LA BRUIXA D’ALBEROLA

LA BRUIXA D’ALBEROLA

Durant un viatge que férem vagarejant per les terres del comtat d’Urgell passarem pel poble d’Alberola, a la comarca de la Noguera, i és en aquest llogaret on hem de situar aquest relat que em contà la Montserrat, un dels cinc habitants que encara en queden d’un indret on, a les darreries del segle XIX, en vivien més d’un centenar. Tenia la dona ganes de xarrar i jo més encara si cal, i clar: li donarem a la llengua de valent!

Feia bona vesprada, l’oratge i l’entorn, tots plegats, s’havien confabulat perquè així fóra i tenia que aprofitar aquell moment quasi increïble d’estar sobre un tros de terra que, de segur, algun avantpassat meu n’havia xafat.

No vaig a detallar-vos tota la conversa que hi tinguérem, només us resumiré la versió que la veïna  ens donà sobre l’origen del nom del poble. Deia que ho havia llegit en un llibre escrit per un germà escolapi i mestre de l’Escola Pia d’Os de Balaguer on hi anà per aprendre les quatre regles, a llegir —en castellà— i poc més.

Allà va:

Ja fa una caterva d’anys, allà pel temps dels moros, diuen que aquest poble es deia Auberola, però des que aquestos van vindre a conquistar-nos des de tan lluny canviaren al seu idioma les paraules que anaven aprenent i substituïren AUper AL i es quedà el nom amb Al-berola.

Conta la Història que després de molts anys per fi aconseguiren tirar-los d’ací, i no a tots perquè alguns se’n quedaren. Ja en pau de Déu vingueren a viure dos joves principals; l’un, Rodolfo, cristià, i tan maco, que era l’admiració i l’enveja dels nois de la seua edat de tota la contornada. L’altre, Efraim, judio, era l’home més lleig del món.

En aquella època hi havia bruixes de les de deveres, d’eixes geperudes, amb dents llargues, pels a la barba, nas arquejat, ulls ixents, cabell desfet i d’estopa que els queia per la cara i eren de llestes tant o més que el dimoni. A la covaAuvaga d’Alberola en vivia una d’aquestes que era la més famosa de tota la comarca. Allí, a sa casa, acudien d’amagat moros i judios per embolicar i aconseguir tota mena d’embrolles pròpies del seu ofici i de les males idees de la roïndat de la gent que la visitava.

El malvat Efraim pensà en anar un dia a demanar-li que li desfera la bellesa al cristià o li fera qualsevol malifeta amb els potingues i abeuratges que ella sabia fer. Una nit s’encabotà en buscar el cau on vivia la bruixa i al final el va trobar. Abans d’entrar a la cova s’aguaità una mica i va veure des de la porta una foguera i com la vella tenia una xarrameca amb uns repulsius fardatxo i una rabosa que enfurits emetien uns grunyits espantosos seguint els signes que la malvada fetillera dibuixava a l’aire amb les seues mans. Ja a la matinada i malgrat que el judio no volia ser vist, la rabosa es va donar compte que hi estava ell i, tot recelós, l’animal començà a no fer-li cas a l’ama, ni tampoc li’n feia el fardatxo. No deixaven els dos de mirar cap a l’entrada on pressentien que hi n’havia un ésser estrany. També un mussol, au que totes les bruixes en tenen per complir el que mana la seua confraria, revolejava sense control per l’antre i sense parar d’udolar de manera planyívola i alhora rabiosa.

La bruixa, com els animals no l’obeïen, va arremetre furiosa amb un tió encés contra aquells bitxos que es negaven a fer la voluntat d’un company de l’avern, alhora que per la seua boca eixien tota mena d’imprecacions com si fóra un volcà en erupció.

El judio estava aterrit i en intentar retrocedir feu un soroll que la vella malvada va oir.

 

—Què estàs fent a la porta de ma casa i què vols?

