Seleccionar página

VIDA ARISTOCRÀTICA

VIDA ARISTOCRÀTICA

VIDA ARISTOCRÀTICA

 Quan llegireu açò ja s’haurà festejat complagudament i com toca sant Maties, que ja sabeu, quan el sol entra per les ombries, festa on de segur que s’haurà rememorat i recordat la tradició del miracle dels Corporals de Daroca i la batalla de Llutxent.

 Un miracle, crec, és un fet que no té explicació, d’altra manera no seria miracle; també és cert que podríem parlar, ni que siga metafòricament, del miracle de la vida o del miracle de totes aquelles menudes i meravelloses coses que passen en el dia a dia, però açò són altres calces.

 I dic tota aquesta rastrera perquè em sembla que no paga la pena d’utilitzar la història per justificar o negar fets com els esdevinguts en la tradició llutxentina del miracle on, i per a mi, allò que importarà més serà la voluntat de ser i de fer poble, de ser i fer tradició i a més celebrar-la any rere any.

 No obstant això i com sempre diuen que la història l’escriuen els vencedors, que mai la història és neutra, u es pot preguntar que haguera passat d’haver-ne resultat guanyadors els que a les postres foren els perdedors, és a dir els muslims, doncs no serà massa difícil d’imaginar que els fets s’hagueren contat i escrit de manera molt diferent a la que marca la tradició avui. Ja coneixeran, supose, aquella creença popular que resa allò de “Dios ayuda a los buenos, sobre todo cuando éstos són más que los malos.”

 Però no només resulta que escriuen els guanyadors la història, és que pel que fa al cas els vencedors s’identifiquen amb l’aristocràcia, concretament de la part dels senyors i richomes, dels nobles i notables, l’estament gros val a dir, que per això mateix, per ser més alts tenien Déu més al seu costat. I tot aquest desori “pseudoliterari” ve a tomb perquè de pensament simple i pla com sóc sempre m’he fet preguntes tan primes com si la “Reconquista” la varen fer per recuperar les nostres terres ocupades pels enemics de nostra religió, una vegada que foren “reconquistades” aquestes com anaren a parar a mans de quatre senyors i barons? Sí, ja sé que el rei era el primer, però en sóc d’idealista jo.

 “Otrosí”, respecte de la tradició i la llegenda o la crònica dels Corporals que ara ens ocupa, mai no he entés tampoc per quins set sous només havien de combregar els cinc o sis capitans de l’exercit cristià abans que s’hi posaren a bregar amb els musulmans, amb els valencians musulmans de l’època vull dir; és que em resulta indignant només de pensar-hi, i em sent estafat ni que siga per solidaritat; és clar que allò tampoc era la democràcia grega, però que això ens ho hagen contat així durant tant i tant de temps, tot potser perquè l’espasa i la creu manta vegades han mantingut interessos comuns, valga la generalització.

 Els guanyadors sempre fan jugar Déu al seu camp, i els amos del camp sempre han sigut els del coll alt. Déu, vull suposar, que serà una altra cosa, no sé, però a mi la crònica que m’haguera agradat sentir és que tota aquella host que acompanyava aquestos cinc ó sis capitans s’haguera plantat al crit de: “No combreguen ells, doncs que lluiten ells!”. Una aristocràtica ingenuïtat aquesta pensada, que en sóc de fava ja ho sé, entre d’altres motius perquè gran part de totes aquelles baralles, que segurament eren mogudes sense el concurs de lo senyor rei, no eren altra cosa que bregues rapinyaires, és a dir, desig de saqueig, de saquejar unes terres musulmanes que per aquells temps anaven mal endreçades i ensolsint-se sota la desorganització i les lluites internes.

 Finalment, supose que enguany haurem tornat a guanyar. I als senyors capitans… “que con su pan se lo coman”. Vostés sabran perdonar-me.

 benavent

PS. Salutacions ben corals a Juan Pedro, des d’ací.

 Altressí. Ara que s’hi concedirà la nacionalitat als jues sefardites foragitats d’aquestes terres fa la rastrera, com talment s’haurà de fer amb els descendents dels moriscos que sembla s’estan movent en aquest mateix sentit, política aquesta que pareix també una manera de demanar perdó institucional per aquell “genocidi”, dic jo als bons amics llutxentins que vagen ferrant casa perquè després s’haurà de solucionar el tema del possible contenciós de “les claus”. És el pes de la història, el que té tindre tanta història. Nosaltres, a tot estirar, només “quatre cases” ben dit.

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

 405 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d'enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més...ens enriqueix i il·lustra. L' estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.

4 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Sr. Benavent. Sense voler ofendre’l , he de dir-li que és vosté un malpensat. Jo, que d’això també vaig ben servida, també em feia la mateixa pregunta però vaig trobar la resposta, inventada per mi, però al cap i a la fi, una resposta que ve a arreglar un poc aquella situació miraculosa.
    Mire, segons diuen els qui m’han contat a mi el succeït de la batalla entre els moros-malos i els cristians-bons, s’estava celebrant la Santa Missa quan els moros van sorprendre aquells que estaven en la celebració. El rector, veient el desaguisat, va amagar les hòsties consagrades darrere d’una gran pedra i quan va anar a per elles després de la batalla, aquestes estaven ensangonades. I ací és on he fet volar la meua imaginació. 1er.- O solament estaven en la missa els 6 coronels o generals, o ves a saber quina graduació tenien, més el rector.
    2on.- N’hi havia molta gent en la missa, però els coronels van deixar que els seus subalterns combregaren primer.
    Situació resolta.

