9 D’OCTUBRE, FESTA O REIVINDICACIÓ ?
9 D´OCTUBRE, ¿ FESTA O REIVINDICACIO?
Des de ma casa veig el Benicadell -la Penya Cadella que s’anomena en el Cantar del Mio Cid”-, i demés serres que envolten aquesta petita comarca on vaig vore la llum ja fa un grapat d’anys(Ja són 45). Conec l’arc que el sol dibuixa pel cel en l’estiu… i el que marca a l’hivern quan ix per la serra del Buscarró i s’amaga darrere dels barrancs de la serra de Quatretonda, mentre els tords van, com fletxes foradant l’aire, a ajocar-se en els pocs pinars que encara queden.
Jo no sóc massa de Pàtries ni altres paraules en majúscules, altisonants i pomposes. Totes eixes em fan tanta por com respecte… Diu en una cançó Carlos Cano: “Cada vez que dicen Patria pienso en el pueblo y me pongo a temblar”. Es una d’eixes frases que diuen feliç per tan encertada.
Sóc més bé de pensar en termes més propers i planers… he rebut i afortunadament encara continue rebent del meu pare la màxima d’anar a pams i no a metres… i així intente fer-ho… Per això diré que sí crec en les petites pàtries, en eixos referents íntims que amarats al cor conformen eixes xicotetes i grans raons que compartim amb la gent que més volem –família, amics, veïns- i que fan que treballem tots junts per millorar allò que tenim, el lloc que ens ha vist nàixer i créixer com a persones. Si eixe esperit que compartim es pot considerar com una mena de projecte comú, aleshores sí crec en les petites pàtries… com són la llengua -amb paraules tan meravelloses com: borumballa, destrellatat, esgarramantes-, la cultura i el sentiment de sentir-se poble.
Però: tenim els valencians consciència de ser poble? Permitiu-me un parell de reflexions ràpides al respecte.
Al 1977, 600.000 valencians participaren en una gran manifestació demanant l’Estatut. En aquell temps: totes les forces polítiques valencianes, to-tes, van demanar a Madrid la denominació País Valencià per a definir la nostra terra. Amb una sola veu… Però aquesta situació durà poc i ben prompte van pesar més els interessos partidistes i Madrid va tombar la denominació País Valencià. Tot seguit, a l’any següent, esclatava la Batalla de València, on de colp i volta es reivindicava la franja blava, s’escampava l’anticatalanisme i es reforçava un aspre nacionalisme espanyol.
Allò va anar a més, i des de llavors pareix que el nostre poble es trobe entre dos focs: l’espanyol i el català. Les noves generacions -que ja han estudiat en valencià- coneixen la cultura més fondament, i si preguntem si allò que parlen es català et diran majoritàriament que sí; però si preguntem a una persona major el mateix… amb tota seguretat el dirà que ell el que parla no és català, sinó valencià. I tots dos tenen la seua part de raó… perquè el caràcter valencià – com a idiosincràsia- és diferent al català… però, acadèmicament, no hi ha dubte: el valencià es eixa forma de català que parlem en aquestes terres.
I anant més enllà: sabem els propis valencians qui som i on volem anar? A qui seguim: a Barcelona o a Madrid? Madrid sempre ha pretès mantíndre l’hegemonia del castellà, al temps que espera continuem oferint noves glòries a Espanya, però tanmateix aprofita la més mínima ocasió –com en el tema del finançament de fa només uns dies-, per fer-nos un buit i un desdeny clamorosos posant-nos en els últims vagons de cua… I Barcelona? Barcelona ja fa temps que mira cap a un altre lloc, passant de nosaltres perquè ens veuen uns ‘mesinfots’, que tot s’ho tirem a l’esquena: “aquestos valencians són molt vitals, festers i emprenedors, compartim amb ells llengua i molta cultura però passen de tot…: els d’esquerres perquè no s’aclareixen entre ells, i els de dretes perquè primera) Son capaços de tancar l’única televisió idònia per vertebrar i mantíndre viva la llengua en tot el territori…, a més a més ho fan tancant-la en directe i de forma ridícula i vergonyosa… segona) Els polítics han balafiat allò que tenien i allò que no tenien… i tercera) el poble, damunt, quan t’encantes, tindrà la poca vergonya de tornar-los a votar en les properes eleccions… “.
