TANTO MONTA

TANTO MONTA

TANTO MONTA

 Segons les cròniques la xica no volia que li passara com al germà i s’endugué a la cambra als notaris perquè pogueren testificar que el matrimoni s’havia consumat com Déu mana. Era valenta aquella rubia filla d’una mare portuguesa de la que les males llengües anaven dient que el perol el tenia una mica fluix, però ja sabem que amb açò dels reis i reines d’aquest país, o països, es presta perquè cadascú dels sabuts, que en tenim quasi tants com d’habitants n’han hagut a la Hispania, conte la vida de la reialesa com millor li vinga en gana.

¿Qué? ¿Los Señores han quedado satisfechos? ¿O quieren otro pase? —Digué la Isabel mentre s’alçava del llit tapant-se les parts nobles del cos.

—Ja us vaig dir Senyora que jo compliria. Sabeu que tinc provada la meua força viril en mil batalles i no teníem ninguna necessitat de què aquestos voyeurs gaudiren de sessió doble. Au! Ja se’n poden anar. —Contestà Ferran d’Aragó gitat encara i tapat fins el nas amb un llençol.

Mira Fernando, las cosas hay que hacerlas a conciencia y bien. A mí no me la darán con queso como hacen con mi hermano Enrique.

Els testimonis comencen a desfilar amb ullets una mica prou libidinosa perquè malgrat que el novençà ja era rei d’un tros d’Itàlia, l’altra era una femella «de armas tomar», els assumptes qualificats X, des que el món és món, són espectacles recreatius que alegren la vista dels mortals.

Ah! A todos vosotros, y más que a nadie a Carrillo y Mendoza, os lo advierto: que no me entere yo que vais cuchicheando por ahí contando los detalles de lo que habéis visto aquí, para vuestras mercedes es como secreto de confesión. ¿Queda claro?

—I ara Senyora, que ens toca fer?

Veremos lo que cuentan en la siguiente tanda de capítulos en la televisión porque… ¿I si nos equivocamos? Menudo lio se puede armar con la que está cayendo.

—I mentrestant, què? Jo, per mi, no vull ofendre-vos, però és açò del fornici que dóna gustet i com ara ja és lícit i recreatiu jo creia que…

Pero, pero, ¿qué, de qué?

—Jo creia, paraula de rei, que éreu una mica estreta i beata, però menuda sorpresa m’he endut hui. No podríem deixar això d’ajuntar patrimonis reials per a un altre moment i…

¿Y qué? Dejaos del débito conyugal ahora que nos queda mucho trabajo. Tengo un plan:  a la Catalina la casamos con Enriquito el inglés, a Juanita con Felipe el guapete, a Juanín lo mandamos a Salamanca a estudiar i después cuando acabe i se licencie lo casamos con Margarita de Austria, a la Isabel con el rey de Portugal y a la María la enviaremos con mi familia allá también, que aquellos tienen pelas. Quiero ser la primera en eso que dicen de la UE, que la Angelita, la tudesca, es de cabeza cuadrada como todos ellos y si no estamos atentos vendrán al rescate, y eso a mí no, ¿eh? ¿Fernandito?

—Però si acabem de casar-nos i vos ja esteu…

Nada, nada, hay que enderezar este país: al judío palo y tiente tieso, y si no nos dejan ni un real para descubrir América los tiramos de España, porque así se llamará desde ahora nuestro Patrimonio y, como herencia, nada de partirla a trocitos como si fueran las tierras de los destripaterrones.  Al Colón lo ataré de cerca. ¿Estáis atento?, que no sé por qué me da que es hijo vuestro…, pero da igual ahora, vuestra primera obligación es hablar cuanto antes con Maquiavelo y que escriba vuestras memorias a ver si nos dan el Nadal y con esos dinerillos  tenemos para conquistarle Granada a la morisma, que ya va siendo hora, ¿pues no llevamos siete siglos empujando? Y otra sí: al Rodrigo Borgia ese no hay que enemistarse con él que creo que tiene un gran futuro.

