DORRESMENT.HIVERN 2014.NÚM 17.
REVISTA DORRESMENT Nº 17.pdf by QuatretondaDigital
PRESENTACIÓ DEL NÚM. 17 DE LA REVISTA DORRESMENT
PRESENTACIÓ REVISTA DORRESMENT Nº 17.
7 DE MARÇ DE 2014 A LES 19:30
AL SALÓ D’ACTES DE L’AJUNTAMENT DE QUATRETONDA
INTRODUCCIÓ
NOTA : CLIKANT DAMUNT DE CADASCUNA DE LES PORTADES EN MINIATURA DE LA REVISTA «DORRESMENT» ACCEDIRÂS DIRACTAMENT A ELLA.TE LA POTS DESCARREGAR.
Bona nit a tots i ben vinguts a la presentació del nº 17 de la Revista Dorresment.
Al passat mes de novembre vam cel·lebrar el 20é aniversari del Col·lectiu Cultural Dorresment, i encara que el nostre nivell d’activitats no es el dels primers anys, seguim fent coses: La nit dels fanalets, la cel·lebració de Carnestoltes, la participació al mercat de la setmana cultural, exposicions de pintura, xerrades i conferències, presentacions de llibres… i la publicació anual de La Revista Dorresment.
El nostres recursos són reduïts, i als últims anys les poques ajudes fixes que percebíem han desaparegut o s’han reduït a la mínima expressió.
Encara que al llarg dels anys hem deixat de fer algunes activitats per falta de recursos humans i econòmics, des del Dorresment seguim treballant. I entre les coses que fem, algunes fins i tot han millorat, com és el cas de La Revista Doresment que hui ens ocupa.
Per fer una miqueta de història de la revista, direm que:
La primera revista la vam editar en 1995.
Al 1996 editàrem 2 revistes, la número 2 i la 3, una en primavera i l’altra per la tardor.
Al 1997 editarem la revista número 4.
Al 1998 la número 5.
L’any 1999 vam editar dues revistes més el números 6 i 7.
Després, per diverses circumstàncies estiguérem 3 anys sense editar cap revista, el 2000, 2001 i 2002.
Però a les assemblees del Dorresment eixia el tema de la revista i quasi tot el mon estava per editar-la de nou.
Al 2003 vam traure una altra vegada la revista, la nº 8, però timguérem molts problemes per no poder dedicar-li el temps i l’esforç que requeria.
Al 2004 no vam editar la revista.
Al 2005 ens replantejarem altra vegada la possibilitat de traure la revista. Aleshores férem comptes i pel que fa als diners ens arribava, però no anàvem gens sobrats de persones que pogueren dedicar el seu temps i esforç personal a traure-la en davant.
L’amic Rafel Benavent es va comprometre a seguir en la seua tasca de recerca de col·laboradors que escrigueren els articles, a buscar nous articulistes, a recordar-nos cada any anticipadament que començarem a preparar els articles i animar-nos a escriure per a complir els terminis d’entrega.
Quan ho va exposar a l’assemblea del col·lectiu, tot el mon estava d’acord en seguir editant la revista, encara que fora d’una manera molt modesta, una revisteta que mantinguera la llum encesa i que servira pera deixar constància al llarg del temps.
Per la meua part em vaig comprometre a donar una miqueta de forma al conjunt dels articles per a presentar-los a l’impremta en format word a 2 columnes amb alguna fotografia intercalada. Una vegada muntada, de manera rudimentària i casolana, anàvem a l’impremta i negociàvem el preu, el color de les tapes i la qualitat del paper i les tintes.
Així vam editar la revista de 2005, la nº9 y la de 2006, la nº10.
Un bon dia en una conversa amb Manolo Valls, per casualitat parlarem de la revista, dels continguts, de la presentació tan pobra que tenia, i Manolo s’oferí per a maquetar la revista. Aleshores li passarem tots els articles per a maquetar el nº 11 de la revista Dorresment. Quan veiérem el treball de Manolo, amb la revista maquetada en PDF i a punt per a dur a la impremta, ens quedarem amb la boca oberta, allò suposava molt més del que nosaltres haguérem pogut imaginar. A partir del nº11 la revista va pegar un gran salt qualitatiu en quant a presentació de textos i adequació de les imatges fotogràfiques. I tot això li ho deguem a Manolo Valls que de manera totalment desinteressada se’n fa càrrec de la maquetació de la revista des de fa huit anys, a més de la redacció de l’editorial i de la revisió de textos, i fins i tot col·labora amb la publicació d’algun que altre article. Moltes gràcies a Manolo Valls per la seua labor.
Però la persona més preocupada perquè la revista veja la llums tot els anys es Rafael Benavent. Si no fora per Rafel, pel seu entusiasme i dedicacació, la revista fa anys que hauria deixat de editar-se. Aprofite l’ocasió per donar les gràcies a Rafel Benavent.
