ELS COMPARELLOPS
ELS COMPARELLOPS
Són relats d’estiu on només busque aprofitar la relaxa que dóna la calor sufocant i contar històries antigues que possiblement encara en queda algú de vosaltres que se’n recorde. Altres no, de segur, perquè la tecnologia actual ens du immersos dins de la comunicació virtual i clar, com és més curta i sintetitzada la contarella, no es perd tant de temps oint xerrameques de vell que, si bé o mires: on va a parar comparar-les amb les que corren com el llamp per «las redes sociales»! Així i tot jo, erre que erre, ací estic amb una altra:
—Pues senyor, açò era… sabeu que en temps antic el Comparellop fou sempre el canalla dels contes i la raboseta, pobra infeliç, innocent i verge de maldats, semblava que només començar el relat era la que anava a perdre? Tanmateix allà s’ho arreglava el narrador i, en acabar la història, el que eixia sempre malparat era el ximple Comparellop.
»Pues els congèneres d’aquest s’ho mereixien perquè a dreta llei podem dir que feien més maldats que un dimoni emplomat. Si no que li ho diguen a la ueleta que vivia al costat del forn de Cucala que allà per les darreries del segle XIX li arraparen amb sanya la finestra on dormia perquè volien menjar-se-la. (No sé, però crec que ja fa temps que ho vaig contar. No li fa!)
»Són llestos aquestos canis lupus signatus (llop ibèric segons Wikipedia) perquè per aquells temps, deia ma uelo, el tio Enrique Alberola, que una nit que se n’anava elMiquelot —capatàs i un dels pistolers de l’alcalde aleshores de Quatretonda —l’alcalde era el tio Pepe Alberola, pare d’Enrique i besiaio meu— a dur a Xàtiva la recaptació dels impostos del poble, un ramat de llops l’atacaren amb tant d’acarnissament que només deixaren uns pocs ossos del servent caciquil, prou despulles esteses del cavall, uns trossos de la roba, ah!, i una navalla cabritera, això sí: DEL SARRÓ I ELS DINERS NO EN TROBAREN NI RASTRE.
»Açò m’ho contà ma uelo un dia que anàvem cap a Torrella a veremar i en passar per la casella dels peons caminers de la Torreta, que és on deia ell que havia ocorregut el fet.
»No hi ha manera redell! Sempre que per hi torne, tot i que la casella ja no està, els meus cabells es fiquen de punta i mire i remire per si de cas me n’ix algun. És que segons m’han dit, i amb la que està caient, les camades de llops tornen a proliferar com els esclata-sangs quan ve la seua temporada, encara que aquestos, endèmics exemplars de la fauna ibèrica, s’han fet més senyorets i la carn no se la mengen crua, sembla que els agrada guisada i asseguts en bons restaurants.
»Estic convençut que l’endèmic canis lupus de l’Iberia i el Miquelot —pistoler a sou del cacic del meu besiaio—, a hores d’ara hagueren sigut membres destacats d’una mateixa confraria.
»O potser que no, perquè com estarien pertanyent a la tercera edat anirien capficats aconsellant a distintes societats.
»Ara bé, tinc sempre present el que ens recordaven els mestres: “no s’ha de jutjar mai el passat amb la manera de pensar actual”.
»I cuento contat, ja s’ha acabat.
PS — He tornat a llegir De les meues mans ha de morir…!, de Fredric Oriola i hi veig allò que deia Teodor Llorent al 1897 «Quatretonda no tiene interés para la historia» i no estic d’acord, almenys també conformen la Història els fets menuts que no estan als llibres dels «erudits».
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
«Quatretonda no tiene interés para la historia»
Valga’m Déu que encara tindrem sort i encertarem el camí de superar aquesta sentència del patrici de les lletres valencianes, després corregida i augmentada pel nostre Alberola, que la degué conéixer de primera mà, no debades durant la visita que feu Llorente a la nostra Valbaida, més concretament en el camí que el portava de Llutxent a Benigànim, dues etapes principals del seu recorregut, no va fer nit a la molt noble i majestuosa vila veïna sinó més bé a casa dels amics Alberola del carrer Nou, la qual cosa va permetre a dit patrici del Cap i Casal parlar de la nostra vila, que si bé en el camp històric sembla que anava de “bulto” per als historiadors regnícoles, en el camp de l’urbanisme i de l’economia, en canvi, era capdavantera, encara que això “no” fóra història.
No dic jo que el tòpic el creara Llorente amb aquella frase “Quatretonda no tiene interés para la historia”, però degué fer més mal que una “pedregà” sent, com ja hem dit alguna vegada, que l’Estanislau va reblar el clau amb aquestos versos extrets del seu “Al meu poble”: “En quant a història, el meu poble casi història no té… És tan moderna Quatretonda que es pot dir d’ahir mateix.” I açò dit amb paraules diferents li ho he sentit dir a mon pare també, i què collons, t’ho pot repetir qualsevol del poble que tinga quatre dècades a les esquenes.
Certament tens raó en no estar d’acord, i se me’n fot si són menuts o grans els fets, si no tinguérem història no estaríem ací! Ara, aquella història ultranacionalista de l’Espanya i la Creu, la del, i permeteu-me la llicència, “Castilla i cierra España”, és història també, clar, amb tot de batalles, nobles, senyors i miracles, però no és “la història”, i tampoc no voldria posar-me en aiguamolls si dic que la història l’han escrit els vencedors, o conquistadors, o dictadors o les elits dirigents…
En canvi jo voldria pensar que quan l’Oriola ha redactat aquesta cita ho ha fet, almenys així ho vaig fer jo al seu moment, i crec recordar que algun altre també ha fet ús d’aquestes frases, sota el paraigua de la ironia, de la provocació, és a dir, que si no tenim història que feu llegint el llibre, que feu ací llegint açò, llegint QD, o QI o la Dorresment, o la bq o…
La teua contestació a Llorente demostra que el missatge ha arribat, però no sé jo, que un tòpic, i tòpic és considerar-nos un poble sense història, costa de fer però una vegada arrelat desfer-lo és quasi que tasca impossible. Així que de vegades em pregunte sinó serà contraproduent repetir aquestes cites, almenys sense contextualitzar-les, no aconseguim el contrari d’allò que s’hi pretén, enfortir-lo més.
rbenaventbenavent
Potser que la veta que remata l’embolcall del meu escrit no s’haja ficat amb el material i color que hi pertocava, però en girar el cap i mirar als «erudits» que hem tingut en aquesta beneïda terra no deixe d’estar ficat amb les mateixes cavil•lacions de Joan F. Mira en llegir La condició valenciana.
Jo també em pregunte:
Per què encara estem buscant nostra identitat?
Som un país normal?
Sé que cadascú traurà les seus conclusions, molt respectables, si bé la paraula sempre és el final d’un pensament i m’és molt difícil, així i tot per a mi mateix, tindre les idees clares i expressar-les de manera que tothom ho entenga. És tan fàcil caure en l’integrisme!
També podeu fer com aquell que li ficaren una endevinalla i en no saber què dir, contestà: la gallina!
A passar bon estiu.