PARLEM DE SEXE

Sí senyor director parlem-ne a veure si amb un poquet de vitet jo aconseguisc un triomf d’aquells que en el teatre deien definitiu, bé siga en forma d’aclamació popular, de multitud de seguidors o milers de lectures, tantes que el comptador de QD no hi arribarà. Anem per feina doncs que el sexe, conten, sempre es posa segura.

I tot açò ve a tomb perquè estos dies repassant pantalles digitals vaig topetar amb una fotografia de la visita dels reis al Marroc on, i en una taula ricament parada, s’hi veien les respectives parelles reials però intercanviades, és a dir la reina d’ací al costat del rei d’allà i la reina d’allà al costat del rei d’ací, cosa del protocol bastant freqüent de trobar entre les monarquies que vigilen molt tot el d’allò dels posats, no debades la tradició és un dels pilars fonamentals de la reialesa, encara que per altra banda ara es diuen moderns i mariden amb la gent del carrer.

Així que davant d’aquella imatge dels monarques “canviant-se les dones” no vaig poder evitar retraure de la memòria aquella pel.lícula de l’Anthony Quinn en terres esquimals ambientada, on s’hi mostrava aquella tradició o cultura mil.lenària esquimal segons la qual l’amfitrió de la casa, dic de l’iglú, obsequiava el foraster o visitant amb el bo i millor que tenia, que per al cas que contem era la seua muller perquè amb ella folgara l’hoste, “riure” junts deien al film.

Jo no sé si l’intercanvi de parelles que fan habitualment els reis i d’altres dignitats té cap reminiscència antropològica, que per a alguns té una explicació relacionada amb el fet que en aquella nit dels temps i en societats més reduïdes i aïllades demogràficament i geogràfica, que la parella, que la dona “riguera” amb un altre foraster o visitant podia respondre a la necessitat de no caure excessivament en l’endogàmia. Té sentit, sí, però no sé jo…

Allò que sí que sé, almenys després d’haver rellegit les lletres de dalt, és que d’on no hi ha no se’n pot traure, coses del bany de calor. Així que a l’altra serà germanet, a l’altra triomfarem.

benavent

PS. Ah! se m’oblidava, en aquella peli el Toni acaba matant el convidat perquè aquest, que damunt és rector o pastor, rebutja jaure amb la seua muller, una ofensa massa gran per a l’amo de la casa que veu rebutjada d’aquesta forma la seua esposa. Els reis supose que ja van ben informats d’això de les cultures, ja.

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.

3 Comentarios

Salva el 18 julio, 2014 a las 11:31 pm

M’adoní ja fa temps que la meua educació és de pel•lícula.
A l’escola ens contaven unes coses que eren difícil d’entendre:
que si «la ecuación de segundo grado»,
que «genitivo, vocativo, ablativo…»,
que los «rios y cordilleras de España»,
que si «Abraham engendró a Isaac» —però lo d’Ismael amb l’esclava Agar crec que no ho sabien els mestres d’aleshores, com era la postguerra…—,
que si «el área del círculo»,
que si «Enrique II el de las Mercedes mató al hermano por ser un rey Cruel, però estaba perdonado porque como también era hijo de rey, aunque bastardo…»,
i que per una me n’entrava i per l’altre se n’eixia; tanmateix he de confessar que açò últim —l’assumpte de la bastardia—, sí que vaig pensar que tindria que veure amb allò de la roba estesa.

Jo veia al cine que Robin de los Bosques estava enamorat de…, no sé, era «rubia» com totes les americanes, i no es besaven.
Que a Brigadoon el Gene Kelly ballava i ballava amb Cyd Charise però tampoc res de res.
Que en las Minas del Rey Salomón la Grace Kelly estava enamorada del Clark Gable però aquesta dormía dins la tenda del germà i si no recorde mal es feien «arrumacos» —però com eren germans—, tot i que després vaig llegir que el Clark igual menjava carn que peix.
Que en El León en Invierno, l’amic Ricardo Corazón de León era recriminat pel rei Lluis de la France perquè sembla que s’havia oblidat de la seua «intima amistat». Res pecaminós, no?

Ara bé, a les pel•lícules espanyoles els enamorats mai, però que mai de la vida, arribaven a besar-se, i a més, com eren en blanc i negre tampoc movien a les baixes passions.
I dels reis de l’Espanya que m’ha de dir:
Isabel tocava amb el dit el melic de Sant Feliu i tenia uns quants fills, encara que no se sabia com els encomanava, potser que els «pajes reials» anirien a Paris i en durien algun quan la regina ho demanara, no debades era la Catòlica, perquè del marit Fernando el Católico només havíem aprés que era el nom de la Gran Via on estava el col•legi nostre i no ens digueren mai que venia de l’Aragó, com hem sabut més tard.

Després d’aquesta retafila de dades estarà vosté d’acord amb mi que l’assumpte que és motiu del seu escrit en cap moment me’l varen trastocar. I ara, hui, a divuit de juliol de l’any del Senyor de 2014, intenta confondre’m amb idees estranyes d’un film, que a la revista SIPE, els jesuïtes l’havien qualificat amb un 4, que volia dir :
«Peligrosa para todo el mundo».

Vinga home, que «hi ha roba estesa»! No ho veu?

rbnvnt el 21 julio, 2014 a las 9:08 am

La veritat és que sempre m’ha sorprés la moral americana, que no vivia una dictadura, incapaços de mostrar un peçó o un primentó en pantalla però on s’hi relaten, fets de moralitat bastant controvertida, és com si deixant el tema del sexe – o la geografia del cos humà- sota l’estora i salvaguardades del barres i els estels la resta tot hi cap i tot hi pot passar.

La nostra educació és de pel.lícula, i massa sabem quina és la indústria predominant, no només a la gran pantalla, també la tv. A mi no deixa de sorprendre’m com viatgen, quin motor de propaganda més potent de les idees i les cultures són les pantalles, cosa lògica per altra banda. Són noves formes de conquistar, que tampoc són tan noves, però sí més potents.

No puc recordar quan vaig veure la pel.lícula de què parlem, ni si era en cine o tv, vull suposar que seria en democràcia, però sobtava, almenys per als que en educaren en aquella moral “correcta”, aquell intercanvi de parelles, ni que s’explicara per l’ambient antropològic del film, que jo no ho sabia que ho fóra. No sé, igual s’ho haurien de fer mirar aquestos del protocol, o m’ho hauria de fer mirar jo, tot i que ja sabeu: “dels pecats… Déu se’n riu”, retallada, sí, que n’hi ha roba estesa –bonica frase- i no voldria jo que després dels comentaris que alguns han fet a la manera d’expressar-se QD, que ja se sap que passa quan creues les torres de Serrans, que alguns pobles tenen el mal costum de parlar encara en valencià, ara també catalogaren QD de poc recomanable per a la moral.

Ho confesse, jo només buscava l’èxit literari, i crega’m que a la vegada l’èxit de QD –però en aquest orden- que no vull pecar tampoc de falsa modèstia, encara que tal volta tampoc siga aquest el camí.

rbenaventbenavent

Salva el 22 julio, 2014 a las 8:23 am

Pense que aquella frase que he oït a casa tant sovint «cuidao de què parleu que n’hi ha roba estesa» ha sigut utilitzada aquesta vegada amb un sentit ampli, i si es rasca una mica dins dels arguments que hi he ficat es pot intuir, almenys eixa era la manera de fer-ho i crec que amb ironia no gens corrosiva, la critica a altres assumptes del comportament i el pensament d’un sector de nostra societat actual que res tenen en comú amb la utilització, lícita i recreativa com poques al món, de les parts nobles de l’ésser humà.

Sobre el comportament dels habitants que viuen intramurs del Cap i Casal…, ai, ai, ai, que continuem igual. Han passat quasi seixanta anys i de segur que puc tornar a trobar-me novament, en aquell bar de la Glorieta, amb algun individu —bigotet retallat i monyo pegat amb envisc al cap—, dient-me: ¡Niño, utiliza la lengua del imperio! Encara com en contar-li-ho a ma uela Maiteresa em digué: tenies que haver-li contestat que tu estaves ací abans! No faces ni cas, rei.

Es que ueles com aquesta n’hi han poques!

Salutacions com sempre.

Salva el 18 julio, 2014 a las 11:31 pm

M’adoní ja fa temps que la meua educació és de pel•lícula.
A l’escola ens contaven unes coses que eren difícil d’entendre:
que si «la ecuación de segundo grado»,
que «genitivo, vocativo, ablativo…»,
que los «rios y cordilleras de España»,
que si «Abraham engendró a Isaac» —però lo d’Ismael amb l’esclava Agar crec que no ho sabien els mestres d’aleshores, com era la postguerra…—,
que si «el área del círculo»,
que si «Enrique II el de las Mercedes mató al hermano por ser un rey Cruel, però estaba perdonado porque como también era hijo de rey, aunque bastardo…»,
i que per una me n’entrava i per l’altre se n’eixia; tanmateix he de confessar que açò últim —l’assumpte de la bastardia—, sí que vaig pensar que tindria que veure amb allò de la roba estesa.

Jo veia al cine que Robin de los Bosques estava enamorat de…, no sé, era «rubia» com totes les americanes, i no es besaven.
Que a Brigadoon el Gene Kelly ballava i ballava amb Cyd Charise però tampoc res de res.
Que en las Minas del Rey Salomón la Grace Kelly estava enamorada del Clark Gable però aquesta dormía dins la tenda del germà i si no recorde mal es feien «arrumacos» —però com eren germans—, tot i que després vaig llegir que el Clark igual menjava carn que peix.
Que en El León en Invierno, l’amic Ricardo Corazón de León era recriminat pel rei Lluis de la France perquè sembla que s’havia oblidat de la seua «intima amistat». Res pecaminós, no?

Ara bé, a les pel•lícules espanyoles els enamorats mai, però que mai de la vida, arribaven a besar-se, i a més, com eren en blanc i negre tampoc movien a les baixes passions.
I dels reis de l’Espanya que m’ha de dir:
Isabel tocava amb el dit el melic de Sant Feliu i tenia uns quants fills, encara que no se sabia com els encomanava, potser que els «pajes reials» anirien a Paris i en durien algun quan la regina ho demanara, no debades era la Catòlica, perquè del marit Fernando el Católico només havíem aprés que era el nom de la Gran Via on estava el col•legi nostre i no ens digueren mai que venia de l’Aragó, com hem sabut més tard.

Després d’aquesta retafila de dades estarà vosté d’acord amb mi que l’assumpte que és motiu del seu escrit en cap moment me’l varen trastocar. I ara, hui, a divuit de juliol de l’any del Senyor de 2014, intenta confondre’m amb idees estranyes d’un film, que a la revista SIPE, els jesuïtes l’havien qualificat amb un 4, que volia dir :
«Peligrosa para todo el mundo».

Vinga home, que «hi ha roba estesa»! No ho veu?
rbnvnt el 21 julio, 2014 a las 9:08 am

La veritat és que sempre m’ha sorprés la moral americana, que no vivia una dictadura, incapaços de mostrar un peçó o un primentó en pantalla però on s’hi relaten, fets de moralitat bastant controvertida, és com si deixant el tema del sexe – o la geografia del cos humà- sota l’estora i salvaguardades del barres i els estels la resta tot hi cap i tot hi pot passar.

La nostra educació és de pel.lícula, i massa sabem quina és la indústria predominant, no només a la gran pantalla, també la tv. A mi no deixa de sorprendre’m com viatgen, quin motor de propaganda més potent de les idees i les cultures són les pantalles, cosa lògica per altra banda. Són noves formes de conquistar, que tampoc són tan noves, però sí més potents.

No puc recordar quan vaig veure la pel.lícula de què parlem, ni si era en cine o tv, vull suposar que seria en democràcia, però sobtava, almenys per als que en educaren en aquella moral “correcta”, aquell intercanvi de parelles, ni que s’explicara per l’ambient antropològic del film, que jo no ho sabia que ho fóra. No sé, igual s’ho haurien de fer mirar aquestos del protocol, o m’ho hauria de fer mirar jo, tot i que ja sabeu: “dels pecats… Déu se’n riu”, retallada, sí, que n’hi ha roba estesa –bonica frase- i no voldria jo que després dels comentaris que alguns han fet a la manera d’expressar-se QD, que ja se sap que passa quan creues les torres de Serrans, que alguns pobles tenen el mal costum de parlar encara en valencià, ara també catalogaren QD de poc recomanable per a la moral.

Ho confesse, jo només buscava l’èxit literari, i crega’m que a la vegada l’èxit de QD –però en aquest orden- que no vull pecar tampoc de falsa modèstia, encara que tal volta tampoc siga aquest el camí.

rbenaventbenavent
Salva el 22 julio, 2014 a las 8:23 am

Pense que aquella frase que he oït a casa tant sovint «cuidao de què parleu que n’hi ha roba estesa» ha sigut utilitzada aquesta vegada amb un sentit ampli, i si es rasca una mica dins dels arguments que hi he ficat es pot intuir, almenys eixa era la manera de fer-ho i crec que amb ironia no gens corrosiva, la critica a altres assumptes del comportament i el pensament d’un sector de nostra societat actual que res tenen en comú amb la utilització, lícita i recreativa com poques al món, de les parts nobles de l’ésser humà.

Sobre el comportament dels habitants que viuen intramurs del Cap i Casal…, ai, ai, ai, que continuem igual. Han passat quasi seixanta anys i de segur que puc tornar a trobar-me novament, en aquell bar de la Glorieta, amb algun individu —bigotet retallat i monyo pegat amb envisc al cap—, dient-me: ¡Niño, utiliza la lengua del imperio! Encara com en contar-li-ho a ma uela Maiteresa em digué: tenies que haver-li contestat que tu estaves ací abans! No faces ni cas, rei.

Es que ueles com aquesta n’hi han poques!

Salutacions com sempre.