COLLIOURE 22 DE FEBRER DE 1939
COLLIOURE 22 de febrer de 1939
El 22 de febrer de 1939 moria en Collioure (França) un home que al director de QD i a mi, com a molts dels que llegiu allò que s’escriu en aquesta pàgina, ens agrada les coses que deia. Una persona d’aquelles que són:
buenas gentes que viven,
laboran, pasan y sueñan,
y en un día como tantos,
descansan bajo la tierra.
Setanta cinc anys en fan ja que la Parca se’l va endur. Venia acaçant-lo amb crueltat, de manera acarnissada, perquè sembla que era un agent infecciós molt nociu car el seu verí es transmetia a través de les paraules que, malauradament per a alguns, eixa manera d’infectar és un perill.
Un home que no sé si sense voler-ho ser es va convertir en profeta:
Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
Un home que sabia que l’esperit imperial impregnava, i encara a hores d’ara també, els habitants d’aquesta terra:
Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Un home que coneixia nostra manera de ser en veure que no hem deixat de desqualificar a l’altre segons la seua ideologia, que no s’admet el debat objectiu i seré sense ficar etiquetes, que la manera inquisitorial no ha desaparegut de nostra vida, que sembla que el passat és una pesada llosa, i que com canta Joan Manuel Serrat:
Pero los muertos están en cautiverio
y no nos dejan salir del cementerio.
I aquest cantautor català continua:
Escapad gente tierna,
que esta tierra está enferma,
y no esperes mañana
lo que no te dio ayer,
que no hay nada que hacer.
Un home aquest que està soterrat en terra estranya per la miopia d’un poble que s’ha passat, des d’abans dels romans, solucionant els seus problemes a garrotades.
Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja y tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar la cabeza.
Un home dels que somniaven amb allò de: «Escuela y Despensa» per poder Regenerar Espanya.
I ara jo em pregunte després dels setanta-cinc anys del seu traspàs:
com tenim l’escola i la despensa?
Don Antonio Machado: ¡ descanse usted en paz !
Salva
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
El millor ! Gran profeta !
Paraules i pensaments els quals assenyalen amb profunditat i certesa els mals eterns d’aquesta Espanya de «charanga y pandereta».
El meu respecte i leialtat per a l’home,savi,profeta…déu de les lletres i el pensaments. De filosofia humana, senzilla i rabiosament sempre actual i molt a prop del poble. Exemple per a tants i tants…per a tots!
Testic sempitern de la bojeria humana i font i camí per a la raó i la conducta. Les teues lletres sempre seran incòmodes per als snobs i intel·lectuals de «pacotilla», és per a això que els interessa oblidar-te perquè el teu carisma els fa ferida i els deixa als lloc que els pertoca.
Fins en el seu sepulcre ens parla i ens diu…és exemple viu i mort ! per a vergonya de la terra i la gent d’on despertares aquell dia, en aquell pati, aquella llimera i aquella pena!
SALVE, MACHADO ! GLÒRIA A TU PER SEMPRE !
De la mateixa manera que n’hi ha qui fa el pelegrinatge a santuaris, ciutats i terres santes, també n’hi ha qui va a Colliuore a rendir homenatge a aquest ésser excepcional i hi diposita els seus escrits —com exvots farcits de paraules— agraint-li el seu treball i intentant mantenir present la seua memòria.
La Fundació Antonio Machado els té tots emmagatzemats.
És aquesta és una tasca que hem d’agrair als nostres veïns de la France.
http://www.collioure.net/fondationantoniomachado/files/dynamic/php/accueil.php?contenu=accueil
La paraula, com l’aigua té el morro molt fi, i com el vent té molta força, d’ací que acallar, censurar, controlar mitjans d’informació o atacar llengües nacionals han estat tasques dels poders, dels que en tenen i dels que en controlen.
He d’apuntar un m’agrada al present que ens heu fet del Machado, tot i que després d’escoltar el Vicent Partal i el seu a “Un pam de la independència” a mi ja no em pica això de les “dos Espanyes” que en tot cas voldrà dir «les dos Castelles” que per al cas tant s’hi val.
D’altre cantó si al Machado li fan això, a ca nostra, i com ens recordava l’autor apuntat adés, a prohoms tan destacats, caps clars i ben dotats com els Guarner o Fuster els posàvem bombes.
Així que, com de costum, un me gusta per al Collioure, i un altre p’a mi també va, per parlar o posar la “cullerà” quan de torrar es tractava.
Quan vaig escriure aquesta col·laboració feia poc que havia visitat a Colliure , la França, el cementeri on està soterrat el poeta.
Un home que coneixia nostra manera de ser en veure que no hem deixat de desqualificar a l’altre segons la seua ideologia, que no s’admet el debat objectiu i seré sense ficar etiquetes, que la manera inquisitorial no ha desaparegut de nostra vida, que sembla que el passat és una pesada llosa, i que com canta Joan Manuel Serrat:
Pero los muertos están en cautiverio
y no nos dejan salir del cementerio.
Ara torne a preguntar-li:
Quan eixirem del cementeri?
Don Antonio: ¿usted lo sabe?