—Però el tio encara és el Papa de Roma, sí, i li diuen Calixte III. Atengueu Senyora, el cognom és Borja i no Borgia…

¿Ya estamos con la inmersión lingüística?

—Vos no teniu a Nebrija ficant-li ordre al castellà?

¡Español Fernando, español!

—Mireu, si anem amb menudències ens duran al Constitucional, que en aquelles terres de l’Orient peninsular són molt seus.

Dejaos de bobadas y atendedme bien: nada de ser rey de tres reinos, desde que llegamos los de nuestra familia a hacernos cargo de ese Oriente peninsular del que habláis aún están dale que te pego sin unificar y así no se puede gobernar consintiéndoles que lleven la cuerda tan suelta. Vuestro padre debió haberlo dejado todo atado y bien atado, hemos de conseguir que dejen de ser cabezudos unos, agarraos con la pela los otros y falleros despilfarradores esos…, ahora no me acuerdo como se llaman. ¡Tabula rasa pero ya!, que el aire del Mare Nostrum los hace levantiscos y protestones. ¡Unificidad!

—Però eixa paraula no està al diccionari vostre de les Castelles.

¿No? Pues se lo diré a Antonio el Lebrijano. Y vos a ver cuando me habláis en cristiano, que para eso descendéis de recia raigambre de tierra adentro. ¿Por qué empleáis conmigo esa lengua tan rara? ¿No nacisteis en Aragón?

—Un dirigent  de vostres terres diuen que diuen que és una llengua per emprar-la en la intimitat, i jo així ho faig, o és que l’alcova no és un lloc íntim? A més, i pel que heu dit abans: diguéreu Nebrijano.

¡Y qué más dará el nombre de un gallo más o menos en un gallinero! Dejaos de bobadas y vayamos al grano. Ha venido Torquemada con una idea que de seguro os va a gustar, pero habrá que estudiarla con detenimiento porque hay maravedises de por medio. La Iglesia nos ayudará y si no lo hace peor para ellos.

—Ah! Si l’assumpte és de peles estic a la vostra disposició. Teníeu que haver començat per ahí.

¿Veis vos como los castellanos somos nobles, fuertes, recios trabajadores, enjutos, austeros, valientes, guerreros, desprendidos, con una fe inquebrantable y siempre más papistas que el Papa? Yo os prometo por éstas —no sé ara a quina part del cos s’acaba de referir— de  que a nuestros nietos, biznietos y siguientes, que no sé cómo se les dice aún en español a esos descendientes que tendremos, no se les pondrá nunca el sol en aquellas tierras de nuestra propiedad… Dios quiera que sean capaces de gobernallos… Y ahora al tajo que nos queda mucho por hacer…

—Vingueu cap ací rubia! Que valeu un Potosí!

¿Es que los hombres no pensáis en otra cosa? Bueno, como fray Hernando me ha dicho que si es para procrear no se peca, por tanto acepto resignada la coyunda. Hemos de emplearnos a destajo. Venga ¡déjame sitio!

La Isabel torna al jaç i els dos comencen a procurar engrandir la família.

El que heu llegit és d’un document que vaig trobar al Zocodover de Toletum, possiblement  apòcrif perquè ficava no sé què d’un tal Cide Hamete Benengeli. I a mi que eixe nom em va pel cap d’haver-lo vist en algun llibre! No li fa, quan jo anava a escola tot eren noms de rius, i de reis, i d’escriptors, i de batalles, i de guerres, i de regnes, i de moros, i el Guerrero del Antifaz, i t’ho tenies que aprendre de memòria perquè si no t’ho sabies no passaves de classe.

 El que m’ha costat entendre i traduir al llenguatge actual allò que allí estava escrit. Untreball de xinos xe! I encara com només tenia una fulla, i s’acabava amb això del catre, que si no, menuda la podríem armar amb la que està caient si aquest projecte de la rubiadonava compliment amb el programa de govern que s’havia proposat en aquell fullet de propaganda electoral, potser que a hores d’ara tots el del galliner voldríem sercomunidades históricas i mante…

Ai si la Regina Beatíssima alçara el cap!

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 3 visitants, 1 cercador

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES