SOMNI
Serà la tardor que, en caviar l’oratge, fa que la nostra sang tinga que adequar-se a la nova situació atmosfèrica. Potser, però no comencem a tindre mals pensaments, tot ha sigut més aïnes, podíem dir-ne, que desconcertant.
Anava caminant per un carrer anomenat Sant Josep; no veia un ànima, i com sempre he fet des de menut: mirava les reixes per si de sobte el cap d’un bou eixia pel cantó. També, com sempre, les reixes eren dèbils, baixetes i podia enganxar-me l’animal. Menut susto!
M’ha paregut veure dues persones amb un ciri encès caminant com si anaren de processó. En un dir Jesús, ja no hi estaven.
Banderetes i enramat de murta encara n’havien residus per aquest carrer, si bé estaven més secallosos que la mòmia de Tutankamon. Foren dies de festa fa temps, ja ho sé!, li he dit a eixe altre jo que sempre m’acompanya. Menut soroll armaren i quanta gent entrava i venia a veure que n’havia per aquestos particulars carrers!
He arribat a la plaça de l’església i davall del campanar un home estava ajocat amb les cames arrupides tal com ens pinten als pobletans de Mèxic. El cap i la mitat de la cara els tenia cobert amb un barret de palla, un panamà. Li he preguntat la raó de tanta soledat, m’ha mirat des de davall de la visera amb una cara que no sé, se sembla a algú conegut meu, però com era un somni, i jo n’estava ben conscient d’això, no he volgut calfar-me més el cap.
Molt amablement m’ha contestat amb educació. Amb tot i això no he pogut retindre les seus paraules perquè, com es sabut de tothom, en despertar desapareixen del cervell com el fum per la ximenera, tanmateix sí que sé que m’han deixat molt trist…, l’he deixat i he seguit caminant.
En girar el cantó, a la porta d’un bar encara hi n’havien botelles de cervesa i papers escampats al sol de terra. Una ramalada d’aire se n’ha endut uns quants cap un carrer molt empinat. Una mata gran, com les que corren per l’oest americà d’Almeria, ha passat rullant i donant bots i s’ha estampat contra la font on de cànters n’havia…, sense exagerar: milers i milers, hi estaven, esperant per omplir-los amb el filet d’aigua que hi queia. Diuen que fou un estiu i una primavera gens plujosa.
M’he vist, sense mourem a penes, dins d’una plaça plena de persones disfressades d’andalusos i un home baixet, i amb veu aiguardentosa, intentava des d’una balconada fer un discurs. On hauré vist jo aquesta escena? En una pel·lícula?
Un ròtol en una paret tenia escrit: calle García Berlanga.
En girar-me ja no he vist ningú!
A poc a poc se n’ha anat esvaint el paisatge i sense quasi adonar-me’n estava escrivint aquestes lletres.
Tot i que he de confessar que tinc un no sé què a la boca de l’estómac…
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Un somni descriptiu on el transfons del qual passeja per indrets interiors i conta un estat d’ànim tardorenc i una mica pessimista i on la societat adormida ja no hi veu ni llum ni esperança.Solament espera el miracle que els desperte i els faci reaccionar.
Un relat molt digne a l’entorn d’aquest poble que tant estimes i enyores, però que es podria situar en qualsevol lloc.