ELS QUATRE MAGNÍFICS
ELS QUATRE MAGNÍFICS (Per al dia de l’arbre anava a ser, però…)
I dic quatre perquè no poden ser-ne més, que tret d’ells ja no en queda cap, ara, el que em pregunte és que fan encara per aquest món, tot sols, aquest quartet de pobrissons, germans de sèrie, quan de la resta de la plantada ja no en queda notícia; i sort encara que s’hi troben plegats, en tirereta, això sí, tampoc ningú, i jo el primer, se’n recorda d’ells, sempre és clar que no passes amb el paraigua per la vorera que aleshores sí, bé que molesten, sempre ho han fet en aquest menester, i no és que tinguen la culpa ells, no. I en tot el que acabe de dir no hi ha cap retret perquè les coses que s’hi companegen tots els dies no solem fer-los tant de cas, per això precisament, perquè les veus tots els dies.
Siga com siga aquests quatre arbres indomables estan ahí, en un lloc que tenen ja ben guanyat no debades són quasi cinquantenaris, és a dir que després dels xiprers de l’última casa o del calvari, desparegudes les palmeres i un poc abans els plataners de l’Avinguda, jo diria que aquestos són els més veterans. Ho sé perquè devia comptar entre els nou i els onze anys quan en vaig apadrinar un, així que compteu, del 66, 67 ó 68 a tot estirar, cert que de primeres en replantaren algun que no acampà bé, però són anys. Altrament lamente no tenir la certesa sobre qui va fer parella amb mi en l’acte d’apadrinar un d’aquests arbres, de manera que aquestos quatre han de tindre també els seus respectius padrins, i no serà cas de recordar-los que tenen un compromís del qual no poden defugir tan aïnes.
I dic jo que no seria aquesta actuació, la de plantar arbres per tot el poble, una de les més celebrades d’aquell ajuntament que va revolucionar en uns quants anys el nostre panorama urbanístic, no debades s’ocuparen en aquest menester la part ampla de l’aleshores dit carrer de Pelaio, el rei en Jaume, la part ampla del Carrenou (on n’hi ha un exemplar que no sabria bé dir si és d’aquella època), les Cases Barates i la part ampla dels sants de la Pedra, on encara resten dempeus aquests quatre exemplars ja dits, cadascun d’ells plantats i apadrinats per una parelleta d’escolars tal com podeu veure en una d’aquestes fotos que acompanyen.
Però per a un poble de pocs i tants habitadors era una mesura bastant nova plantar arbres pels seus carrers, és a dir, fóra d’aquelles vies i dels llocs més tradicionals com eren les carreteres o avingudes, allò era cosa de ciutats més grans, de l’ecologia no se’n parlava encara. Llàstima, pense jo, que no pensaren també en convertir la part urbana de la Sèquia en una espècie de parc o paratge natural urbà, i verda.
La veritat és que no recorde comentaris massa favorables d’aquella actuació, tampoc és que jo me n’ocupara ni em preocupara aleshores, però em sembla escoltar encara comentaris solts sobre si les arrels farien malbé tal o qual cosa, que no es podia passar amb els paraigües, que si sospitosament se n’havia secat un, que si una “tassonà” a l’altre, que tal veí havia demanat permís per tallar el que hi havia davant de sa casa, o que l’altre s’havia vist obligat a replantar de nou…
I siga o no siga cert açò que acabe de recordar la qüestió és que poc a poc primer i més de pressa després, anaren desapareixent dels nostres carrers, sense dir res i esclaus d’un destí que no havien demanat, tota aquella plantada, que ja m’agradaria veure publicada al Facebook de FadQ una imatge del carrer Ausiàs March, posem per cas, amb aquella rastrera d’arbres a galta i galta del carrer, tots ells de bon troc i més drets que un garrot, perquè els de la resta de carrers eren més ornamentals.
No sé si això serà possible, ara per ara, però, els que encara resulten possible de vore són aquestos quatre que ocupen el seu lloc, ni que siga pel costum (no sé si bo) que tenen de sobreviure, també perquè ells estan ací molt abans que un gran nombre de quartondins.
Cases Barates. Acte de plantament i padrinatge d’un d’aquells arbres (publicada en el Facebook de Fotos Antigues de Quatretonda)
Benavent
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Del peu de foto només han quedat els guionets, així que ho postil.larem des d’ací, almenys pel que fa a la foto «antiga», i que em perdonen els protagonistes. Més o menys venia a dir: Cases Barates, parella d’escolars en l’acte de plantar i apadrinar un arbre. Fotografia treta de la pàgina: «Fotos Antigues de Quatretonda»
La veritat que trobem a faltar pels nostres carrers arbres i plantes. No estaria de més. Els pocs que hi quedaven, entre el cuc picup i el cuc de la desídia i abandonament…el poble està més pelat que el meu cap. Hauràs observat que el peu ha ressucitat. Tant de bo que en anys vinents celebraren el dia de l’arbre plantant arbres ALS NOSTRES CARRERS I AVINGUDES. Somni d’un innocent !
A aquestos MAGNÍFICS ARBRES jo els declararia patrimoni local indestructible, perquè són els únics.Perquè són testics vius de tantes històries. I per ser uns supervivents dignes de deixar-los viure lliures. Jo els indulte in aeternum. I els deixe en pau.Queden ja tan poques coses a les quals aferrar-nos!
Crec que peca vosté un poc d’innocent.
Hui el que la gent vol -o volem- és lloc per aparcar el cotxe a la porta del carrer i si pogués ser, entrar-lo fins el menjador.Hui els arbres estorben; trenquen les voreres, trenquen les teules, embruten amb el seu fullatge, embruten els cotxes aparcats prop d’ells…
Per a arbres, ja tenim els albercoquers. els caquiers o ciriuelers. Al poble el que volem és comoditat. (Ironia. Fin de la cita)
Un dia d’estos posaré una foto en què la meua germana i jo apadrinem un d’estos arbres (este ja no està)
Certament ací està el peu, que no sé jo que fan els zeros i els uns que s’hi tornen bojos quan els amigues una fotografia o quadre tot fent ballar el can-can la resta del text. Al capdavall no n’hi ha res millor com tindre el pandero en bones mans, perdó, que el pandero estiga en bones mans, en les teues vull dir, la QD és clar.
D’acord amb Rosa, tot és un poc de melangia, cosa de l’edat, de recordar temps passats. És el cotxe el rei, i jo no sé si a la vegada és la principal font de finançament de la caixa pública i no ho hem d’espatllar. Ara, o de fa un temps s’hi trauen els cotxes dels carrers més estrets i antics, i m’agrada la mesura, però les actuacions tenen conseqüències, això vol dir que s’augmenta la pressió motoritzada sobre els carrers del voltant, per si no era poca ja la que exercien els propis veïns. Tot està lligat i travat com quan cauen les fitxes del xamelo.
I de la foto promesa vinga cap ací i recordem que un dia alguns carrers tingueren un paisatge més verd, encara que no sé si estaven/estàvem preparats per a tal cosa, o per al que ens venia a sobre.
Moltes voltes he pensat i pense que s’haurien de plantar arbres pels carrers més amples, com carrer nou (la part ampla), rei en jaume, ausiàs march, garcia lorca, primer de maig i joan xxlll, felip l i germanies, sanchis guarner i doctor climent, el de l’escola i creu roja, alcalde juan mahiques i l’avinguda dels pobles de benavent i per descomptat de nou a l’avinguda país valencià. Pels carrers més estrets del centre igual no, però pels carrers amples un arbre de quant en quant tampoc lleva molt d’espai d’aparcament. I per cert, per la part ampla del carrer nou sí que me’n recorde que hi havien jardineres pelades però els arbres crec que jo ja no els he conegut, i de la resta de carrers que es citen a l’article no sabia res de que hi havien arbres. Una llàstima que hagen desaparegut, com tantes altres coses.
Certament quan plantaren aquests arbrets a tot el carrer “Pelaio”, per posar el meu, si n’hi havia dos o tres turismes ja és molt dir, no sé si el pare de Javier que aleshores tenia Taxi, posava algun Sis-cents al carrer, potser algun camionet d’algú que s’hi dedicara al transport, i igual podia ser que no n’hi haguera cap de vehicle encara. I a hores d’ara que n’hi ha més consciència verda el cotxe és el gran dominador, i no només és que sembla que els arbres no tinguen lloc, fins i tot és que les voreres les hem escurçat.
Dius que no has conegut alguns dels carrers plantats i jo ja comence a dubtar si al carrer del rei en Jaume en plantaren, jo diria que sí, a l’estil dels plantats a les Cases Barates, és a dir, el clot fora de la vorera, l’escocell li diuen al clotet aquest, l’alcorque en castellà, que vaja parauletes, si jo me la sé en aquesta llengua és perquè l’associe a “l’alcornoque” que si no ni en castellà ni en valencià, ja vos dic. Això no obstant ja m’agradaria que algú em traguera de dubtes o no podré dormir aquesta nit.
benavent
PS. Senyor director, jo açò de les galletetes digitals ho entenc, sí, però potser que algun dels seus lectors no estiga al cap del carrer i com no sé la cosa que porten ara pàgina sí, pàgina també amb el d’allò de les “coquis”, que igual és un “tuacte” del senyor “Guguel”, faig el comentat.
Jo, ja vos dic, per ajudar només eh! Que de faena ja sé que aneu ben servits.
Per a que puga dormir aquesta nit sr. Benavent li he de dir que al carrer Rei En Jaume sí que es van plantar arbres.
Ho sé ben cert perque jo vaig ser co-protagonista en el «bateig» d’un d’ells que es va plnatar davant de casa ma «uela» que aleshores era una perruqueria.
I dic co-protagonista perquè els «padrins» van ser ma tia Mª Antonia i Miquel Sentandreu.
Ací teniu l’enllaç a dos fotos de FAQ on es pot vore el batig de l’arbre i els arbres que n’hi havia davant de casa Vicente «l’ordenari»
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=527488210677122&set=o.126081970739570&type=3&theater
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=527488474010429&set=o.126081970739570&type=3&permPage=1
Vaja eficiència i rapidesa la vostra! Només que lamente haver dubtat de la meua memòria. Això sí, l’escocell o l’alcorque aquell dels cordons no era de fora la vorera com m’havia fundat jo sinó a dins, com s’hi pot veure a les fotes nugada (quatre plantes ben boniques!), igual com els d’aquestos quatre quixots que encara hi són drets i en situació de firmes al carrer dels Santets, ja quasi que cinquantenaris. Poca broma!
Gràcies