El col·lectiu cultural Dorresment aporta la idea i els diners per a publicar la revista, però la revista mai voria la llum sense el treball coordinat de un bon grapat de persones que la feu possible. El mèrit de que la revista Dorresment siga una realitat, es basa en primer lloc en el treball dels redactors que feu arribar puntualment els vostres escrits plens de missatges i continguts.
Després hi ha tota una sèrie de persones, que participen en la coordinació, maquetació, impressió, distribució, difusió, preparació de les presentacions i altres quefers al voltant de la revista, per tal d’aconseguir que arribe a les nostres mans i puguem llegir els seus continguts.
A tots els que feu posible que la revista Dorresment siga una realitat continuada en el temps:
MOLTES GRÀCIES PER EL VOSTRE ESFORC DE PARTICIPACIÓ I RECOLÇAMENT.
I ja només recordar-vos que la revista Dorresment es un espai de participació obert a tot aquell que vulga dir-nos alguna cosa per escrit.
“Tota aquella persona que vulga participar, té a la seua disposició una pàgina en blanc a la revista Dorresment”.
Només posem dues condicions:
-Que els continguts es basen en principis de tolerància i respecte.
i
-Que estiguen escrits en valencià normatiu, es a dir amb una certa correcció.
Podeu enviar els vostres escrits per correu electrònic a dorresment@gmail.com
ARA LI PASSARÈ LA PARAULA A PEPE Romero-Nieva. Autor i responsable de Quatretonda Digital que ens presentará la Revista Dorresment número 17.
Però abans de donar-li el micro volem reconeixer públicament la seua labor esfroçada i constant per a mantidre Quatretonda Digital, un espai de informació i opinió local, lliure i responsable, al servei de la ciutadania.
QUAN ACABE PEPE ROMERO:
-OBRIR UN TORN DE PARAULA
Ara obrirem un torn de paraula per que casdascú puga manifestar la seua opinió.
Però abans vull comentar que alguns dels col·laboradors habituals de la revista no han pogut assistir a la presentació per coincidir en altres activitats o compromisos. Entre ells es troba Sal·lus Herrero, que no ha pogut vindre per qüestió de treball, però ens ha fet arribar un escrit, per deixar constància de la seua participació encara que siga des de la distància.
L’escrit de Sal·lus Herrero diu així:
» Per motius de treball no puc estar entre vosaltres esta nit a Quatretonda, com m’hauria agradat.
Us desitge que tot vaja bé, que siga una vetllada profitosa i que encertem, entre tots i totes, per aconseguir que la nostra llengua siga considerada amb el respecte i la dignitat que mereix la llengua i totes les persones valencianoparlants.
La revista Dorresment va en la direcció adequada de prestigiar des de baix i de posar el gra de sorra perquè el nostre valencià o català siga reconegut a tots els àmbits institucionals i socials, just ara que ens han deixat sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua, ni Ràdio Televisió Valenciana, ni TV3 ni Catalunya Ràdio o Catalunya Informació, cosa que és del tot inacceptable perquè suposa un retorn a la dictadura franquista.
Espere que a la pròxima presentació de Dorresment podré estar amb vosaltres, amics, amigues i companys de viatge en l’intent de dignificar la nostra llengua i cultura. Només parlant i fent servir sempre el valencià podrem salvar la nostra llengua davant dels atacs dels qui per llei l’haurien de defensar i fan tot el contrari; són raboses posades a vigilar el galliner. Si deixem que destruïsquen i desfacen la nostra llengua i cultura, el nostre País desapareixerà: llengua, cultura i País Valencià va tot junt en el mateix paquet, com sabia Ramon Muntaner, el de la mata de jonc, Joan Fuster a «Nosaltres, els valencians» i Don Manuel Sanchis Guarner a «La llengua dels valencians». Depèn de nosaltres perquè els nouvinguts o els que encara no saben parlar la nostra llengua l’aprenguen i s’integren en el nostre poble. Parlar-li a un altre en valencià és regalar-li la possibilitat de convertir-se en valencià de cultura catalanoparlant com nosaltres mateixos. És el millor regal que li podem fer als altres, als nostres fills, filles, néts i nétes i a les generacions del futur.
Una abraçada molt forta per a tota la gent amiga que ha assistit a la presentació de Dorresment. Salut, llengua i avant!»
Sal·lus Herrero i Gomar
I ara, obrim un torn de paraula per a que manifesteu el que considereu oportú.
-PER ACABAR NOMÉS ANUNCIAR-VOS QUE:
-A partir de demà podreu accedir a la revista a través de internet en Quatretonda Digital.
-Als socis del Col·lectiu cultural Dorresment els durem la revista a casa.
-Als col·laboradors els donarem ara mateixa un parell d’exemplars. Si algú no està ací ja li´ls farem arribar.
