MALPARITS ARREU DEL MÓN
MALPARITS ARREU DEL MÓN
Sovint ens preguntem quin sentit té el sofriment, no entenem per què el Destí ens ha fet nàixer si després hem de desaparéixer i que massa vegades algú es queda al camí sense acabar d’adonar-se que açò té un final. Un algú que està començant a viure sentint dins de sí que l’existir és etern i sense saber encara que ell és part integrant d’un Univers que fa i desfà al seu antull des que començà a l’inici del temps quan allò del Big Bang. No sap que forces alienes al seu jo arramblaran pertot arreu sense tindre cap consideració vers a l’individu que malgrat pensar que és el centre del que veuen els seus ulls pot ser arrabassat per l’efecte destructiu i creador alhora de l’Ens del qual és un fill producte d’un accident que sembla no planificat.
Monterrubio de la Serena i 200 xiquetes segrestades a Nigèria són dos exemples recents de què la Mare Natura no és totalment la responsable. LA BOGERIA del que es creu el rei i senyor d’aquest món agreuja l’incompressible quefer del Cosmos que encara que no sembla actuar de manera ordenada sí que ho fa, se suposa que té unes regles de comportament i les compleix amb esperit espartà.
Dins de milers de milions d’anys nostre astre rei dirà que ja n’hi ha prou i seguirà pel camí que té imprés al seu particular ADN i tot el que creiem etern al nostre entorn terrenal es convertirà en una altra cosa que parirà un nou món igual com el que aleshores es creà on apareguérem nosaltres…
I novament tornarà la roda a donar voltes…
O no!
Si bé continue preguntant-me el sentit de tant de balafiament d’energia i matèria, i el que és més al·lucinant: que hàgem pres consciencia de l’existir, encara que el món, com estem comprovant de continu, i ara amb aquestos dos casos, estareu d’acord amb mi que ESTÀ PLE DE MALPARITS!
De les respostes que em venen al cap no en trobe ninguna que m’acomode, possiblement aquella que recomanava Horaci: «aprofita el dia i no t’esperes a demà». (Carpe diem quam minimum credula postero).
Salva
PS — Monterrubio de la Serena i la seua comarca, fou un dels indrets del front d’Extremadura on passaren lluitant bastant de temps un grup de joves de Quatretonda i on també estigueren aquarterats durant la guerra. Si visquera mon pare tornaria a contar-me anècdotes que protagonitzaren allà els nostres avantpassats, però de segur que algunes d’aquestes no serien publicables a QD, si bé podrien ser carn per a ser consumida en programes televisius del «CUORE».
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Vaig llegir en algun periòdic digital que l’home (per no dir-li alguna cosa menys socialment correcta) que conduïa la retroexcavadora pagarà amb uns quants anys de càrcel si es demostra que fou el culpable, però que tota la seua vida estarà condemnat a patir socialment les conseqüències del seu comportament i que els metges, psiquiatres, psicòlegs etc diuen que mai tornarà a ser la mateixa persona.
No sé jo que és el que li passarà, però el que sí sé, és que els xiquets ja no estan, que els pares sí que pagaran tota la seua vida l’errada humana d’este home, i que el dolor que tindran deu de ser infinit. M’entra ràbia. Pense en les meues filles i em donen unes ganes horribles de fer-li el mateix que ell ha fet. Serà precís consumir substàncies «X» i posar-te a la carretera?. La veritat siga dita, no m’agradaria estar en la pell dels pares, peò molt menys m’agradaria estar en la de l’home.
Per altra banda, els malnascuts que han segrestat les xiquetes per vendre-les, eixos sí que no tenen nom. Es mereixen tot el mal que puga caure sobre ells. Els xiquets són intocables. Són la innocència pura, són el futur del món este tan desgavellat. Si per quatre duros són caapaços de fer això, es mereixen un càstic , però no qualsevol càstic, es mereixen el més gran de tots. A vore Obama si actúa ja. No hi ha or que aconseguir, ni petroli, ni diamants, n’hi ha alguna cosa molt millor, dues-centes xiquetes que no es mereixen el que els han fet.
N’hi ha malparits arreu del món? Sí. I molts. Més dels que ens pensem.