    • Salva

      Benvolguda Rosa:
      Crec que de malpensats anem ben servits alguns, almenys jo sí, perquè:
      A – El senyor rbenavent pot assegurar-nos la graduació militar concreta dels dirigents d’aquells conqueridors?

      B – I si com fou un miracle, només eren quatre gats i tots eren «jefes»?

      C – I si com eren cristians i els bons de la pel•lícula clar, cediren com a bons germans la gràcia de combregar en moment tant perillós perquè d’hòsties ja hem vist que n’havien poques?

      D – I si…

      Deixem als estudiosos del assumpte taumaturg que ho esbrinen com cal, si bé a mi m’ha preocupat més sempre un dubte que tenia ma uela Maiteresa la Redonda, que d’aquestes coses en sabia un fum:

      1 – Què feren de la «burreta» que dugué el corporals a Daroca? On la soterraren?

      2 – Qui sap si és venerada per algun grup o societat protectora d’animals aragonesa?

      3 – Per què no els del Regne d’Aragó no bescanviaren els corporals pel Sant Calze de la catedral de València?

      De tractar fets i susuïts com aquestos me n’alegra un cabàs que els mortals «de a peu» estiguen interessats perquè no tot ha de ser política i anar criticant sempre als regidors de la cosa pública d’aquestes terres de Maria Santíssima.

      Una cosa més: jo aconsellaria als propietaris de vivendes –les més antigues també de Quatretonda–, que comprovaren si tenen en regla l’escriptura de la casa i ben inscrita al Registre, perquè més d’un se’n duria un bon «susto». Que no només es preocupen per les possibles claus dels muslims, eh?
      Ho sé de bona tinta, «palabrita del niño Jesus de Praga»!

      Rep salutacions cordials,
      Salva

  2. Benavent

    Ai, Maedéu, no estirem per qui que com diu la saviesa popular “dels meus dir, però no sentir”, i ens podem estimbar fàcilment. Altrament, però, m’agraden les seues solucions, Rosa, tot i que tenen un xicotet problema, bé, dos, almenys per a mi. Més concretament m’heu enderrocat tot el meu discurs, i en segon lloc, i no menys important, a veure com repare jo la meua falta, la de fer quedar com uns dolents els capitans aquests, la de voler poc menys que iniciar la lluita de classes al segle XIII. Ja em direu com!

    I del nom o terminologia d’aquestos no se’n preocupeu, s’adapta al temps, com les precioses rajoletes on hi apareixen els protagonistes abillats a la manera de l’època en què foren elaborades, com bé s’hi pot comprovar ací són cortesans del XVIII. I no vull presumir jo.

    Confesse que no havia pensat, senyor Alberola, en què el tema de les relíquies podia convertir-se en una qüestió d’estat, d’intercanvi de “penyores”, i sort encara que no tot “mos ho han furtat els catalans”.

    De la “burreta” o la muleta, doncs no sé què en farien però ja li dic que aquestos no pertanyien a l’aristocràcia dels quatre potes de la qual formaven part els seus cosins els cavalls, corsers i en menor mesura també els rossins. Això sí, com els relats perviuen i s’adapten a les formes de cada època, ja ho hem dit, almenys sembla que han desaparegut de les cròniques actuals aquella versió més antiga que ressaltava el fet que a dit animal (i ací no se m’acut quina paraula posar) el deixaren cego per tal que ningú poguera fer trampa. Al capdavall sembla que fou el mal menor, el mitjà per aconseguir un fi superior (allò del fin y los medios, ja sabeu).

    La xanxa de “les claus” no és més que una broma entre amics però el vostre consell…, sí, que jo també he sentit d’algú que ha pagat un bé dues vegades perquè ha eixit algú després fent tresereta, poca broma!

    Salutacions corals

    • Salva

      No, si ma uela Maiteresa ja m’ho deia: «Salvadorín, no vages a una processó si no dus un bon ciri», i clar, la pobra només hem va deixar una candeleta que, si vol competir amb els ciris pasquals, poca marxa!
      Si sabia la dona allò del traure-li els ulls a la burreta jo no ho recorde.

      I parlant de candeletes: el meu fons de paper escrit és magre, però sí tinc per alguna prestatgeria la informació de l’intent d’un monarca d’Aragó de bescanviar el Calze de València pels corporals de Daroca, si no recorde mal era per assumpte tan espiritual com allò de resoldre un dels deutes (de gallets parle) de la dita Corona amb el Regne de València. Si bé he de dir, amb total sinceritat, que no sé si l’autor que escrigué la ressenya del fet fou dels vencedors o dels vençuts.

      De la comèdia registral no ha sigut molt afortunada la meua intervenció, tot i que vaig participar de comparsa, i de manera involuntària, però molt seriosament, en una representació a la que vaig assistir després que ma mare ens deixara.
      Possiblement no era aquest el lloc ni el moment d’esmentar-ho, però l’aire sec mesetari estarà fent de les seues amb les meues neurones.

      És un plaer llegir vostres col•laboracions que, com sempre, són ben aclaridores.
      Salutacions sinceres.

ARA MATEIX

Users: 3 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics