LAMPEDUSA
LAMPEDUSA
Què confortable és el sofà de casa. Tornar del treball i poder tombar-se estirant les cames, connectar el televisor i veure el partit de futbol, la sèrie que t’agrada, oir les notícies o adormir-te plàcidament acaronat pel so monòton dels locutors i tertulians o, si no, ficar al gramòfon, o al reproductor de DVD, aquella música que et relaxa.
LAMPEDUSA, vint kilòmetres quadrats de terreny quasi improductiu, uns cinc mil habitants més o menys, d’aigua en tenen la de la mar i la que arrepleguen en ploure. És d’Itàlia l’illa aquesta però si allargues la mà toques la costa de Tunísia.
Capacitat per a refugiats…, tres-centes places.
UNA EMBARCACIÓ —si pel seu estat de conservació així la podem anomenar— , carregada de negres i algun moreno que altre.
Naufraga abans d’arribar al Paradís de l’Europa i moren 302 individus sense cara i més de cent desapareguts.
De mil a dos mil dòlars costava el passatge.
D’ajuda de les autoritats portuàries res de res.
De bona voluntat d’homes de la mar amb els seus vaixells tota, però amb l’espasa de Dàmocles al damunt del cap per les lleis del seu país.
Què mou a uns éssers humans a eixa travessia per arribar a la terra de promissió dels blancs?
EREN NEGRES!
Recorde l’escena de la pel·lícula LA MISIÓN on una dona del poder establit, tota empindongada, li diu a una altra de la mateixa corda:
«Son monitos que hablan, i cantan de maravilla, ahora lo verás. Pero creo que no son personas porque no tienen alma».
Vaig a tancar la finestra que per aquest poble castellà comença a fer frescoreta.
Redéu! I ara ens vens tu amb aquest «rotllo» amb la que ens està caient a nosaltres, no et fot?
Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Vergonya!!! Molt bé ho va dir el segonpapa. Però jo em pregunte moltes voltes qué puc fer. Obrir les portes de ma casa? Apadrinar un xiquet/a? Qué? Com? Quan?
Vergona va dir el segonpapa, però, i l’esglèsia què fa? Obri els seus convents i palaus? Donen el superàvit del banc de Vaticà per arreglar un poc les coses?…
No diu un proverbi oriental: «No els doneu peixos, doneu-los una canya i ensenyeu-los a pescar?»
No poden els politicuxos de migpèl fer-se amb eixes maleïdes mafies? Per què?
No sé. Com ens podem dir a nosaltres mateix «humans»? És un sensesentit.
Però també és cert i no em lleve la culpa, de que al sofà estem molt bé. Tan bé estem que ens lleven sou, i no fem res; fan pagar medicaments a gent que està molt malalteta i no fem res; ens pugen els impostos, i no fem res; a la Infanta li van col·locar 150000€ d’Aizoon, i no passa res, devalúen les pensions dels majors, i no fem res.
A vorem si amb un terratrèmolfabricat d’aquestos del golf de València se n’anem tots al blau de la mar…i aleshores sí; ens alçarem del sofà.