Però: més enllà de la classe política… no tindrem tots els valencians també part de culpa? Doncs sí. La burgesia valenciana, molta. El desdeny que sempre han fet a la nostra llengua -educant als seus fills en castellà per donar-los una espècie d’aurèola classista, i d’eixa forma diferenciar-se del poble pla i ras- no ha ajudat gens a crear una consciència de poble.
Com tampoc els organismes públics i burocràtics, on pul·lulen encara molts funcionaris que es passen per baix cameta la nostra llengua, perquè entendre-la… l’entenen, però fan com si ploguera en el Buscarró. (I no hi ha cosa que rebolique més la panxa que sentir-te menyspreat i humiliat quan vas a demanar un paper i al fer-ho en valencià, et solten un “¿Cómo?” , “Puede hablar en cristiano?”al temps que posen cara de pomes agres, mentre encara hi ha algun que altre polític que ara, com a requisit per a presentar-se a unes oposicions ens fan estudiar anglés, ací en València anglés, lamentable però cert…….
I tampoc es salvem el poble de a peu. Un exemple de des-pús ahir: Al Conservatori de València una alumna de piano li va demanar al professor –castellanoparlant- si podia fer-li una pregunta en valencià. El professor li va dir que sí, que estava en el seu dret al ser el valencià una llengua cooficial. L’interessada la fa, i tot seguit, alguns alumnes, companys d’aquesta alumna, posen el crit en el cel dient que no es pareixia gens bé utilitzar-la en classe. Atenció: els alumnes no eren d’Almansa o de Múrcia… sinó de la ciutat del Cap i Casal, altra vegada lamentable……. El món a l’inrevés.
Pot ser ha arribat l’hora que els valencians ens deixem de tants complexes, de tants dubtes identitaris –i també de ser un poc ”colloneres”- i tirem endavant com a poble, sense tuteles del nord ni del centre, sense que ens porten “com cagalló per sèquia”. Valorant i cuidant la llengua. La nostra, tan dura a vegades: albarzer, sarvatxo, sofrimar… tan dolça: llimac, aüixar, bambar… Una petita pàtria capaç d’inventar dits tan fantàstics com: “estar fet un tocacampanes”… o “això et ve set bosses” o “estar gelat com un poll”. No millor que cap altra, però tampoc pitjor. Diu el Gènesi que en el principi de tot va ser el Verb, la Paraula… Diuen que una paraula crea la cosa… Diuen que cada vegada que una llengua desapareix, desapareixen amb ella una manera d’entendre el món, d’interpretar el món, de sentir el món. Simal… polseguera…balou. Aquesta joia que hem heretat dels nostres majors, que l’acaronaren entre cotonpèls en la postguerra i la varen mantindre viva… malgrat la Guardia Civil que anava amonestant pels mercats a la gent dient: “hablen castellano”.
L’altre dia vaig llegir a la premsa una noticia esgarradora, no sé si moguda per interessos amagats: Es calcula que en l’any 2050 només hi haurà un 10% de habitants que parlen valencià. Un 10%. És una notícia dura, i molt greu… -Encara que no sé si arribaran a eixa quantitat els polítics que, a dia de hui, la fan servir-. Però, vol dir-se que pot quedar com una llengua supletòria, folklòrica… residual…
A hores d’ara: la globalització, els avanços en telecomunicacions ens estan transformant en éssers cada vegada més aïllats, impermeables, absents… Què fer contra això? Serà suficient voler la llengua, la cultura, per reforçar els arrels i fer front a aquesta situació d’alineament? És possible que si no fem coveta, pergam joies com “espernegat”,“balòstia” i “fer-se en conill”.
No ens queda més remei a tots els qui estimen la nostra llengua que prendre consciència i fer-se més poble. Profunditzar en eixa entitat que ens engloba i ens fa avançar amb il·lusió per millorar les coses aportant més justícia i solidaritat en el dia a dia… amb discreció, faena i humilitat, colze a colze… però també amb ferma determinació, espenta i coratge… De la manera que deuríem de fer-ho cada 9 d’octubre aci a Quatretonda. Pense que la festa de tots els valencians i dic tots els valencians, és molt més que portar una discomòbil i fer paelles, com en el IBI, també deguem comparar-se amb els pobles del costat (com per ejemple tinc entès que a Benigani es fa una pocessó cívica), però clar, això implica creativitat i feina,és més còmode donar-li “circo al pueblo” i tots contents……Deuriem aconseguir que cada dia de l’any tinga l’esperit d’un 9 d’octubre. Per tal de donar suport a eixa petita pàtria que tots compartim: la llengua de la terra que diu cabàs, decimalar, quebrassa… La llengua que ha anat polint amb mà destra l’aigua -auia, reixiu, cullerot-, i l’aire –badall, corfoll, paixarell-, i el sol –basca, escagassar-se, botinflat-…tots els elements d’aquestes terres polint-la fins deixar-la en total harmonia amb el paisatge que ens envolta i amb les dones i els hòmens que l’habitem perquè… som el què parlem…
No es tracta sols de lluitar pel valencià, sinó de fer-ho “en” valencià. La petita pàtria de la que vos parlava i que tots devem estar devanits de compartir.
