LLISTA DELS REIS GOTS
LLISTA DELS REIS GOTS
Mira que em va costar aprendre la llista dels reis Gots, no podia passar mai d’Ataulfo, Sigerico, Walia, Teodoredo…, i parà de burra coixa fins Leovigildo, Recaredo, Liuva, Witerico…, i acabar sí, amb els dos últims, que eren: Wamba i Don Rodrigo! NO he sabut mai per què a aquest individu li ficaren el «don» al davant del nom i als altres no. I què!
Estic veient que el món de l’ensenyança està mogudet. Supose que no serà perquè els regidors de la cosa publica volen que la xicalla sàpia de memòria aquesta llista i altres per l’estil com «los afluentes del rio Ebro, las cordilleras d’Europa y sus lagos, el…»
Però cavallers: no saben vostés que ara tenim Gogle a l’Internés, Guasps, Fasebús, Tuenti i Mesenger per a donar i vendre? Per què n’hi ha que martiritzar als pobres xiquets amb coses tan estrambòtiques que en un bufit s’obliden?
M’han dit alguns, que pel que veig són autoritats amb l’assumpte aquest del saber, que no, que ara tenen altres tècniques d’aprenentatge, que quina falta li fa a un jove que vol treballar si Sant Hermenegildo era fill de Leovigildo? I no tinc altra alternativa que donar-los tota la raó, perquè, si per un casual, el xicot o xicota —he de ser políticament correcte, no siga cas…—, dic que té la sort de cara i troba on guanyar-se els cacaus, tenint el batxillerat, —perdó no sé com s’anomena a hores d’ara—, una llicenciatura, i de vegades dues, tres màsters i el Curs d’Aptitud Pedagògica (antic CAP), que li vaja dient-li el interfecte al contractador tanta bovàcom en sap amb la que està caient-nos.
I no vull ni pensar si el pedant li parla del Quixot…, no us dic res de com serà despatxat amb puntellons i calbots si, a més, té la gosadia d’esmentar que el Tirant lo Blanc —sí, eixa pel·lícula que feren en colors ja fa un temps—, fou escrit per un tal Joanot Martorell, mira tu, un home de Gandia.
—Mal Quico, tu no seràs un folloner d’eixos progressista i hortera que pots dur-me la roina a l’empresa, no? Au, ves-te’n a prendre l’aire!
El interfecte xicon —o xicona— es preguntarà per què ha perdut tant de temps i esforç a l’escola i la facultat si ja li ho deien els companys: «diviértete, intenta pasar de curso lo más pronto posible i vámonos de botellón que luego…»
Bé, el senyor Benavent escrigué fa uns dies que per a dir panera no feia falta tant de romanç. Jo, afortunadament, ja no tinc que tornar a l’escola, ni facultat alguna, però em preocupa, per exemple, que no sàpien que «haber» és un verb i no s’ha de ficar així quan volen dir «a ver»; que es mengen les lletres de les paraules quan escriuen, no només al mòbil, sinó dins d’un escrit formal. I del vocabulari… Seguir seria massa pesat i no esteu per a suportar tant d’històries d’un jubilat queferós.
Si bé, ALGÚ POT ACLARIR-ME PER QUÈ HEM ARRIBAT ON ESTEM AMB AÇÒ DE L’ENSENYANÇA? (Program for International Student Assessment).
Ah! Com «el Pisuerga pasa por Valladolid…», Sant Hermengildo i Recaredo no eren fills del mateix pare, ho he sabut fa uns dies. Sembla que Recaredo sí ho fou del rei Leovigildo, però el primer, el sant, descendia d’un comte àstur i que nasqué d’una dona de la tribu dels bàrbars germànics merkelunda, una tal Baddo, esposa del rei Leovigildo i batejada després com Angelita, nom que va prendre en convertir-se al cristianisme. Gràcies a la fèrria disciplina que imprimiren rei i fill, aconsellats ambdós per la reina, aconseguiren ficar d’acord (?) una temporada, prou curta, a la quantitat de pobles enfrontats de continu —ja aleshores— que poblaven Sefarad, Iberia, Ispaniae o Hispania.
És que aquestos bàrbars germànics els teníem manant-nos des d’abans dels moros. Què coses!
Salva
PS — Ací teniu una pregunta i la resposta vist a Internet i que ens diu una mica de com està l’assumpte de la cultura hispànica:
Pregunta — ¿Se escribe habeces o habeses?
Resposta — A veces se escribe “habeces” y a veces se escribe “habeses”. Depende de lo bruto que sea el que escribe.
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Segurament no cal saber la llista de reis gots, ni moltes altres coses que ens feien saber de memòria.
Al llarg de la meua vida he comprovat que no m’ha fet falta per a res. Ni tan sols saber fer arrels quadrades, ni derivades i últimament comprove que de poc em va servir aprendre les provincies de les comunitats o autonomies o regions, que canvien d’un ratet a un altre. L’antiga Rússia ja no és allò que era, les dues Alemanyes tampoc…En un món tan canviant i on tenim tanta informació a l’abast en calculadores, internets i tants llibres com s’han escrit de tot, possiblement el que més caldria és formar a les futures generacions en saber buscar allò que necessiten i en ser crítics i triar allò que és bona informació de la que o ho és per a que no ens manipulen tant com ho estan fent.
Una assignatura obligada deuria de ser «No et deixes manipular».
Una de les poques coses que sí he fet servir i molt, ha sigut l’aprenentatge de les taules de multiplicar, les quatre regles de matemàtiques i la lectura i escriptura.
Altres calces són si parlem «carreres universitàries». Allí sí que caldrà aprendre algunes coses més. Total, per acabar a l’atur!!
Ai,Ai,Ai…el món de l’ensenyament…un món gran. 2+2=4 . «El río Miño nace en fuente Miña, provincia de Lugo. Pasa por Lugo y Orense y desemboca en la Guardia, entre España y Portugal». » España limita al norte con el Mar Cantábrico y los Montes Pirineos, que nos separan de Francia…»
Quan l’ensenyament es despolititze-cosa impossible- , tal vegada…tal vegada.
Quan arribe el seny…tal vegada, tal vegada. Jo porte ja més de trenta anys i encara no m’ he enterat de què va la cosa. Ja sé que estic babau. M’ho reconec.
En aquest món…he vist de tot. I Ja res em sorprén. I la veritat que reconec que les solucions a curt termini no les veig. Ni a curt ni a llarg.
Em quede en l’escola dels meus somnis. Que l’escola de la realitat és totalment diferent. Em quede en l’escola hipotètica de quan sommiaven.
Jo te podria explicar (alguna cosa podré dir…) PER QUÈ HEM ARRIBAT ON ESTEM. Jo crec que tu ho saps. Estem aquí. I estarem més encara.
Llei que va. LLei que ve. Tinc igual. Tinc un secret que m’ha ajudat a sobreviure. Tots tenim una manera de sobreviure. Del contrari no ho haguessim pogut aguantar.
El món de l’ensenyament cada vegada el compliquem més. I quan més el compliquem, ho desgraciem més. La prova més palmària del gran fracàs de l’educació i la qual cosa es pot comprovar en l’acte és que després de donar 10 anys d’anglés, 10 anys ! comença a parlar anglés amb qualsevol alumne el qual només haja rebut anglés en escoles i instituts. Et quedaries flipat …Bo no et quedaries perquè tu ja saps, tu…És un món molt gran aquest de l’educació. Em sento perdut en aquest món. La inseguretat és tal, que no arribe a assimilar cada norma nova, caga xorrada del superior de torn, cada ocurrència ad experimentum. Tots parlem d’ell(del món de l’educació). És molt important, I tots volem traure resquit. I tots tenim les fòrmules màgiques per a resoldre les qüestions.I vinga. I un experiment. I un altre, I una teoria. I una altra. I CEFIRES. I Sindicats. I Congressos. i Teoríes. I BEQUES. I Menjadors EScolars. I Consells escolars. (Jo vaig ser florero d’un d’ells). I reunions . I més reunions. I vinga amb els Consultoris de la Senyoreta Francis.I la democràcia als Centres que ha desaparegut per encanteri del Mag Berli Birloque. Aquell que agarra un silló no el deixa fins que no es jubile).O se’n trasllade a altre silló superior.
I dic i torne a dir i redir qua cada vegada compliquem més l’assumpte quan en realitat amb quatre idees clares es resoldria tot de la nit al dia. Clar ! Quina cosa faria tant d’assessor ? Tant de teòric de boca per a fora ? Tants especialistes en no se sap què ? Amb el temps que es perd en sensesentits…es podria haver fer alguna cosa molt gran.
Al rasura-ho tot per baix.A ras de terra i de subsol, estem decapitant al millor del jovent. Estem condemmant-los en vida. Estem destruint el futur i modelant uns models estereotipats de mediocritat i tiraenrere, tiraenrere. Estem enfí, fent avorrir a les ments clares el vertader saber i estem tancant portes a la llibertat i a la ciència.
I vinga. I vinga.I més del mateix.I arriba un menistre. I Un nou Conseller. I un partit. I un altre. I tot no igual : pitjor.
I la vidacontinua. i passen els anys.I la vida.
I conte contat…
Potser que algú estiga preguntant-se la raó per la qual he mesclat el regnat dels Gots amb l’ensenyança i la situació actual.
Morbidus Gotorum deien que era la malaltia que patien aquells governants d’aquestes terres en una època tan llunyana de la nostra.
Ho he fet amb tot el lleu perquè, malgrat ser aquella una monarquia electiva, que a moltes ments innocents pot induir a error, pocs reis moriren de mort natural car l’enverinament, la punyalada, la traïció, les bregues de les distintes faccions i les ètnies que ací n’hi havia tan enfrontades unes amb les altres, feren que no hi haguera estabilitat en la governació.
Aleshores aquesta manera d’entendre el poder i canviar-lo a burrobarra era una infermetat que pel que estem veient, i després d’haver passat tant de temps, sembla que no s’ha pogut erradicar.
La teua resposta és més directa i clara que el que jo he escrit, però al remat els dos sabem que el Morbo Gòtic, aplicat a la governació de la res publica i també a bastants ordres de la vida corrent, no hem trobat encara la medicina perquè ja d’una acabe amb la maleïda pandèmia.
Tanmateix sospite que bona part de la societat que ens envolta menysprea a l’individu, sobretot adolescent, amb ànsies de saber. Més d’un de nosaltres coneixem casos d’alumnes estigmatitzats per la resta de companys i que malauradament han canviat de centre escolar.
Veiem l’efecte, elucubrem sobre la causa, però no sé si açò serà una malaltia incurable.
Gràcies amic per l’esforç que tu, i altres amb vocació, feu perquè un dia vejam llum al final del túnel.