-Si algú vol algún exemplar en paper el pot comprar ací per 2 euros.
Bona nit i moltes gràcies per la vostra assistència i participació.
NOTA : CLIKANT DAMUNT DE CADASCUNA DE LES PORTADES EN MINIATURA DE LA REVISTA «DORRESMENT» ACCEDIRÂS DIRACTAMENT A ELLA.TE LA POTS DESCARREGAR.
Miquel Sentandreu
DIVENDRES 7 DE MARÇ 2014
Bona vesprada. Agrair en primer lloc al Col·lectiu Dorresment que hàgin posat la mirada en aquell que ara us parla per a presentar la protagonista d’aquest aplec familiar, la qual, ja molt veterana en els afers culturals d’aquest poble es presenta per ella i per mèrits propis. No obstant això, intentaré des del meu prisma i perspectiva comentar el seu contingut. Feina que no és fácil ja que els treballs abracen tants aspectes i tantes reflexions sobre les que parlar,interioritzar,discutir,aportar,matisar o simplement «tertuliar» o «con-tertuliar» que el temps s’allargaria i l’espai s’ompliria.
Comencem pel principi. La portada es presenta amb signes esperançadors. Unes herbes fresques s’obrin pas entre un brancatge mort i sec. Ara que tenim vint anys, comença la festa. Quin serà el missatge de la metàfora visual que el seu creador intentará transmetre ? Acàs l’herba fresca serà un altre AVE FÈNIX? . Serà que per despertar a la vida CALGA haver mort abans? El pare de la criatura tindrà les seues pròpies interpretacions. Cadascú dels lectors, també.
Un EDITORIAL on la descripció d’una realitat socio-econòmica negra, cruel i difícil fa de la vespra de la festa. Un plany que només el pot enmascarar el futbol i l’evasió lúdica.
Maria José Benavent ens parla en ARA QUE TENIM VINT ANYS dels actes i celebracions dutes a terme amb motiu de l’aniversari del Col·lectiu Dorresment. Una proesa en temps on flors d’un dia han desenvolupat el seu cicle vital. El col·lectiu ja pot dir i presumir de llarga i sana vida, malgrat totes les circumstàncies adverses i no adverses que envolten tota activitat humana, en aquest cas, cultural.
Josep Pont i Sans argumenta la necessitat de regular d’alguna manera els mitjans de comunicació tant públics com privats, posant especial èmfasi als primers per garantir en la mesura de les possibilitats valors democràtics. Article que dóna peu a consentiments o desacords amb l’autor del treball. Pot tenir fronteres la llibertat d’expressió ?. Sempre serà un debat apassionant i interminable. Un tema delicat i controvertit. Una discussió la qual dona materia prima per a llarg.
Toni Cucarella incideix al seu article ESPANYA ESTIMA EL PAÍS VALENCIÀ. La seua crítica es concentra sobretot en les malifetes i ofenses, així com els greus insults a la intel·ligència humana que els dirigents polítics en el poder llancen ara ia adés contra els trets d’identitat dels valencians. Jo voldria afegir que aquells qui ostenten el poder simplement tenen la força bruta però no la raó ni la veritat. Fet constatable en tots els llocs i àmbits de la vida. Tal vegada una reconciliació entre el poder i el sentit comú humanístic resoldria molts dels problemas que tant dolorosament ens presenta el seu autor.No obstant, els «manaors» no són, ni han sigut ni serán mai aquells que encarnen ni als pobles ni a les nacions. La història ens ho diu ara i adés.
Al voltant de LA IDENTITAT desenvolupa María Sentandreu uns arguments interessants. Apassionants, diría jo. Identitat la qual ens fa únics i diferents en un món globalitzat, uniforme, anónim, despersonalitzat i fals. Et tape els ulls i màgicament et pose al mig d’un local comercial.Et destape els ulls? On ets?. Igual podries estar a Nova York, que a Xàtiva, o Londres…completament perdut. Tantmateix si et posara a la botigueta de la tia Glòria no dubtaries!
De la complexitat, grandària i dimensió dels aspectes filosòfics-religiosos en les nostres societats i de la seua gran importància i conseqüències, ens ho demostren les aportacions de Josep Miquel Bausset “SACROSANCTUM CONCILIUM”, “MISCEL·LÀNIA” de Rafael Benavent, “EL PAPA FRANCESC, PERSONA DE L’ANY AL “TIME””, de Sa.lus Herrero. Encara que, des de punts de vista diferents, tenen el denominador comú de la religió, l’església i les diverses actuacions. En el cas concret de l’ús de la nostra llengua als actes litúrgics ,oficials i de pastoral per part de l’església com a institució, queda molt de camí a recórrer. I els tres treballs ho tracten.
