a les quals no tots tenim accés. Els terrats i terrasses del poble ens el mostren «diferent».
    Probablement seria interessant que es fera un concurs on veierem el nostre campanar des d’un lloc diferent al carrer mig o al carrer Sant Josep. Ahí queda la proposta.

  5. Vicent Benavent

    Sorprenent,admirable i miraculós,veure com l’èlit de les «neurones» expeculen sobre el campanar.
    Cagen l’ou!ARA MATEIX EL MÉS IMPOSTANT ES FER UN CONCURS DEL CAMPANAR,xe si,i cridarem a Canal 9 » xuplam un ou «i vindrà la Banda Municipal de València, i convidarem al CAPITAN DE CAPITANES al Sr Rus, i perquè no a (la Reina de Saba), la Sra Rita i alguns alcaldes més del PP i farem una gran festa què això és el que importa.
    Ni tinc paraules,ni tinc ganes d’entendre com es pot fer resó d’allò que ara mateix poc importa.
    A!! i per favor si es fa el concurs almenys l’ajuntament que ens pague un «relaxing cup of café con leche para todos» fenquiu veri matx TOCAT ELS COLLONS.

    • Rosa Mahiques

      Sr. Vicent
      Sé que això de l’èlit de les «neurones» no ho diu per mi, ja que no em considere ni m’he considerat mai de cap èlic i menys de neurones, però crec que tampoc és el cas per a posar-se a despotricar.
      No fa falta que vinga el Rus, ni cap banda de cap lloc, ni que el més important siga un concurs sobre el campanar, això és parlar per no callar.
      Clar que n’hi ha coses molt més importants, i persones amb problemes greus que els dona igual un concurs o una paella o una fideuà, però si no podem parlar d’allò que volem i com volem doncs sols ens quedaria prendre un relaxing cup of café con leche (en anglés) o anar-nos’en de weeck-end a prendre un sandwich (en valencià)
      En aquest món tot importa: a uns els importa l’arquitectura, a altres la música, a altres la literatura, a altres tot i a alguna gent, res. Per la meua part tot el que es publica a QD és prou important com per a parar-me a llegir-ho i algunes vegades a comentar-ho. Bona nit.

  6. Benavent

    Sr Alberola (a veure si ara col.loque bé açò darrere de qui pertoca), és cosa ben natural això que vosté diu, l’encreuament del Port o la pujada de la costera de la Casilla des d’on metre a metre veus emergir la seua figura gallarda –que dirien els lletraferits- sobre el blau del cel. Ho hem comentat algunes vegades, potser ací no, però sembla com si els forasters, els que vivim ho hem viscut de fora “sentirem” més el poble, cosa que evidentment no és certa. Però la distància fa que enyores allò que trobes a faltar. És una sentiment semblant a l’alegria que experimentes quan molt lluny de casa et trobes una persona que al poble pràcticament ni saludes, ni que fóra el teu germà! O quan vens d’un viatge llarg i en arribar a Xàtiva o a València, posem per cas, experimentes una joia semblant a la de trobar-te ja com a casa.

    I amb l’església, no sé, vosté sabrà que té més coneixement però com deia Sant Vicent si la flama d’una foguerada provoca un gran dolor quan més no el produirà el foc etern de l’Avern, jo no me la jugaria, per si de cas. A més que la cosa és com és, i com contava Rosa, si davant d’un destret particular o general com sol ser habitual li demanem a la divinitat o als seus advocats -els sants intercessors- que ens ajuden, passarà que si en resultem beneficiats i eixim amb bé els ho agrairem, públicament o privada, però si en canvi no obtenim allò que buscàvem pensarem que la culpa és nostra, que alguna cosa de dolenta hem fet perquè Déu ens castigue així. Sempre n’hi ha qui ix guanyant. Encara que açò, com dieu, em sembla que tot es cosa dels homes, dels que saben més i guanyen sempre.

