
UNA NIT DE DIFUNTS CAMÍ A COMPOSTEL·LA

UNA NIT DE DIFUNTS CAMÍ A COMPOSTEL·LA
Duia ja bastants dies caminant des de Roncesvalles. Eixia aquell matí de Triacastela i no sabia si anar pel camí antic i passar per Samos o desviar-me per l’altra ruta, la de San Xil. Aquesta és més curta però l’amic Jacques Perrier, un jove sacerdot canadenc que havia conegut a l’alberge de l’Alto do Poio, em digué que ell se n’aniria per la primera perquè volia passar la nit al monestir benedictí, estàvem a 1 de novembre i li abellia resar a l’antiga capella de l’ordre de sant Benet, no debades Odilón, quint abat de Cluny, establí allà pel mil trenta que els monjos de la seua organització benedictina cada any oraren el dia 2 d’aquest mes per tots els fidels cristians que havien mort.
Jo pensava arribar fins a Sàrria eixa jornada perquè portava una mica de retard sobre el temps previst, si bé no coneixia aquest tram del camí i li vaig dir al retor que podíem anar junts, a més, quasi sense adonar-me’n, el sol se n’anava a dormir més prompte cada dia i, amb poca llum, podia perdrem pels solitaris boscs d’aquella part de la terra gallega.
Mig en castellà i mig amb el francés xarrarem de tot el món diví i de l‘humà. Em confessà que feia el camí per reflexionar sobre la seua vocació, tenia dubtes i, allà, junt a la tomba de l’apòstol, l’esperava el seu director espiritual per ajudar-li a prendre una decisió. Crec que les meues paraules i la meua manera de pensar de poc serviren, sembla que l’home ho tenia prou clar.
En arribar al monestir ens va rebre el germà porter, ens inscrivírem al registre de pelegrins i ens acompanyà al dormitori de les lliteres. És impressionant, he dormit a molts albergs però com eixí no n’havia vist mai cap. Ens comentà el monjo que aquella nit, si ja no en venia altre, només seriem tres persones, una xica i nosaltres dos.
Després del sopar, més aïnes berenar, i fer la visita obligada a la impressionant biblioteca, estiguérem els tres pelegrins asseguts a la sala de l’hostatgeria a l’espera d’anar a dormir. I mentrestant era l’hora, el retor i jo continuarem amb nostres disquisicions per arreglar el món. La jove només parlava l’alemany però deia que entenia prou bé el castellà si el parlàvem d’espai. Amb sorpresa grata m’adoní que Jacques també dominava l’enrevessada llengua teutona. El germà porter, abans de retirar-se passà per on nosaltres estàvem i en veure la xarrera tan animada ens digué que, posat que era la Nit de Difunts, si podia contar-nos una història que deien que hi va ocórrer a l’Edat Mitjana quan les peregrinacions venien de tota la cristiandat i el monestir sempre esta va de gom a gom.
En castellà i amb un fort accent gallec començà la narració. Estar amb aquella menuda Babel es convertí per a mi en una de les millors etapes de les tantes que n’he fet pel camí de les estreles.
Intentaré relatar-vos el que vaig oir:
Cuentan las crónicas que fray Antoine du Marchand se presentó al abad y le dijo:
—Como hoy dejo mi cargo de cillerero del monasterio pediría a su paternidad que me deje ir en peregrinación a Santiago.
—Hermano, ya sois mayor y no creo que os convenga, no estáis preparado físicamente y el trayecto es largo y difícil.
—He tomado la decisión y quiero ir.
Aún recordaba fray Antoine el día en que Odilón, Abad de Cluny, le mostró un mapa de las tierras hispanas y sobre él trazó con un cálamo una gruesa línea que partía desde donde estaban, atravesaba las tierras francas, borgoñonas, el Ducado de Aquitania y el Reino de Pamplona, para, a partir de Logroño, dirigirse a Burgos, seguir recto hasta León y terminar al fin en Compostela donde acababa la tierra y empezaba el Mar Tenebroso.
—Este será el nuevo camino que nosotros nos encargaremos de acometer para que sirva de muro frente al Islam y facilite a nuestros hermanos peregrinos la llegada a la tumba del Apóstol Santiago—, le dijo Odilón.
Lejos quedaba aquel tiempo, se sentía herido en lo más profundo de su corazón por el olvido del que había sido objeto durante todos estos años. Él, que recorrió todo el reino de León ayudando a Alfonso VI a reemplazar el rito mozárabe por el nuevo. Él que no recibió nunca el báculo de abad y se tuvo que contentar con ser un pobre cillerero de un perdido monasterio en la ruta jacobea ¡Dios, no se lo merecía!