De com el «poble-poble» pot aturar alguns desgavells comesos pels poders, ens ho explica Manolo Valls al seu treball GAMONAL. Un cas paradigmàtic. El fet de GAMONAL podría donar més que material per a més d’una tesi doctoral.
De la col·laboració d’ Eugeni Casanova, em quede amb les seues primeres paraules : “Si al món hi ha cap veritat deu ser asseure’s a la plaça, o en una taverna, i usar els mots antics impúdicament i impunement. No hi ha cap acte més social i més democràtic que un grup de persones dedicant els seus esforços i els seus recursos a la paraula,al poble i a la terra” . FI DE LA CITA.
De LLIBERTAT ens parla Antoni LLopis. M’agrada l’idil·li entre la senyoreta Llibertat i la senyoreta Justícia.I les últimes paraules :”Perguem la por, mostrem el potencial de llibertat que tenim a dintre. I d’una vegada creent-nos això de la utopia. Si no som valents no mai serem res. O el que és el mateix . Siguem lliures.” FI DE LA CITA.
Interessant reflexió de Maria Benavent al voltant de l’educació.El rotund fracás de l’ensenyament de l’anglés i altres llengües al nostres centres reglats . Al cap de molts anys de patir l’ensenyament de llengües estrangeres, els nostres alumnes acaben pitjor que comencen. Per què ? Quina cosa falla? Em quede amb les solucions que aporta solucions que són de sentit comú, estalviadores de recursos i de fàcil aplicació.
De l’aportació del mestre Benavent, sols dir que són petjades que mai hem d’oblidar. Són petjades que van
marcant el ritme i l’essència dels pobles. Els detalls que jo tant i tant estime i amb els qual em quede. Com a complement insignificant a la seua gran tasca investigadora, aquí us deixe l’esmentat himne cantat per un dels personatges que nomena al seu FAEMA. Un document sonor el qual donaria peu a fer-nos una pregunta : Pagaria la pena enregistrar i conservar institucionalment aquesta mena de documents per a herència als nostres descendents? No se si m’explique.
Excel·lent simbiosi entre biologia-semàntica la que ens fa Josep Oltra en Més calent que un xeu.Un desenvolupament amé,molt didàctic i d’una lectura que enganxa al lector des de les primeres línies. Una unió perfecta entre natura i vida. Una compatibilitat posible i paussible.
Miquel Sentandreu dóna pas en el seu relat a una transició de l’assosec i la calma. De la paciència a l’esclat d’una justa o injusta violencia?. De la continència a un tub d’escapament com una única sortida? –Només pregunte.
Ja acabe.No em puc resistir.Ahí va la pregària a Sant Antoni del mestre Olivares.
Pepe Romero-Nieva
Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Una confessió. Motius confessables provocaren que arribara al poble quan ja estàveu comentant el capítol de “la coca”, no vaig entrar, i vos tinc tots per bons amics.
Una primera pantallada. La sorpresa de números anteriors del canvi en la maquetació i millor qualitat s’ha confirmat i augmentat, s’hi nota la mà, no sé si digital, de Manolo Valls . Esteu fent un treball molt digne. Personalment entre sacrificar alguna col.laboració o algun espai de cortesia també opte per la primera opció.
La diversitat i/o qualitat dels col.laboradors, parle ací dels de fora, que als natius “el valor se le supose” augmenta la qualitat i la transcendència de la revista (alerta Rafel, a veure si amb tant d’èxit no acabarem venent la capçalera… tot i que això encara t’ho agrairíem els col.laboradors, ja m’entens)
En tercer lloc, la presentació, també heu fet un salt qualitatiu no debades veig que heu comptat amb un “leader” de la comunicació local globalitzada, el senyor Romero, periodista, escriptor i poeta (i ací lamente no recordar qui presentà el número anterior, és a dir que potser provoque un greuge comparatiu però ara és ara. Excusatio). De Miquel, bon amic, i la companya de taula res vos he de dir tret que el Rafel, ni que siga per anys, sap que tota bona construcció necessita de bons pilars, per més que en la construcció moderna quasi sembla que molesten a la vista, que no s’han de veure… doncs això. Això només no, que ja veig moltes antiparres damunt de la taula!
Desconnexió. La revista només ja justificaria l’existència del Col.lectiu, una publicació que amb el seu titular de “comença la festa” ens amenaceu “agradosament” a continuar endavant, que açò només ha fet que començar. Llarga vida doncs.
Penjar la revista en format digital a QD i continuar fent-la en paper pense que representa voluntat de servei, també que n’esteu segurs de seguir fent un producte digne i bo.
Salutacions, i que n’estigueu bons en els propers vint (i jo que ho veja!)
benavent
No sóc massa partidari de «repiular» i justificar però lògicament en l’entrada anterior l’opció amb què m’identificava era la segona «sacrificar algun espai de cortesia».