A PROPÒSIT DEL RELLOTGE

A PROPÒSIT DEL RELLOTGE

A PROPÒSIT DEL RELLOTGE

Després de llegir ací algunes coses referents a l’ús i destí de l’antic rellotge públic heus-me en la necessitat de fer posa, així que també diré la meua. Altra cosa, i jo no ho asseguraria, és que pague la pena de llegir.

Pel que fa a la restauració:

1. Deixar-lo tal qual, és a dir, ben polit, engreixat i col.locat en lloc que presente garanties de conservació, com és l’actual. Sempre se’n podria fer ús amb motiu de qualsevol acte o esdeveniment. Açò és el que tenim ara, açò és el que s’havia d’haver fet només que decidiren jubilar-lo.

2. Pot ser que la millor actuació, per a mi, i la més complicada en tots els sentits també, fóra aquella en què el rellotge continuara fent la feina per a la qual va ser encomanat, val a dir, la de marcar les hores públiques i al lloc on sempre va estar, cosa que significa despeses de fàbrica, restauració, manteniment… i tot això en un temps en què el servei horari públic no sé si és massa necessari, tal volta siga cosa del romanticisme, en aquest sentit encara recordem aquell dir l’hora amb frases com “les dotze acaben de tocar en el campanar” o, “estan a punt de tocar” o, “tal hora segons el campanar”, talment s’hi comparava l’hora del campanar amb l’hora del telediari (que només n’hi havia un aleshores).

3. Altrament, i sabent on som, és a dir que el rellotge ja fa temps que l’hem desnonat de la torre, descartaríem que tornara a funcionar, per allò de les característiques intrínseques de la maquinària, ara bé allò que sí m’estimaria és que tinguera almenys una restauració diguem-ne que com cal, cosa que comporta com ha dit Emilio fer peces o buscar-ne, perquè sembla que han pogut perdre’s o trencar-se amb les voltes, revoltes que ha pegat la màquina d’ençà que la baixaren del campanar, que ara no recorde l’any, però sé que aleshores estava David de bibliotecari, amb qui encara vàrem poder plegar d’entre els enderrocs i, a boqueta de nit, l’esfera aquella feta del material de les canals i que curiosament tenia números en romans i en aràbics, mig esborrallats alguns, el més, a més del suport de fusta i no recorde si alguna altra cosa més.

La meua idea en aquell moment era que si aquella esfera no estava en condicions de restaurar-se, ja que a més dels anys que tenia “va caure” a plom, almenys podia servir de model per a fer-ne una de nova igual, ja que de vegades sembla que el rellotge només fóra que la màquina i lògicament, ho sabem tots, hauríem de comptar amb l’esfera i les seues busques horàries, els contrapesos de pedra, les cadenes o sogalls que els sostenien o la maneta de donar-li corda, per exemple.

Però per a un servidor algunes peces s’han perdut abans d’iniciar el camí jubilar, abans que foragitaren de la torre el rellotge, i no crec que elles soles se n’anaren, ja quan vaig pujar al campanar abans que baixaren la maquinària vaig trobar a faltar alguna cosa, és un cos simètric aquest artefacte i s’hi notava de seguida que ambdós costats no quadraven del tot. Deprés iniciaria l’etapa peregrina, la primera parada planta baixa de la biblioteca on li posaren una espècie de mortalla, un tros de “toldo” mig espentolat que el seu paper li faria, dic jo; posteriorment a les cambres del mateix edifici on s’aplegà amb l’esfera ja comentada i els contrapesos, d’ací a l’ajuntament nou i a un altre lloc que desconec amb les obres de remodelació de la nova Casa de la Vila on actualment té la seua llar, que tal vegada no és el lloc més vistós però sí que és noble.

El destí:

1- Si es canvia de lloc, i en relació amb el que he dit anteriorment, crec que posar-lo a la sala del rellotge del Campanar és una bona pensada, per allò de conéixer una cosa en el seu context i conéixer el context de cada cosa, més quan aquest monument és visitable, és a dir, que li afegiria un valor, un complement a la visita, i en aquest cas no parlem que funcione, simplement seria un element expositiu,

2- A l’hora de buscar-li altra ubicació, cal valorar si es vol interior o exterior, en aquest darrer cas la conservació i seguretat seria a considerar, així la replaceta que forma la façana lateral de l’església potser, tot i que podria interferir la visual del conjunt monumental, a més que la col.locació, manteniment i seguretat també s’hauria de considerar. I com per apuntar que no siga, la teulada de Ca la Vila antiga, en una espècie de torreta que diguera bé i no desbaratara el conjunt. També podria considerar-se el buit d’alguna façana pública, de manera que la màquina ja no estaria a l’exterior, que no és un rellotge de polsera.

En aquesta mena de destinació que una maquineta moderna marcara les hores, sempre que no passara per original, seria com una espècie d’abillament, so d’ambient o de curiositat funcional, bé també, més si de quartos en costa pocs.

3- Un lloc interior, públic i que a diferència de l’actual fóra més mirable o visitable, però no se m’acut cap, per bé que tenim l’antiga Casa de la Vila, Centre Social, escoles Velles…

En definitiva, i si no s’ha notat massa, personalment quasi que m’inclinaria per restaurar conjuntament la maquinària i la sala del Rellotge, ben parada amb el seu artefacte horari i complements, a més fotografies, panell explicatiu (tampoc cap massa allí). Al respecte no s’hauria de deixar de visitar aquelll poble que segons Emilio ha fet algun tipus d’actuació al respecte.

benavent

PS. Ja veu senyor director que amb les passejades no sé de salut, però de mollera poca cosa, ja no s’hi pot estirar més com pot comprovar de la lectura anterior. Això sí, com he fet dos dies de platja sempre a sota del para-sol i sense llevar-me la samarra, he pogut, i vull compartir-ho amb els seus lectors, trobar “la felicitat”, bé, no és que ja la tinga jo, però sé on s’hi troba, força simple, crega’m vosté, doncs nogensmenys que en el joc de “les paletetes i les pilotetes” vora mar, riga’s del frontennis, tan de bragats aquest, és d’admirar en aquell la cara que fan de badocs, de felicitat vull dir, amb uns somriures, xe!, amb el tac, tac, tac seguit i refrescant que els ha de sonar a música celestial.

El problema, ja li dic, és que sembla que només funciona a peu de mar, que ja em té a mi allí amb la mirada apegada als paletistes només demanant-me de què se’n reien aquells tàvecs posats en rastrereta i en primera ona de mar. Però ara a bastament que ho sé, els guilopos tenen “la felicitat”, li ho assegure.

Així que “niré” al “Decalon” aquest (ja veu que també sé mercar en llocs moderns), i ara només ens cal la platgeta artificial. Així que amb els seus bons oficis ho deixe.

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 3 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES