UN TAST DEL CODONYER
Detall de la firma, rúbrica i signe del mestre Codonyer
Com per aquestes pantalles sou aficionats a tirar versos i en estos dies parlàvem del mestre Codonyer, a qui a més dels qualificatius que li adreçava el senyor Canet a mi m’agradaria afegir-li el de valencianista, no m’estaré de reproduir-vos ací un dels seus textos, “La qüestió pendent” que ja publicàrem fa uns anys i on el mestre, contestant a una carta anterior del seu amic Batiste Burguet que li parlava com de magres les passaven per les terres de l’Horta, comarca d’on també era originari el nostre mestre, aquest li dónava tota classe de detalls sobre com la senyora “Necessitat” acompanyada de la senyora “Fam” campaven per ací quan, i per posar un exemple dels que conta, l’alcalde té fet un ban perquè no s’acapte després de pondre’s el sol (diu perquè no servisca de “vel”, suposem que d’excusa per no fer cap robatori o malifeta i, potser que tindre més controlada la gent)
Segons l’estudi de Carles Barqueiro que va editar el conjunt de cartes entre ambdós amics “La qüestió pendent” és una composició que data de 1868, any del l’inici del període conegut com “Sexenni revolucionari” que coneix l’entrada de la primera República, revoltes Carlistes, revolució Cantonal, reacció absolutista… No obstant això nosaltres ací hem utilitzat la versió publicada anys després per Llombart, amic també del mestre Codonyer, en el seu treball “Los fills de la Morta-Viva.”
És tracta d’un escrit personal del nostre personatge dirigit a un amic i redactat en un to alegre i festiu seguint la línia de les composicions valencianes d’en Codonyer. La descripció d’algunes activitats i formes de viure el dia a dia dels quartondins de l’època li donen valor a un text que és com un retrat o quadre de costums pintat per les vores de cent cinquanta anys.
Pel que fa als criteris d’edició hem regularitzat i modernitzat l’ortografia, fins i tot el seu cognom, això sí hem respectat el lèxic original.
benavent
LA QÜESTIÓ PENDENT
Andreu Codonyer
**
Amic Batiste
Seguint el teu articlet
que en lo fondo és un gran clot
mes que no sopla el ventot,
voré si algo pose en net.
Ací no hi ha ningun riu.
La fam a este poble el rau,
pocs tenen la panxa en pau,
molts estan casi fent piu.
És terreno de montanya
que hui no val una tinya,
puix sols cria alguna pinya.
¿Mes, qui en açò el ventre apanya?
En una pica només
el pobre menja ahí un mos.
Per ací no es cria arròs,
i en alguns anys casi res.
Ahí hi ha alguna carxofa
que el pobre en los queixals xafa,
però ací el que més agafa
és un trocet de garrofa.
Ahí es cria alguna col;
per a unflar-se, més no cal.
Puix Burguet, ací hi ha un mal
que té trenta-un bemol.
En esta pobreta terra
hui no s’ou una guitarra,
puix a molts l’humor esgarra
el mal que a tots nos té en guerra.
Al demanar-te, algun plor
sols a voltes contemplar.
Se dóna poc, va tot car,
i açò li pren a u el cor.
L’alcalde (en bando) no vol,
per si acàs serveix de vel,
que s’acapte (i té bon zel)
quan s’haja ja post el sol.
Ací el Déu que hui amenaça
l’any passat tirà granisso,
caent forment i vi al piso,
i d’ahí lo molt que es passa.
Com l’aixà, lligó u corbella
ja molt temps que no fan valla,
si el pobre un mos de pa talla
és tan dur com una tella.
No te parle en to de risa,
puix dic la veritat rasa;
pa de forment se n’amassa
casi sols per a dir missa.
Buscant herbes en cistella,
gent en los barrancs s’atolla.
Mes, ai Burguet! no resolla
ni tan sols una rosella:
I sols encontra algun card,
després d’un camí no curt.
Card que el collir-lo no és furt
i al pobre deixa poc fart.
I corrent així este vall,
a la nit les herbes bull,
que solen costar un ull,
i tan sols valen un all.
Com saps, està en tota Europa
el mal que ací nos endrapa,
i no anant-se’n a la Trapa,
¿Com se manté tanta tropa?
A Déu gràcies ha aplegat
el gran dia en què ha plogut,
i el terreno, ahir eixut,
està hui ben arruixat.
En fi, Burguet, tingam fe,
que el que de res tot ho fa,
farà que si este any mal va,
vaja millor el que ve.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Al final del poema està el consol del llaurador de Quatretonda ( i de qualsevol altre lloc):
tingam fe, que el que de res tot ho fa, farà que si este any mal va, vaja millor el que ve.
Ara amb la crisi, esperem que si enguany mal va, vaja millor l’any que ve.
Rafael, que actiu eres, no esperaba jo una resposta tan enriquisidora sobre el mestre Codonyer, inclús estava un poc més assossegat el meu esperit, quan vaig comprovar que el senyor Andreu Codonyer en la seua firma l’escriu amb «eñe» el seu cognom; perquè com sóc un aprenent tardá de la meua llengua valenciana, jo havia constatat que en el meu escrit anterior, per un descuit vaig escriure diverses vegades «Codoñer». Amb l’interés que li pose, poc a poc, aniré aprenent a escriure en valencià, (cosa que li dec a QD., no me cansaré de diro). Dita esto, es molt alliçonador que es coneguen estos detalls humans dels personajes quartondins, que a pesar de no haber nascut a Quatretonda, han viscut la seua vida professional allí. Un bon exemple ho tenim amb el metge el senyor Salvador Climent (padre), que va nàixer a Montichelvo, persona humaníssima, competent (el millor de tot l’entorn, i em quede curt), i tota la seua vida professional es va desenrotllar a Quatretonda. Com a mínim a dos generacions de quartondins els ha assistit per a vindre al món. No vull oblidar-me del seu fill Salvador, també meche, que va morir prou jove i era mes bó que el pa, com tota la familia.
Salutacions cordials,
Rodolfo Canet
Ja diuen, Rodolfo, que és bo tindre amics fins i tot a l’infern. El que em resulta curiós de la signatura del mestre és l’Andreu del nom, en valencià, no sé de quin document vaig traure la fotografia però de segur que no era el més habitual. Utilitzar la Ñ castellana en els dies en què no s’havia iniciat o estaria en beceroles la Renaixença era el més habitual, i per a molts la grafia «ny» em sembla que era una gran desconeguda, almenys a nivell popular. D’altre cantó l’obra de Codonyer és imprescindible per conéixer un poc més, i de primera mà, la Quatretonda de la segona part del XIX.
Totalment d’acord amb el que dieu dels nostres personatges.
I vanitós com sóc, de regal, tiraré un epigrama, del mestre és clar (el número 15, més concretament):
Dia Jeroni Climent,
aixina en prou vanitat:
«Tinc un fill que llig corrent»
i contestà Benavent:
«Pues el meu llig assentat.»
Barquero, no Barqueiro 🙂
N’hi ha manies que ni a bastonades! Encara més si tires de memòria.
Anotada queda.
Salutacions corals i gràcies per tot.
benavent