    Certament no tinc un pla B per al campanar, alguna n’he pensada que no s’hi pot dir, però sempre he cregut que els quartondins tenim dos altures, tres si comptem el Buscarró, encara que aquest té molts amos. A saber, una que s’enlaira, de la qual estem parlant, i l’altra la de l’Avenc que busca els seus orígens en la profunditat de la terra, ara que aquesta ni des de la Casilla ni des del corral Blanc.

    ——————

    Tot un desgavell, sí senyor Benavent, crea una pàgina digital i ja voràs la “llocà” que cries, la gent està, millor dit, alguns estem fets malbé, mira, si fins i tot vull aplaudir la senyora Botella, ella encara s’atreveix amb l’anglés, que riu-te tu del meu nivell, hauríem d’excavar si més no per trobar-lo, això sí, tal vegada el to que li va donar al seu discurs aquesta dona semblava més dirigit a un nivell de l’ESO.

    I mentre, com bé apunteu, mentre vagarejàvem alguns somiatruites, els germans o cosins germans catalans s’hi trobaven lluitant pels seus drets i demostrant de quines coses són capaços, acompanyats d’alguns solidaristes valencians també. Jo, com la cabra diuen que tira al monte, proposaria “la via de la Mocadorà” per al Nueve d’Octubre, una tira de “macaors”, símbol de la diada valenciana, que unira Madrid i la seua platja copçant plenament els nostres sentiments patriòtics. Celebració plena.

    No sé, ni jo mateix em prenc seriosament, teniu tota la raó i em trobe mal, ja ni escriure m’alleugereix, i de guanyar un «Timonet», ja ni te cuento.

    benavent

  7. Vicent Benavent

    Crea’m sr benavent que no tinc ganes d’armar la baralla,ni perquè siga una pàgina digital i molt menys per parlar del campanar, la veritat és que ja no sé ni perquè opine del que s’escriu amb total llibertat,serà la » vellea » com diuen.
    Ara bé,no compartixc l’aplaudiment a la Sra Botella per atrevir-se amb l’anglés encara que siga d’un nivell de L’ESO,fotre, quan cobra al mes? 10000 o 15000€? ja podria doncs assegurar-se de no deixar-nos a tots en el més ridícul que es pot fer,CREO JO NO SÉ,si fora d’esquerres tampoc ho aplaudiria que quede clar, per tant no paga la pena el molestar-se u per dir allò que pensa, al remat sempre els «indios» son els que perden la batalla a les pel.lícules siguen de ficció o reals com la vida mateix.
    Adéu siau i ja passarà el RESFRIADO.

  8. Benavent

    Rosa, no vullgues habitar entre dos pesos que ja veus, l’un en terres d’Alonso Quijano, o quasi, entre pinedes i arbredes, passejos amb excés d’oxigen que mira a què porten, l’altre, el benavent aquest, ni et conte, però si pesca amb teranyines i és més llepat que un albelló en dia de pluja! Ací, l’únic “pes” comunicador, ni que no s’hi presente, almenys per a mi, era “Marieta” (salutacions corals), tal vegada l’hauríem d’haver exceptuada.

    I parlant seriosament, és a dir, de diners, les lloances i reconeixements, sobretot els públics, es tradueixen en augment de soldada a la renovació del contracte de col.labolador. Ja en parlem!

    bbr

    • Vicent Benavent

      Sr benavent,no m’agrada això de el benavent » aquest «,ni que siga per cordialitat i se que la té, en nombroses ocasions es recorda que cadascú pot opinar d’allò el que pensa??? igual no ens sembla be quan apretem l’anella del desgavell o quan diguem les coses pel seu nom.
      De tota manera,cal recordar que la » Marieta » hi ha qui assegurava que era un col.laborador/a fictici i no sé quin apreci li teniu,doncs quan es va entrar en política a aquesta pàgina foreu els primers en acordar què tot hom s’identificara o no es així? pot ser per conéixer qui diu cada cosa encara que a l’altre li moleste, per tant, no canviem tant de » barca » que l’aigua està de marejada.

