DESCOSIT: UNA FOTO, NO MÉS… O SÍ
Arran de les imatges mostrades per la jove i sensible reportera de QD, concretament les del vell pont del Camí de Llutxent me n’he recordat d’aquesta altra, històrica, com s’hi pot comprovar, amb el seu llavador complet de qual no puc recordar si tenia una o dues basses, ni tampoc si encara queden dempeus les runes d’un més que vell, malmés i estroncat pilar – fins no fa molt… uns anys potser- hi era. Són petjades humanes que la nostra acció i el temps fan desaparéixer; ara resta aquesta fotografia com un fòssil del passat.
El basament sobre el qual s’apeuen les dues columnes centrals em pregunte a què respon, tal vegada tu ho sabràs? Serà perquè el llit del barranc era massa terrafluix? Perquè les potes del pont eren d’una gran alçada? Perquè allí ja hi havia quan el construïren uns hereters i terratinents que regutxaven de qualque assut anterior que calia respectar? Cap de les tres anteriors potser? Encara que tal vegada no t’interessen gens aquestes cabòries que no vénen de què, ni que només siga perquè jo he de mascarar de lletra aquesta pantalla.
Però ahí està… amb els seus tres ulls sempre oberts, malament si no, baranes d’obra blanques i tot voltat de costeres netes, possiblement en dia d’hivern per la caiguda del sol. No és un pontarronet no aquesta passera, palplantada perpendicularment al llit d’un barranc que no li ha donat el seu nom, i és que, em pregunte també, si el fet que aquestes construccions antigament sempre havien de travessar en perpendicular els cursos d’aigua responia a qüestions econòmiques, fer el bot més curt, d’on sorgia el traçat en ziga-zaga de les corbes que precedien i seguien la gran majoria d’aquells ponts, mira si més no com són les del vell pont del Xicot o de Torrella (ara sembla mentida que per allí passaren camions i autobusos, i es creuaren els cotxes).
Tampoc tenia, com veiem a la foto, les baranes típiques de l’època, aquelles fetes de carreus de pedra sorrenca de per ací, possiblement perquè ja li havien fet alguna ampliació a sobre dels seus muscles i calia que aquest guardavores fóra una construcció més lleugera, dic jo, perquè el pont l’han anat estirant, d’amplada si més no, com també s’ha refet molt la corba que frega, literalment, el Puig del Rei, ara és més corba, però abans giraves com una cantonada, en sec, manament com tenim la corba d’eixida del pont de Benigànim quan anem a aquest poble, i d’allò que diuen el peralt, crec que ni en tenia. Poc a poc, apedaçant i solsint, el que fan sempre en aquesta via, han millorat el seu malpàs. Comprenc alguns companys quan diuen que d’aquesta carretera, i d’algun dels seus trossos, fugen com del dimoni.
Almenys podem pensar que aquest pont no desapareixerà com el llavador que aixoplugava, bé perquè les noves construccions ja no s’hi fan seguint necessàriament el traçat perpendicular al caixer o, majorment perquè només acaben la carretera de circumval.lació de Llutxent -que era cosa feta fa una “resma” d’anys- li tocarà al nostre desviament… Ah, que eren eleccions aleshores? Doncs tampoc recorde jo ara quants en són una “resma” d’anys, segur que més que el teus i els meus aniversaris tots junts. A tot això, igual si hagueren fet l’aeroport aquell potser sí que la tindríem construïda (ho vapublicar la premsa allò de l’aeroport). Encara ara, si la maleïda crisi no fera tant de malbé li hauríem d’agrair la desaparició d’un seguit de desgavells, alguns només omplibutxaques, que açò ens recordava ja el Villar del Río de Berlanga, o qui no somniava aleshores –i més al poble del costat, sí- que li tocara al seu terrupet un polígon industrial, un aeroport, les tres mil casetes d’anglesos per qui, d’alemanys per llà, tot un fumer de coses… riure per no plorar.
Però si de cas un dia fan nostre desviament jo deixaré en les meues voluntats la proposta que posen la dita i més que coneguda “caseta dels Pardalets” al bell mig de la redona on s’aplegaran “els futurs” desviaments de Quatretonda i Llutxent, no debades aquesta caseta, aquest topònim, marca i és fita d’entrada al nostre terme per aquella banda.
I com jo ara he perdut el fil, i el pont, ara no t’escric més.
Salutacions
benavent.
