EL DIA QUE LA TECNOLOGIA SOBREPASSE…
EL DIA QUE LA TECNOLOGIA SOBREPASSE LA INTERACCIÓ NATURAL ENTRE LES PERSONES, EL MÓN TINDRÀ UNA GENERACIÓ D’IDIOTES.
La frase anterior no és meua, és d’un alemany d’origen jueu una mica estrany, un home que no començà a parlar fins als tres anys, que els seus professors deien que no aconseguiria ser mai res en la vida, que discutia i ho qüestionava tot, que no acabà el batxillerat fins als dènou anys perquè no tingué altre remei car va suspendre les proves que li feren per accedir a estudis superiors. Un home que des de ben menut fou un autodidacta que se sorprenia pel que veia al món i que es passà tota la seua vida fent-se preguntes i intentant contestar-les amb els seus propis raonaments. Nasqué un 14 de març de 1879 a Ulm (Alemanya) i s’anomenava ALBERT EINSTEIN.
A hores d’ara la tecnologia ens ha obert un cúmul de possibilitats als humans. Tenim al nostre abast tal quantitat d’informació consultable només donar-li a un botó que haguera sigut impossible d’imaginar fa només unes dècades. Des del tam-tam, les senyals de fum, o el telèfon, la ràdio i la televisió, el bot que s’ha produït amb les comunicacions entre nosaltres és de dimensions gegantines. Amb tot, aquesta revolució, positiva és clar, està aconseguint que la sentència d’aquest home estiga complint-se perquè el grau d’addicció i dependència que està produint-nos, i segons diuen els experts està encruelint-se ja des de la infantesa, mostra símptomes semblants als de l’alcoholisme o l’heroïna.
Si puges al metro, el tren o qualsevol transport públic veus com la majoria polsa la tecla del seu atifell, entregat i tan absort que, creient que estan comunicats amb el món sencer i interactuant amb altres éssers, no són conscients que la soledat que engendra estar lligats a eixe objecte està convertint-se en una malaltia, en una dependència tan arrelada que l’absència d’aquest és causa d’ansietat, nerviosisme i d’abstinència patològica.
He ficat l’exemple del transport públic, si bé he pogut constatar fa uns dies com, en una reunió d’amics, dues joves estaven capficades amb els ditets donant colps a la tecla i en preguntar amb qui es comunicaven la resposta ens deixà a alguns atarantats: «estem watsapeant entre nosaltres».
Potser que jo siga major, que estic amb la tercera edat, però continue pensant que no n’hi haurà mai res com xarrar mirant als ulls del teu company de conversa, i a sobre, si estàs a la vora del foc veient com les flames van dibuixant escultures efímeres que, us assegure, no t’idiotitzen.
Salva
PS — LA INFORMACIÓ NO EQUIVAL A CONEIXEMENT — Albert Einstein.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Encara no vaig jo per la tercera edat, no sé si vaig per la segona o primera i mitja, però també pense que és millor parlar cara a cara amb un interlocutor real que fer-ho amb vin-i-cinc alhora sense vore la cara que fan.
Mai m’ha agradat parlar per l’artilugi eixe tan famós anomenat telèfon.Em costa cridar a la gent que conec, em costa cridar a un metge demanant-li hora de consulta, em costa…sempre pense, ara cridaré, d’ací un ratet, ara quan acabe el que tinc entre mans, i acaba el dia, i no ho he fet.
Sempre porte el telèfon per si de cas; per si vaig en el cotxe i he de cridar algú, per si he d’avisar…però sempre va dins del «bolso» i de vegades em criden, em criden i jo sense enterar-me.Després venen les reprimendes; que per a que vull el telèfon, que per què no he contestat, què, què, què…
Per altra banda, quan jo cride alguna persona de la meua familia, vull que em contesten de seguida, i si no ho fan em preocupe. Així que augmenta el meu «odi» particular a aquest atifell.
I és cert. Puges al tren i van tots, joves i vells, apegats a l’aparell sense mirar-se. De vegades trobes alguna dona major que no te telèfon o no sap fer-lo funcionar, i es posa a parlar amb tu, i et conta com es fa una coca de carlota, o que els seus nets viuen a València, o jo que sé!!! però el viatge es fa molt més curt i més agradable.
Per tant he d’acabar dient que Einstein te, o tenia, tota la raó del món.
Idiotes o no, les noves tecnologies s’han fet vitals. Una altra cosa són les relacions tradicionals, que també van sent substituïdes per aquelles. Són els nous temps. Quan no hi havia…ens aguantaven. L’avanç tecnològic és imparable…una altra cosa és que podem acabar com en «Planeta de los Simios» o pitjor encara…
Déu provirà…
LA INFORMACIÓ NO EQUIVAL A CONEIXEMENT.
