DRETS DE SUCCESSIÓ
DRETS DE SUCCESSIÓ
De primer antuvi ja demane disculpes a tots aquells de vosaltres que heu tingut la barra de llegir-me i més si sou incondicionals fidels a una idea religiosa, política, del Real Madrit o del Barça.
Jo, que sóc simple i prou descregut, he de reconèixer que mantindre la fidelitat a una idea és una bona manera d’entendre la vida perquè amb aquesta disposició d’ànim es lleveu de damunt una caterva de maldecaps. Tu saps el marejol que representa estar dubtant de tot allò que a la llum d’un tub fluorescent semblava que era blau marí i en eixir al sol resulta que era roig ? Redell, redell, és que si cabiles molt acabes com un allioli i no saps mai per on tirar.
Ho dic perquè dins d’aquesta Hispania, d’ençà de Viriato, s’ha estat sempre a la grenya por un «quítame allá esas pajas» i si volíem arreglar-ho hem anat buscant adherir-nos a un ésser carismàtic, o com diuen els cursis d’ara: un líder. Un ésser que ens il·lumine duent-nos per la senda que més convinga i ens òmpliga d’il·lusions que per això som els seus devots. Devots que donat el cas no tindran cap problema en canviar de sant en trobar-ne un altre més miraculós, és a dir: que ens deixe ben farcits d’un assumpte tan espiritual com és aquest de la butxaca.
He parlat de Viriato i no m’oblidaré dels que el varen trair, ni tampoc dels Trastàmara i com arribaren a regnar, ni de la Isabel tan Catòlica, ni dels que varen estar amb el germà Enric IV l’Impotent i la filla Beltraneja i després «si te he visto no me acuerdo»…, ni d’aquells rústics espanyols que acaçaven als francesos cruelment durant la guerra de la Independència i quinze anys després eixien amb palmes rebent-los com a alliberadors , ni tampoc dels «alavalents» que espentaren al nostre Joan Llorens i finalment anaren llepant…, per on xafava Germana de Foix (la Coixa per als amics), o dels maulets i botiflers que ballaven segons bufava l’aire i es feren tan amics del Felip V de Borbó que deixaren de parlar amb la llengua dels esparracats de poble, o dels absolutistes i lliberals del segle XIX junt amb al personal de a peu que anava perdent la vida sense tindre molt clar les raons d’aquelles bregues, o dels… No sé ni per què estic dient-ho…
Pense que va sent l’hora de deixar de ser tan fidels. Jo, de moment, demane als déus de l’Olimp que ens ajuden a tindre ja d’una pensaments cuits lliurement al nostre perol.
És tan difícil?
Si bé últimament no pare de donar-li voltes a un assumpte que s’hauria de manifestar més a les enquestes i ser tractat com cal pels tertulians televisius que sembla que saben de tot:
Fou la Beltraneja filla del rei Enrique IV?
Perquè si així fora: com podríem ficar-li remei a hores d’ara? La prova de l’ADN crec que no poden fer-la perquè les seues despulles mortals desaparegueren quan el terratrèmol de Lisboa.
Així i tot els entesos tenen solc per anar llaurant perquè sembla que la xica va deixar un escrit que entre coses deia:
«Nunca me ha hecho falta que se me asegurara que era auténtica hija de mi padre, el rey don Enrique cuarto de Castilla, para sentir que lo era. Ningún testimonio podría cambiar lo que dicta el corazón de una hija respecto de su verdadero padre».
Què t’ha paregut?
Au!
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
«Gilipollas sí que eres un poco… »
Així comença el correu electrònic que acaba de rebre d’un bon amic. Li he preguntat si el podia enviar a QD i m’ha dit que sí, i ací està:
«Gilipollas sí que eres un poco. Ayer estuve viendo a Anguita en la Sexta y con respecto a eso que hablas del líder sí que os parecéis bastante con esa idea que tú expones en el escrito. Como nos conocemos hace tiempo sé que eres un descreído y dudas de todo pero en tus escritos es difícil verlo ya que metes a la Beltraneja junto a una cosa seria y mi querido amigo así es imposible que te entiendan. Tú sabrás lo que haces porque aquí no estamos en el trabajo donde en nuestros proyectos dejábamos claro al equipo la diferencia de Función y Objetivo …»
L’escrit continua, si bé veig que l’encriptament provocat per la deformació professional no ens el podem llevar de damunt ningú dels dos.
I sort encara que en sou d’amics! Però pense que sí, que és més pràctic, més descansat allò de “creure” i no anar d’ateu o d’agnòstic, a més que encara ens queda allò del “per si de cas n’hi ha alguna cosa després”. De tota manera, alerta, que n’hi ha fidelitats en què igual descansem tant que ens poden prendre fins la consciència (estalviem l’exemple ací). Però sí, “la donna è mobile”, és clar que sí, i l’home també, i la massa… i un argument val per a una cosa i la contrària, i depén del tio de la maça, les circumstàncies igualment, i aquell que ens diu que en política no s’hi posa o que d’això no entén res ell, i ens contaven que la Dictadura ens fotia futbol a tot arreu per controlar i evitar que pensàrem, com els romans no?, i una m… ens donen allò que volem (ara que això va en l’ADN o s’educa?), i la/o ser “roja” era poc menys que el dimoni, la anti-Espanya, “aquell este o aquell altre era més roig/roja que un titot”, senties dir, i podien fotre-li la presó per això, per roig, i ara La Roja, és l’essència de la Pàtria, allò que ens curarà del mal català, o tot el contrari. Jo que sé, no sé ni el que dic, ni perquè estic ací ara… Sí que n’és de pesat això de pensar, dubtar, teniu raó, que pot fer malbé algun gris, i sí, tal volta tinga un poc de raó també el teu amic, sí. De buen rollito també, no fotem ara, que igual no he entés res. I què voleu? Si a mi el que m’agrada quan m’assenyalen una cosa és quedar-me mirant el dit! Per què no?Ja vos dic.