PS. Lamente en gran manera no saber d’on he tret aquesta foto, ni si me la passà algú o l’he despenjada de per la Xarxa, és a dir, que ni és meua, ni puc esmentar l’amo o la seua font. Formalment, doncs, demane disculpes virtuals.
Altrament, i ja apantallades i aparellades aquestes quatre lletres, m’acut a la memòria una altra vella fotografia, i d’aquesta no en tinc ni borrall de per on s’hi troba, però recorde una gentada a sobre del referit pont on diria que hi era l’alcalde Camps i possiblement el rector Figo, potser d’inauguració d’alguna d’aquelles reformes dels anys 50 ó 60, dic jo.
Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Mitja vida esperant l’aeroport a la nostra Vall i quan m’havia conformat i oblidat ve vosté i m’ho torna a recordar . Ara ja no podré dormir en una bona temporada.
Recorde perfectament que vam ser objecte de burla pel famoset aeroportet. En concret a la meua filla li va preguntar un professor en classe que on anaven a fer l’aeroport i ella molt sencera li va contestar que al costat del de Benigànim.
A vore si ara quan passe la maleïda crisi ens el construeixen «anca» que siga ahí al pujol mateix.
Una immensa partida. La de maleïda crisi que se’ns ha empeltrit, que genera dos grans línies de pensament, la dels que creuen que quan tot acabe tornarem a la casella de sortida i a la cultura del “pelotasso”, una. L’altra que diu que res serà ja igual, però almenys tindrem els corruptes i la corrupció moltes manades sense jugar.
Un aeroportet sí, que no podia ser com els de Castelló, Terol, Valladolid… però Gandia i el seu hinterland turístic amb la construcció d’oca a oca de milers de casetes en urbanitzacions i camps de golf en feia de necessari un.
La teua filla em sembla que va contestar-li bé al professor, “prop de per ací” era, però, i pel que jo tinc entés la pista d’aterratge se la envidaven només Llutxent i Castelló de les Gerres, tal volta feien barca, Quatretonda per aquells anys pareixia que no treia el rebordonit cinquet d’eixida ni per una espitllera, ni grans projectes, ni grans esdeveniments, ni les deu de la darrera ens pintàvem, d’altres municipis en canvi anaven “de puente i a puente i…” però si només, i per fer una comparança, el polígon industrial de Llutxent -fitxa fora- ocupava 250.000m2, en tant que el nostre dels Sequiars apenes si passaria dels 60.000m2; més exemples, que no va dir un alcalde veí nostre, no sé si en reunió oficial o informal, però públicament i vantant-se que el seu poble sempre era notícia, mentre que Quatretonda no estava en el mapa; no seran aquestes les seues paraules literals però al corral amb ell també, que és molt fàcil parlar així quan tens bones cartes, ja no tant ara que pinten bastos.
Desconeixia aquesta autoritat, com a mostra, com els joves quartondins havien estat capaços d’organitzar tota una “Trobada Internacionalista” (ara sí que he caigut jo en el pou!), partida on alguns vingueren a jugar amb les cartes marcades, o capaços d’altres, possiblement ja no tan joves, d’organitzar mercats de productes tradicionals “locals” sense recórrer a la compra de mercats “comercials”… Al capdavall, i mirant l’estat d’algunes hisendes municipals veïnes com alguns ens recorden, sembla que el joc no ens ha anat tan malament, tot i que la “pixona” de la maleïda crisi, és global i l’hem de repartir entre tots, volen, o com deia aquell, el nom del qual no vull recordar, “hay que trabajar más i cobrar menos”, que a mi em trau a la memòria la fotografia d’uns “gamberros” penjada per ací.
Ara deixe la partida, que talle un altre si té ganes, al cap i a la fi aquest món, aquesta crisi, és una immensa partida de Truc on sempre guanya qui més enganya i jo a penes si domine la Oca.
benavent
NO MÉS… quantes coses volen dir aquestes dues paraules ! Com estem en temps de tantes «REFORMES» caldria implantar una nova matèria a les nostres aules : «SABER LLEGIR ENTRE LÍNIES». Ara que pense…això ja està en Comentari de Textos. De tota manera,la nomenclatura de la nova assignatura no deixaria espai al dubte : «SABER LLEGIR ENTRE LÍNIES».
Quan tot acabe…tot serà igual o pitjor, ja que les estructures i els engranatges són els mateixos.No han canviat res per a una vera regeneració autèntica i justa.Necessitem canvis radicals per a poder respirar…la qual cosa està molt lluny del pensament dels nostres pastors polítics ja que ells estan la mar de bé en les actuals circumstàncies. Caldrà que siguem els de baix -no se com- aquells que estem disposats a regenerar açò . Als de dalt no els interessa cap canvi.