Jo personalment he fet el concert del 9 d´octubre amb la banda de Muro, un concert amb obres d´autors valencians, com cada any, una cercavila a Quatretonda en la que una vegada més (els bufons del segle XXI, és com jo anomene als músics i aixina crec que ens tracten estos “politicutxos de pà i meló que tenim”, hem fet el passa carrer més a soles que la una, sense ninguna representació de la autoritat, però aci passa això , tant en la setmana cultural, en el 9 d´octubre, en el dia cap d´any, ens envien a la banda a pegar voltetes al poble sense ningun sentit i….acte fet, que per això ens paguen……………
Esperem que al llarg del temps o esperem que siga prompte, açò canvie, a vore si en este poble podem canviar prompte el circo que tenim per cultura.
Feliç 9 d´octubre a tothom
Emilio Oltra
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
I el més greu de tot i que no t’has en recordat de dir és que n’hi ha gent que justifica el «ignorar» la nostra llengua perquè no serveix per a res o per a quasi res. Diuen que en passar Alzira-Algemesí pel nord i Elx pel sud ja no es necessita saber el valencià perquè quasi ninguna persona el parla. I si el parlen, poquet.
I si has estat en centres educatius de pobles que van ser repoblats per gent castellana. i t’envien a donar valencià…que Déu pille confessat al mestre/professor i a tota la seua família. perquè el més bonico que et diuen és: hijo de…
Ganes de plorar, però és la realitat i no sé si podrem contra aquesta globalització global del Globo terraqüi, on sembla ser que anem encaminats a que tots parlem l’idioma de «Le Royaume-Uni» com diuen la l’Eurovisión.
Valencià :Zéro points. English: Dix points.
Una argumentació plena, completa i amb seny.
L’assumpte ve d’antic, no és d’ahir, no!
Des què «La coixa» Germana de Foix entrà a sang i foc a ser Virreina de València la gent que aleshores manava per aquestes terres es va tirar als braços de l’entorn que acompanyà a aquesta i volgué congraciar-se parlant castellà i fent-li la pilota per continuar amb el mànec i el poder. La “puntilla” l’acabaren d’arrodonir els manifassers centralistes que des de Madrit tiraren una ratlla i dividiren de manera capritxosa nostre territori en quatre, i poc després, en tres províncies.
Fa més d’un any l’amic Rodolfo contestà a un escrit meu dient com tractaven al Valencia CF en anar a jugar a Alacant (Puta València! era el crit de guerra al camp de futbol). Jo allí parlava de la malvolença de l’empresariat alacantí quan volgueren fusionar (en temps de Lerma) les dues Caixes i de l’intent, prou abans, en voler-ho fer amb la de Murcia creant la del Sureste.
De Castelló no en diré res per no ser políticament incorrecte, però…
Només ens faltava el nomenet de L a C o m u n i t a t que més aïnes divideix més encara que l’arrelament irracional que s’ha tingut per part del personal abrasant amb boig deliri la divisió provincial.
I de València què? Si preguntes, si parles, si convius amb els de la capital t’adones que “se la bufa” i no saben de què es parles. El cap i casal, amb el que s’omplin alguns la boca, no ha sabut ser aglutinador, ha fet el paper de madrastra més que el de mare. O tampoc, no solen adonar-se d’on estan i què fou aquesta ciutat al segle XV, una de les quatre més poblades d’Europa i la segona de per ací…,després de Granada. La ciutat per on entrà en Renaixement a la península, crec que vol dir-ne que n’hvia una mica de cultura, no?
Sabran que el Tirant lo Blanc no és una pel•lícula eròtica?
Que la primera lletra de canvi es feu a València?
Que el primer manicomi del món fou creat pels prohoms de l’època?
Que el primer llibre imprés a Espanya amb el nou invent també el feren per ací?
Que… A mi mesinfot ! Dirà algú…
D’anys en duc un bon grapat a l’esquena convivint amb un ambient on he sigut maltractat per no parlar la “LENGUA DEL IMPERIO”, i on més d’un profeta em pronosticà que no faria “carrera” si no deixava “esa lengua de pueblerino”. Encara com ma uela Maiteresa, sempre que tenia alguna enganxà d’aquestes em deia: “no t’apures rei, tu tens raó. Dis-los que pa què han vingut, mosatros estàvem antes ací”.
Mentre no deixem de buscar un PROTECTOR de l’oest centraliste o del nord –que ens tracta com a ciutadans de segona– i comencem a adonar-nos-en què som, crec que continuareu tenint raó.
Potser que a poc a poc, i no tardarà tant com allò del 2050, per ací els que queden parlant eixa llengua de poble s’esvairan com el sucre dins d’un café o d’un got de llet.
Sempre m’ha sorprés que els gojos al Crist de la Fe estigueren escrits en castellà, i que el retor que deia la missa quan jo vaig prendre la comunió allà per l’any cinquanta del segle passat no ens feu la prèdica en la llengua que ell emprava pel carrer. El mal estava ja incrustat dins dels nostre poble. I no vos parle d’algun dels mestres que em donaren lliçó a les escoles que n’havien camí de l’ermita.
El que conte són tot anècdotes i no un escrit ben articulat com els vostres, però és que se m’unflen els nassos veient allò que està passant-nos als valencians.
Això sí, les properes falles i les fogueres es cremaran i farem mascletades “a titu plen” cantant cançons del Titi.
Jo, cabut que cabut, a la meua néta li parle com a mi em parlà ma mare i vaig aprendre a Quatretonda, si bé ja m’he endut un primer toc en un poble peninsular. Encara com l’edat de la menuda no la deixava entendre què estava passant….
És que sóc de llàgrima fluixa!
Au!
L’abrasar anterior està ficat amb tot el lleu !
M’ha telefonat un bon amic que llig tot allò que s’escriu a QD i em demana que aclarisca una mica més alguna de les coses que dic de la nostra terra.
Si li plau al senyor director m’agradaria que publicara aquestes lletres que li envie.
Any 1376 — És lliurada a València la primera lletra de canvi de l’Europa Occidental.
Any 1399 — A les darreries del segle XIV el port de València supera al de Barcelona. És notable l’exportació, vers Itàlia, de fruita seca, teixits, ceràmica, articles de pell, armes, mobles i sobretot llana de Morella i Sant Mateu.
Any 1400 — Europa occidental està travessant un període de depressió bastant llarg, si bé aquest és el moment que València gaudeix d’una gran expansió demogràfica, cultural i econòmica. Comença per aquesta ciutat i Regne l’època d’apogeu coneguda com el Segle d’Or Valencià. La supremacia de Barcelona dins de la corona aragonesa desapareix i és substituïda aleshores per València.
La ciutat tenia 40.000 habitants al 1418, i mig segle després ja en superava els 75.000, convertint-se en la major ciutat cristiana de la Península Iberica, exceptuant Granada que era musulmana encara.
El nombre d’habitants és un dels més alts de les urbs importants de l’Europa Occidental de l’època. A les darreries del segle XV Barcelona en tenia 30.000, Saragossa 20.000, Mallorca 15.000 i Morella i Xàtiva 10.000, Castelló de la Plana 5.500, Vil•la-real 3.000, Alacant 1.700 i Ontinyent, Cullera i Llíria devers 2.800.
Any 1410 15 Març — Es atorgada la llicencia reial, i també la pontifícia, pel funcionament de l’Hospital dels Ignoscents, Folls e Orats. El rei Martí estableix que aquest estiga solament a càrrec d’homes plans, excloent estrictament a juristes, clergues i gent de la noblesa. És considerat arreu del món el primer hospital amb aquestes característiques.
Any 1474 25 Març — El mestre impressor Lambert Palmart edita el llibre «Les trobes en lahors de la Verge Maria», aquest és el primer confeccionat, a tota l’Espanya, amb la nova màquina anomenada Impremta inventada per Johann Gutemberg.
Gràcies