  9. Rosa Mahiques

    Ai Marieta! «Los tiempos de Marieta». També ens en recordem molt d’ella.
    Hem perdut bons col·laboradors pel camí.Això de no poder parlar (o escriure) sense dir el nom ha fet que algunes persones deixen d’escriure.
    De tota manera trobe que està molt bé identificar-se perquè així no ens atribueixen comentaris o twuits que no hem fet.

    El director de QD m’ha dit que revise el contracte de col·laborador i vorà que és per «cent anys i un dia» i que no diu res d’augmentar la soldada. De tota manera i per la meua part tenen tot el meu reconeixement i lloances que es mereixen com a molt bons col·laboradors.

  10. Benavent

    Vicent Benavent, creu-me que preferisc, fermament, “primer ser amo dels meus silencis que no esclau de les meues paraules”, però és clar que si vols dir cap cosa has de badar boca. Ja sé que és una incongruència però…

    Lògicament, si no t’agrada el «benavent», com tu dius usat cordialment i de manera correcta, ho sent, ho desconeixia. I si és per la distància que marca, és un joc, que evidentment tampoc no t’ha d’agradar necessàriament.

    Sóc partidari dels pseudònims, sobretot si se sap qui està darrere, mai com un escut des del qual atacar i desqualificar personalment o col.lectiva. I en general millor saber amb qui parles. Literalment, i és un exemple, «odie» aquestes ulleres de sol que no deixen veure els ulls del teu interlocutor, talment els vidres totalment foscos que posen alguns cotxes a les portes de darere.

    “Marieta”, també he pensat sempre que és fictici, però tractant-se d’un pseudònim, fins i tot podria ser jo mateix. No recorde si jo vaig acordar res respecte de la identificació dels usuaris de la pàgina, sí que estaria i estic d’acord, encara que també vaig pensar, i crec que vaig escriure, que açò li llevaria un poc de sal i pebre, per més que allò que podria ser un inconvenient, a les postres s’hi pot convertir en un avantatge, de qualitat o de serietat, d’ideari (en les opinions si més no). Alguns, recorde, que ja ho han valorat com un èxit del director de la pàgina.

    L’última referència a “Marieta”, supose que com les anteriors, era un joc i com ja he dit dalt si parles, jugues amb la ironia i damunt no t’expresses de manera clara, a les postres eres esclau de les teues pròpies paraules, jo en aquest cas. La ironia quan tenim la cara de l’altre al davant és més fàcil d’aconseguir. Això sí, convindràs amb mi que “Marieta”, fictici o no, era, com un personatge de la pàgina, sempre en espera, com els pilotets dels aparells i electrodomèstics, sempre encesos; aleshores, i en certa manera, continuem el joc.

    Daltre cantó,la meua distància amb “Marieta”, almenys en alguns temes com podria ser el de la llengua i el seu ús era sideral, així i tot era i és una postura lingüística la seua bastant estesa, ja saps com són de complicats els temes que toquen els sentiments, per dir-ho finament. I la seua solució complicada i polièdrica, tant, i vaig a banyar-me Vicent,i a la desesperada, que acabaré per defensar aquella idea de Guia que diu “És més senzill, digueu-li català”, que ja no saps com amanir-ho.

    Acabe. Crec que és pot canviar, i en ocasions pot ser saludable, ara el que no s’ha de fer és enganyar. Jo, almenys conscientment, ni una cosa ni l’altra, però com sentia dir només Déu escriu recte amb els rastres torts. Però canviar moltes vegades o a sovint, ho veig poc pràctic, ni que siga per economia mental,no sé jo, igual ni me n’adone amb tant de canvi que, ferrant ferrant, podem perdre l’ofici.

    Potser no calia aclarir res però, hem fet una «xarrucaeta», si no ho he aconseguit.

    Salutacions corals

    benavent

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿CREUS QUE TOTES LES VÍCTIMES QUARTONDINES DE LA COVID MEREIXEN SER RECORDADES? ?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake snowflake
Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics