FELICITATS ALS VICENTS I VICENTIQUES

 FELICITATS ALS VICENTS I VICENTIQUES

Trenta sis anys li costà a Sant Vicent Ferrer aconseguir la canonització, i això i tot que tenia influència. Dos mesos feia que Calixt III, Alfons de Borja el de Canals o Xàtiva, no li fa, havia sigut elegit Papa i clar, amb eixes recomanacions qualsevol pot rebre el certificat de l’estança celestial…, i a més que li ho devia, el propi dominic li havia profetitzat que arribaria a asseure’s a la cadira de Sant Pere. Un deute ineludible!

Hui se celebra a València la festa d’aquest predicador taumatúrgic que segons diuen portà la nostra llengua per “tot lo món”. Era valent i no li tenia gens de por al què diran si són verdes o madures, és a dir, que si els germans del nord foren abans de l’ou o eixiren d’una gallina.

Ai Senyor! No estaré ficant-me dins d’un fanguer?

No vindrà algun aiatol·là de torn i em ficarà el braç dins de la mànega?

 Pare Vicent! Semblant com féreu amb els Centelles, Vilaragut i els Soler vingueu una altra vegada a aquesta terra de María Santíssima i poseu-nos pau. Si bé vos demane humilment que no torneu a precipitar-vos i recordeu allò que féreu a Casp. Mediteu abans de dictar sentència, que amb la que està caient-nos… Si és que per no ser ja ni som “Comunidad Histórica”!

Però, què dic? Si dins d’eixe espai on es trobeu de segur que esteu al dia amb les notícies d’aquest tros de terra que, si mal no recorde, diuen els savis que no se n’enduguéreu  ni una micra de pols.

 Pare Vicent, pare Vicent!, éreu prou cabudet, eh?

Home, jo crec que puc parlar-vos així, amb tanta sinceritat, perquè sé que sóc un dels pocs que sent xicon us vaig furtar el personatge dues vegades a l’altar de la Plaça del Pilar de vostra València, i no va ser perquè jo tinguera dots artístiques destacades, no, fou perquè aleshores pocs xiquets parlaven el valencià a la capital. Què coses, eh?

 Realment el que hui escric a QD no té cap tipus de rellevància, perquè qualsevol pot entrar a l’Internés i saber qui fóreu vos, què va ser Casp, Calixt III, els Centelles, els Soler, els Vilaragut i la parauleta taumatúrgic. Menuda mocarrà m’acabe de donar “pa res”.

Un altre dia parlaré de coses amb més substància i de problemes que siguen rellevants per al nostre entorn, el més pròxim, el del carrer, el del poble…, o del Govern. Qui sap les idees absurdes que aquest cervell meu pot parir…

 Com és diumenge, i ja tenim dos nous sants, que potser hagen aprofitat la tecnologia actual per guanyar-li la carrera al nostre paisà, aprofite per felicitar a tots els Vicents i Vicentiques lectors de QD.

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.