La llegada de cinco tudescos al albergue aquella mañana, tres hombres y dos mujeres, era inusual. ¿Cómo se atrevían a realizar el Camino con aquel tiempo? La nieve hacía pocos días que había caído en abundancia y las calzadas estaban intransitables. ¿Cómo habían llegado? ¡Qué seres tan extraños!
Lo que más turbaba a Fray Antoine du Marchand era la figura de una de las muchachas. Era muy joven, de unos diecisiete años, ojos azules, pelo amarillo casi blanco, de un talle… «¡aparta la vista, cierra tus ojos, tu voto de castidad te obligaba a no tener pensamientos ni realizar actos impuros»!… Pero esa moza era algo sobrenatural, parecía venir directamente del Paraíso. Cuando por la noche se acostó en su camastro el hombre que llevaba dentro se revolvía como una bestia en celo. Estuvo dando vueltas, no podía conciliar el sueño, la figura de la tudesca aparecía una y otra vez en aquel duermevela. De pronto se abrió la puerta, no veía nada, presentía que algo iba a pasar, una sombra se movía delante de sí y pensó: «hoy es el día de difuntos, será el alma de algún ser errático». Cerró los ojos fuertemente y se dijo: «sea lo que Dios quiera».
Por la mañana echaron en falta en el refectorio a Fray Antoine du Marchand.
—Se habrá marchado con los peregrinos tudescos.
— ¿Sin despedirse? —, dijo un monje que dormía cerca de su celda —, anoche oí unos ruidos raros, parecía que se movía y hablaba con alguien.
—Sí que es extraño —comentó el Abad —, vayamos a ver.
Al abrir la celda un fuerte olor a azufre les hizo retroceder. El ventanuco estaba abierto y sobre el suelo, medio carbonizados, se encontraron la capa, el bordón y la bolsa…, y de Fray Antoine du Marchand ni rastro, solamente una vieja escoba aparecía reclinada sobre el camastro.
Jo tenia fred hi tombat a la llitera, estava ficat com una mòmia dins del sac de dormir i el son no el veia vindre. No sóc poregós però he de dir-vos que alguna ombra que estava movent-se per aquell habitacle, i si he de ser-vos sincer vaig oir més d’un gemec que altre o, ara que ho pense, serien les corrents d’aire que entraven pels finestrals que de segur no estaven ajustats.
L’endemà vaig abaixar a l’entrada del monestir i li vaig preguntar al porter pels altres pelegrins si se n’havien anat ja perquè no els veia per cap lloc. Em digué que prou abans de fer-se de dia havien tocat a la porta de l’edifici amb força, però ell pensà que això no eren maneres i es resistí a obrir. Amb tot la seua obligació era rebre a qualsevol que necessitara ajuda, tanta com l’obligava la seua regla. No hi havia cap persona quan mogué el forrellat, em contestà. Vaig veure que el monjo estava penedit per no haver complit amb el seu deure, però dels éssers que jo li preguntava no sabia res.
Encara em faltaven algunes etapes per arribar a Santiago i mirava a tot arreu pels camins i pobles per on passava, però no mai més he tornat a veure a cap de les dues persones que passaren la Nit de Difunts junt amb mi allà al Monestir de Samos.
Salva
PS — Palabrita del Niño Jesús de Praga que el que us he contat em passà a mi, i els que em coneixen saben de bona tinta que l’alcohol no el puc veure ni en pintura.

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Com sempre, els seus relats, narracions i històries tan instructives i amenes. Tan actuals. Als qui encara no hem pogut gaudir d’experiències tan enriquidores com la seua… almenys ens fa somiar amb elles i ens dóna la possibilitat de fer -al llegir-les- la nostra pel·legrinació interior. Algun dia-tinc l’esperança- espere- fer algun tram del Camí.
Moltes gràcies !
Tant de bo!
Caram Salva! Quantes històries té viscudes. Gràcies a això, ara ens les relata i les llegim bocabadats. M’agraden. Però he de ser-li sinzera, m’ha deixat un poc pensativa…Com van eixir eixes persones del monestir? La vida té molts mistèris!!
Está de miedo.
¿Se lo llevaron o se quemó de pasión?
Saludos Salva
Los gemidos, los “ay, ay i ay” y las sombras que creí oír y ver puede que fueran fruto del frío y el cansancio acumulado después de tantos días andando, el resto lo dejo para que cada lector interprete “según su leal saber y entender” y saque sus conclusiones.
Gracias Martha por leer, desde el otro lado del Atlántico, lo que se escribe en la tierra de tus antepasados.