ESPIGOLANT EL ROSTOLL INTERNÀUTIC

ESPIGOLANT PEL ROSTOLL INTERNÀUTIC

Com bé diuen que, qui no pot segar espigola, talment farem ací, espigolar allò que han segat d’altres, així d’una visita al “facebuc” d’Enrique Oltra, qui no només escriu, sinó que a més diu, extraguem la pregunta o pensament en veu alta que es fa al voltant d’una expressió popular de la qual comenta desconéixer el significat d’una paraula, concretament és el dir “més content que un xau”, com més concretament llegim: “Baixem tots del cotxe, els xiquets més contents que un xau (no sé què és un xau, però ja sabeu que és una frase feta molt utilitzada en valencià).

 Per a mi que a penes si sé distingir una espècie d’ocell d’una altra, tots els tinc del gènere pardalet, un xau o xeu sempre he pensat

que era el teuladí, xau seria el crit, perquè no se li pot dir cant, que amollaven quan els veies revolar i saltironar pels carrers (han desaparegut ara dels carrers?), molt especialment quan la prole cridava els pares demanant papússia. De manera que si no vaig errat la frase aniria lligada a l’alegria d’estar ben papat o emparellat, més content que un paixarell, vaja, (que no eixim d’una i ja en tenim una altra pel mànec) i xau, el teulat, o això em pense jo (si jo tinguera mòbil li ho preguntaria al meu amic Juanjo que en sap un tot de pardalets, ara que potser no el tinga tampoc sempre entre els dits).

 Del mateix autor i lloc és la referència a la toponímia local, concretament quan cita la  font Negra segons que llegim: O de la Font de la Negra (altres diuen la Font Negra, a la meua família sempre he sentit dir la Font de la Negra) i aquest matís, aquest sintagma preposicional “de la Negra” em sembla prou important per a trobar-li  l’entrellat al referit topònim, tant que la forma que diu l’autor haver sentit sempre a casa potser s’acosta més a l’original que nosaltres creiem directament relacionat amb el propietari, hereter o terratinent de la font o de la finca on perboca l’aigua; tal pertinença podria indicar-nos-la dita preposició “de”.

 Arribats ací és la documentació la que ens podrà ajudar perquè, de colors, la toponímia també n’està ben servida, i tot i que no en abundància tampoc són infreqüents els colors per a designar els noms de lloc, així podríem recordar, i en terme propi, la font Blanca, el corral Roig, el barranc Negre, la llometa Negra, la mallà Verda… De manera que no seria d’estranyar una forma com la “font Negra” relacionada amb la morfologia o característiques del terreny.

 La documentació però, ens ajuda i en aquest cas ens aporta un topònim “la font Alegra” d’allà de finals del segle XVI nogensmenys, reproduït ara en el llibre sobre la formació històrica del terme de Quatretonda de David Mahiques, que no és sinó la mateixa font Negra o de la Negra que comentem, en la ratlla del terme amb Llutxent. El canvi o pas d’Alegra a Negra seria explicable, més encara si pensem, si jo pense, que Alegra no té res a veure amb un poc probable concepte bucòlic amb el significat d’alegria, tal com s’hi recull al referit treball i en una còpia del XIX que fa la traducció a font de l’Alegria relacionat, segons apunta David, amb el fet de tractar-se d’una font que no pateix mai de sed.

 Personalment crec, i la preposició “de” m’ajuda, que Alegra no és altra cosa que un antropònim, val a dir, el nom o el cognom, del propietari/a o, relacionat, de la font, que l’antroponímia, en aquest cas sí, és ben abundant a l’hora de donar noms als llocs. Al respecte en alguna ocasió ja hem parlat d’avantpassats nostres que s’han fossilitzat pels carrers i llocs del terme, a tall d’exemple i per citar-ne algun d’històric, cognoms i noms en podem trobar en el pont del Chicot, Cantavella, la Ponceta, el barranc de Noguera, la plaça de l’Oliver, la casa del Castellet, la placeta o el corralet dels en Caus… de manera semblant a la que ocorregué en segles passats amb la font de “n’Alegra”.

 El tercer rostoll on hi vaig posar els peus és un camp del Salva, no em digueu quin, per aquestes pantalles hi era, però el ben cert és que aquest home acabava el seu sembrat pel carrer Lepanto de València, si no bade molt, i ja em tens a mi de nou mirant el dit, tot regirar la memòria, per saber quin havia estat el carrer de Lepanto a Quatretonda, que llevat de sants la majoria de carrers tenien noms de pura raça espanyola, així que vos podria localitzar encara la calle de Colón, la de Hernán Cortés, la de Pelayo, la del Cisneros, la de José Antonio, la del Caudillo, de Calvo Sotelo, de Quevedo, de Cervantes… De tots aquestos diria que la de Colón jo no l’he coneguda però l’he sentida tantes vegades que en resulta pròxima.

 Ara bé, del Lepanto refotut, com que no puc pegar peu en terrer!, tant que ja pense que igual no ha existit mai en el nostre mapa a no ser que, a no ser que fóra l’actual carrer de la Font. Veriue-ho, que jo els papers no sé ni per on els tinc.

 benavent

PS. Em resulta curiós de vore l’horari del cotxe a Xàtiva en estiu, del Llutxentino (es diu així encara?) més, quan lliges que a l’agost no n’hi haurà cap servei. Tema difícil, amb moltes puntes, però potser més difícil també per aquelles persones que no disposen de cotxe, o de carnet, o d’acompanyants, o de…

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.