DIA DE DIFUNTS
Ahir, dia de Tots Sants. Avuí, 2 de novembre, dia dels fidels difunts. Quasi quasi que acabat l’accés al cementiri : el camí de l’últim viatge. La veritat és que feia falta una actuació com la que s’acaba de fer. Ja s’havia comentat en més d’una ocasió aquí a QD. Com podeu observar al reportatge fotogràfic, els treballs duts a terme han quedat molt bé. Em pregunte -només em pregunte- si tal vegada la Creu (aprofitant les obres) hagués quedat més bé si l’hagueren fet com aquelles que es posaren enfront de l’ermita o venint de Benigànim.
Siga com siga, el poder visitar el cementeri amb molta més tranquilitat i seguretat, és cosa d’agrair. A més també, el trànsit de vehicles ha rebaixat la perillositat. Com podeu observar, l’accés ha millorat en tots els sentits.
I al que anàvem: dia dels fidels difunts, 2 de novembre. A les cases és costum d’encendre algun ciri en record dels familiars que ja han fet aquell viatge a Ítaca. Hui, poques palometes o cresols…en tot cas eixos ciris amb una estampeta apagada d’algun santet o del mateix Crist. Eixos ciris que estan només per la meitat farcits de no se que : de tot meyns de vertadera cera. Les coses han canviat molt. No dic si per a mal o per a bé. De tot hi haurà. El que és inqüestionable és que a la fi, tots al lloc.
Quan era un xiquet i a més acoliquet…(com tants altres en aquell i aquest món)…ve a la meua memòria el fet que ens passàvem tot el matí al cementeri, sepultura darrere sepultura, fent responsos individuals als difunts : » Requiem Aeternam dona eis, Domine, et lux perpetuae luceat eis. Requiescant in pace. Amen… Pater noster, qui es in caelis:sanctificetur Nomen Tuum;adveniat Regnum Tuum;fiat voluntas Tua,sicut in caelo, et in terra.Panem nostrum cotidianum da nobis hodie;et dimitte nobis debita nostra,sicut et nos dimittimus debitoribus nostris;et ne nos inducas in tentationem;sed libera nos a Malo.…» I així, mil vegades. Ressats, cantats. A pesseta el respons (per al mossén, clar). Tres pessetes si el responso era cantat. Eixe dia el clergat feia caixa. Normalment, el dia 2 de Novembre, sempre solia lluir un sol radiant. A vegades, el vent bufava. I la solitud del cementeri. I la por dels vius. I les flors. I les històries que deien que els difunts anavem a poqueta nit pels teulats.
La mort…un alliberament o la rendició davant la vida? Una gran veritat o el més gran dels fracasos ? Siga com siga estem educats per a la vida com si haguerem de ser eterns. Per això, molts ritus de la cultura de la mort ajuden a acceptar i a comprendre el fenòmen de la mort.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Bona nit pepe, a l’entrada hi ha una escriptura que hara només m’en recorde del comenÇament, pero que cada vegada que la recorde, tal vegada, perque som éssers mortals, s’ens possa els pels de punta.
Diu així:…………….. COMO ME VES…. TE VERÁS …
Bona nit.
PD: Pepe, podríes mirar de veure si hi han més models de CAPCHAS que no siguen tan enredrats per escriure-los. Este model mel conec i no m’agrada gens. Tal vegada la gent es pot cansar de no acertar la escriputa.