¡ USTED NO SABE QUIEN SOY YO !
¡USTED NO SABE QUIEN SOY YO!
Sembla que estem predestinats, pel fatídic destí al que ens ha condemnat alguna deïtat de l’Olimp, a cabussar-nos més i més en allò que deia Machado de “la Espanya de xaranga i pandereta”.
No passa dia que no vejam al telediari o els periòdics notícies d’algun fet que ens mostra com estem encara vivint en un món eixit de la millor literatura picaresca, i si sents com s’esgarra les vestidures el personal de les tertúlies televisives, i casolanes també, pots caure en el parany que volen mostrar-te i creure’t que com som un país «desarrollado, del primer mundo y con estudios» aquestes coses no haurien de passar-nos mai perquè l’analfabetisme i la incultura de temps antics quedà, gràcies a l’inestimable savoir fer dels rectors de la cosa pública, Déu sap on.
Res, que ja no en tenim !
La frase que encapsa-la l’escrit, actualment, no és necessària pronunciar-la ficant l’èmfasi tal com es feia abans de què eixirem del túnel, un temps aquell on la por per no saber si el teu interlocutor era un peix gros, totcristo acatxava el cap i llauraves pel camí que et marcava un desconegut al que podies trobar-te’l en qualsevol racó del teu quefer diari.
A hores d’ara ja no correm aquest risc. Eixes coses no succeeixen perquè ja som un poble lliure, major d’edat i naturalment: AMB CRITERI!
Amb tot i això, malgrat l’avanç tecnològic i el canvi de les costums esdevingut a la nostra societat en els trenta últims anys, l’immensa majoria dels individus no s’ha lliurat del sentir innocent, i candorós alhora, d’admetre i acceptar com a gent d’estament important i principal a tot aquell que vist, parla i actua amb modals propis d’un particular grup d’individus que es creu superior a la resta de mortals en cultura, en política y a sobre: econòmicament.
I, amics, pel que acabem de veure, ací no s’ha lliurat ningú, perquè des del primer i fins a l’últim de l’españolito (perquè aquest no tingué temps, que si no…), ha eixit en una fotografia on un imberbe, encara un adolescent, ha tret la muleta i s’ha ficat a donar passes de torero que ni el malaurat Manolete.
Després de tanta elucubració de carreró que acabe de fer-me no m’estranya que vagen dient que tothom sabia de debò de l’existència d’ERES, de Blacks, de Mangranes, d’Andorranes, de Caimans, d’Astúries carboneres, de finançaments il·legals, de males administracions dels diners de tots, de…, i de…, (ací que cadascú fique la seua llista). I clar, sabent-ho com ho sabien de bona tinta, no ho deien ni a la parenta pel candor i bonhomia que ens caracteritza a la colla hispànica tota…, i no oblidem, que també potser per si de cas eixe del qual se sospitava ens arribara a dir molt enutjat:
¡USTED NO SABE QUIEN SOY YO!
I si acaba posant-me el braç dins la mànega?
Mare què por!
Salva
PS — No es pot negar que encara ens queda rolant per la congregació de fidels hispànics allò que m’aconsellava ma uela Maiteresa:
SI VEUS UN COLOMET BLANC NO EL DESTORBES PERQUÈ NO SAPS MAI SI ÉS FAMÍLIA…
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
I clar, d’allò de «¿Usted no sabe quién soy yo?» podriem contar mil anècdotes. Des de la mare de la reina que en una oposició li va preguntar a l’examinador si sabia qui era ella, fins a l’últim de la fila que per se amic del nebot del cosí de quasevol carreguet, pensa que se li ha de «rendir pleitesia».
Sempre he sentit dir que si vols saber quí és Pepet, dona-li un carreguet. I que no li veiem a la mona el pelat fins que no està al teulat.
Al nostre país o païsa o el que siga, es veu que cap d’aquells que han tingut oportunitat de clavar la mà, ha deixat de fer-ho.
Uns més avançats que altres, però ni aquells que eixien donant lliçons de moralitat, s’han pogut ressistir a la temptació de fer-se amb el «capital fàcil» d’allò que li diuen «la cosa pública»