—Tu ja saps l’assumpte que m’arrossega sense fre al teu cau i vull que amb el teu saber i poder màgic m’ajudes a acabar amb la pena que m’afligeix.

—Si aquestos dos imbècils deixen de fer el  borinot ho aconseguiré.

Efraim no s’ho creia. Com no podia amb dos animals tan insignificants? Però l’intel·ligent fetillera va oir el pensament del xicot i es va sentir ofesa.

—Flerum! Vine amb mi. Ja!— Això li ho deia a la rabosa.

»Krao. Tu també, ací als meus peus!— Krao era el fardatxo.

»I ara tu, incrèdul judio vas a veure el meu gran poder. Ves-te’n a la vinya i porta’m un sanglot ben gran de raïm. Saps massa bé que encara falta una lluna perquè estiguen madurs, no? Ara veuràs els meus poders.

 

Corrent com una fona anà i tornà de la vinya amb el primer sanglot agràs que hi en va trobar. La bruixa agarrà amb les mans el raïm verd i va repetir, amb una veu que ressonava dins de l’antre com si eixira de la gola del mateix dimoni, i per tres vegades:

—Au Berola!

—Au Berola!

—Au Berola!

 

Al compàs d’aquells sons endimoniats els grans del raïm anaven prenent color fins que quedaren completament madurs quan la dona deixà de parlar. Mentrestant la rabosa i el fardatxo iniciaren una dansà donant bots com si estigueren bojos. De la boca de la bruixa eixien renocs, serps verinoses, aus rapinyaires, dimonis emplomats que se enllaçaven entre sí i es penjaven del sostre de la caverna.

—Què? Estàs convençut del meu poder?

—Sí, i et demane una venjança per humiliar al meu gran enemic. És per a Rodolfo, el cristià!

—Rei, res puc fer-ne amb ell, el conec i sé que un ésser superior a totes les meues màgies està protegint-lo i el defèn. Jo no sóc res front a eixa suprema criatura.

—Si no pots res perquè el teu poder no hi arriba, maleïda sigues bruixa del dimoni!  No pots ni trencar-li les cames o que la cara estiga tocada de pigota?

—No! Jo no tinc cap culpa de l’enveja que tens al teu cor i no puc complir els teus antulls. Escolta’m bé l’anatema: continuaràs tan lleig com has sigut sempre i a més tindràs tots els mals que li has desitjat al cristià. Eixa serp que se t’enrotlla pel cos et farà anar errant pel món i seràs menyspreat per tothom fins el dia de la teua mort. El Rodolfo que du al damunt el signe de la creu vencerà i serà sempre feliç. T’ho dic per gaudir jo del moment tan turmentós que estàs vivint ara. Vaig fer madurar el raïm, però jamai tindré poder per fer-li malbé a un cristià.

 

Aquest poble nostre d’enllà eixe dia començà anomenar-se Auberola en record de l’esdeveniment que ací va ocórrer en fer allò del raïm verd madurar-lo en un no res.

Una mica més tard, com ja li he dit, els moros que n’hi havia encara prou li canviaren AU per AL convertint-se en ALBEROLA, i miren…, fins avui!

 

Sé que valor històric no en té cap aquest relat que us acabe de contar, però la Montserrat, que possiblement fóra cosina llunyana d’algú de nosaltres, deia que era un retor la persona que va escriure aquest susuït i ens repetia que a l’Església n’hi ha que tindre-la en compte.

Es feia de nit, el sol s’havia amagat dins de les muntanyes i ens acomiadarem de la persona que amb tanta amabilitat ens havia rebut i marxarem, si bé sentint com un cuquet rossegava als més fons del nostre estómac.

PS — El llibre del qual parlava la Montserrat l’he tingut a les mans. Tanmateix no sé si el susuït de la bruixa d’Alberola va ocórrer abans o després de la conquesta cristiana, però no li fa.  

Salva