Qualsevol avanç de l’ésser humà ha sigut vital com tu dius, però hi ha un risc amb el PARANY que representa la informació que tenim a nostre abast en Internet.
Hem d’adonar-nos-en si no volem caure en la temptació de creure que allò que allí es diu és paraula de Déu, que no és necessari fer l’esforç d’aprendre —en el sentit més simple d’aquesta paraula— i que amb tanta tecnologia tot se’ns dóna cuit i digerit sense que tinguem que mastegar abans de que entre al nostre cervell.
No hem d’adormir-nos als braços del nou Morfeu.
Les respostes hem de buscar i trobar-les dins de nosaltres si volem ser lliures sense deixar-nos seduir per la comoditat que representa polsar una tecla.
Es va inventar la roda i el carro, li enganxarem el cavall…, i afortunadament no oblidarem l’anar a peu.
Sí. Serà imparable però sembem robots automatitzats que funcionem al toc de l’amo del wasap, el twiter, el facebook…
Ah! i el que m’enerva sobremanera és anar a una administració pública, diguem-ne una conselleria, un ajuntament…a fer alguna gestió burocràtica i que es neguen a fer-te una compulsa o qualsevol altre paperet després d’haver estat esperant a que la funcionària/i de torn acabara de parlar per telèfon per arreglar les plantes que posaran a la porta de sa casa el dia de la comunió de la seua descendència.
(la meua també)
Per raons òbvies estan prohibides, o quasi que prohibides, aquestes andròmines als instituts, llocs que a la vegada són un bon centre d’ensinistrament entre setmana al respecte, tot i que allò que més endavant prohibiran serà el professorat, no debades el que necessiten, i subratlle el que necessiten, ho tenen els estudiants a fregar d’un dit, a més les impressores ho faran un dia tot i allò virtual sera cada cop més real i “vicenteversa”.
Certament, no deixe de pensar que açò que tenim ara només fem un clic no deixa de ser el món somiat per qualque ensenyant de fa unes dècades, poques val a dir, o no era un desig que els joves accediren i cercaren informació i continguts en llibres, enciclopèdies o biblioteques, que gravaren vídeos i s’escrigueren, però si intercanviar-se missives entre grups d’instituts diferents i separats geogràficament era vist com una activitat d’allò més fa pocs anys! Actualment qualsevol té un blog, i comptes ací i enllà, i puja vídeos, i s’autoediten, i visiten tal o qual cosa i…, o no era això el que volíem, cultura?
Ara, però, tot llegint l’article de Salva ja no n’estic segur de res, bé, sí, d’una cosa sí, que no cal matar el missatger. Tampoc descobrisc res dient açò, ja ho sé.
PS. Però què s’empatollen ara els de l’Acadèmia -l’autèntica- però no havíem quedat que tot el d’allò dels nacionalismes era cosa dels de la bandereta, de gent que no viatja ni és ciutadana del món “mondial”? Que no canten en anglés “l’Euroveixon” volen?
I aprofite aquest cul de sac en què convertisc jo el Post Scriptum per dir-li al senyor director, doncs se m’ha passat el lloc i el moment, per dir-li que sí, que seria un bon treball, i gros, recollir tot aquest folklore literari i musical. Al respecte fa anys en parlava amb un xicot del poble com d’nteressant seria recollir totes aquelles cançons que les successives gleves de quintos fornien cascun any per tal d’eixir de borina abans de marxar a fer lo soldat, i açò només és un aspecte. Quanta feina!
Potser que després del que s’ha escrit amb aquesta col•laboració haja quedat un solatge una mica agre que a algú li duga a creure que s’està en contra de l’avanç tecnològic. Lluny de mi aquesta manera de pensar perquè crec que
Els ordinadors són increïblement ràpids, precisos i estúpids. Els humans som increïblement lents, imprecisos i brillants. Junts tenim un poder més enllà de la imaginació.
Aquesta frase tampoc és meua.
Cert és, com dius Salva,que podriem pensar llegint açó que estem en contra de la tecnología. Res d’allò. El que passa és que als adults ,desde fora, ens crida més l’atenció els desavantatges que li trobem a les nous tecnologíes perquè nosaltres si sabem vore més enllà.. A mi, personalment, em crida l’atenció la manca que deixa en els xiquets i adolescents en les relacions personals i emocionals. Com van a aprendre a escoltar, tolerar, donar crítiques i elogis , crear complicitat amb una ullada…? si apenas interactúen entre ells directament. Si, creen dependència i a vegades sense «la maquineta» ja no saben divertir-se.
Bé, però no vull ser catastrofista. Confíe que d’alguna manera,les persones que estem al voltant d’aquestos joves podrem ajudar a compensar eixa manca que es crea en les competències socials.
Per supost, els beneficis de les noves tecnologíes en l’aprenentatge i la resta d’àmbits són molts, i també sé valorar-los.
Però tornant al article, no puc estar més d’acord amb Einstein.