Si, és una llàstima, una gran llàstima contemplar elements del nostre pas per aquests indrets a través només d’alguna fotografia. Altres pobles han tingut la delicadesa de restaurar i conservar els seus vells llavadors com a petjades testimonials de la història detallística, que és per a mi, la més important.
S’acosta el 9 d’octubre…alguna cosa cosa més que paelles caldria fer…
Un altre dia més…i com sempre…moltes gràcies, senyor Benavent : és tot un privilegi poder llegir-lo i reflexionar junts.
Alerta, a sovint és el lector usuari qui em fa bo un mal producte o millora el contingut amb les seues opinions i apreciacions.
Parles de llegir entre línies i jo tinc un company que es queixa molt perquè el jovent no en sap, ja ho sé que és una generalització en una conversa de bar, vaja, que el problema ja no és si saben o no la contestació, sinó si entenen la pregunta, però no generalitzem.
No obstant això el problema aquest no és simple i les causes diverses, però a mi em resulta xocant en un món com l’actual, potser encara en bolquers, en què amb la xarxa tenim tota una joventut produint vídeos, música, construint blogs, cercant informació, pujant-la, compartint missatges, llegint i escrivint, comunicant-se… cultura en definitiva i en majúscules, tot un somni que ni jo podia albirar que pogués ser-ne, ni menys encara fer-se realitat. Pot desitjar, tot plegat, més una escola? N’hauríem de parlar del seu ús o dels inconvenients tal vegada?
Del patrimoni no sé ben bé quina cosa comentar-vos, puc recórrer, això sí, a l’argument d’autoritat, Blasco Ibáñez, per exemple, el qual en la seua novel•la la Catedral crec, i si la memòria no em dóna l’esquena, va esculpir, per a mi a foc, un pensament colpidor: España és el país que más habla i presume de su pasado pero en él, «hasta las ruinas están arruinadas”. Potser el verb presumir no el va utilitzar l’escriptor –ja són més de trenta anys de la seua lectura- però la idea era exactament aquesta. Seria mentir negar que les coses no han canviat des d’aleshores, fins i tot n’hi ha lleis del patrimoni i tot, encara que un altre tòpic molt rebregat actualment diu que a Espanya n’hi ha moltes de lleis, més que a cap altre lloc, però que s’incompleixen per sistema.
Tal vegada el llavador de la Font Vella, bastant petitonet ell, haguera pogut incloure en la seua rehabilitació aquelles cobertes típiques de fusta (el del vell camí de Llutxent sembla de teula, en canvi, però siga com siga em sembla que quedaria prou maco i bufonet, el lloc guanyaria i a més no semblaria tan eixutot. Ara, que potser el tindríem massa a tir de pedra, no sé, però un llavador sense coberta és com un poema sense emoció, un llavador sense coberta seria un turment, mes jo no puc parlar perquè sempre que m’hi vaig acostar de jovencell era per jugar-hi, no és una excusa però…
Buscant, buscant he trobat aquesta fotografia del pont del camí Llutxent vista des de dalt. Com podem observar, les baranes que hi havia eren prou més boniques que les que n’hi ha ara, tot i que ja no eren les de pedra més antigues.
Molt bona la fotografia, tot i que els protagonistes-artistes (crec que alguns ja han parlat ací de la influència del cinema) s’hi mengen els exteriors (que d’això s’hi tractava supose). No obstant això s’hi veu perfectament tot allò que comentàrem de la imatge: aquella barana, blanca com la neu, que no sé si n’hi hagué una altra originària de pedra, però aquesta clarament era diferent. També s’hi pot veure com la corba d’eixida mirant la foto és més tancada que l’actual amb la margenada dreta (“el palo largo” que diuen ara en el futbol) que cau a plom, mentre que a la vora esquerra, o costera del barranc encara s’albira, una llenca de terra que lògicament li restaria visibilitat.
A mi posar-se al mig de la via per fer semblants negocis d’amor em recorda l’època en què per la carretera només passaven el carros, i en dia de festa com podia ser aquest ni això, d’ací que ni que siga boirosament tinc el record de passejar l’Avenida amb els majors, amunt i avall, ocupant tot l’ample d’aquesta comarcal Aiora-Gandia, que aleshores no era tan ampla, sense escoltar els roncs de cap motor.
I dic jo que igual això del “palo largo” és a l’inrevés. La intenció meua era bona en tot cas.
Coralment
rbenavent