D’ «EL BLOK DEL PAÍS VALENCIÁ» A L’AIXA ARRERE ACTUAL
D’”EL BLOK DEL PAÍS VALENCIÁ” A L’AIXA ARRERE ACTUAL
Retall de premsa
Dit així amb totes aquestes sonants paraules i una no menys singular grafia K no diríem que es tracta d’allò que en realitat és, una publicació tan sols, ni l’època tampoc l’encertaríem possiblement, nogensmenys perquè més bé parlem d’un novençana edició que veu la llum només rompre l’any de 1936, aquell any, uns mesos, uns dies abans del fatídic trienni que encara estem pagant. En allò que potser sí que coincidiríem tots és en la terra nadiua d’aquella publicació, el País, el nostre, el valencià, si se’m permet encara d’utilitzar el terme i que el Pepe no perda la subvenció de la Generalidad (ni jo la setmanada).
Pot ser siga curiós també perquè aquesta notícia anava inserida al periòdic Las Provincias, recristinamón! si “d’hasta fins” els noms dels diaris… això, tanto monta, és a dir, que si no vols caldo, pren-ne dos tasses, “Las Provincias i El Levante”, doseret en ratlla ells. És clar, com ja hem dit dalt vivíem el 36, a tres peus d’aprovar un projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià” que la contesa bèl.lica va aixar arrere, un esclat de valencianisme, autonomisme o regionalisme esquallat per aquella malguanyada guerra.
No sabem res d’aquella publicació, cap rostoll, poca vida i menys continuïtat podia tindre, tot i que les col.laboracions esmentades eren d’autors populars coneguts procedents d’ideolgies i formació diversa, vius i morts, com siga que se citen escriptors com els Teodor Llorente o Constanti Llombart, Carles Salvador o de Bayarri, posem per cas, una publicació aquella que segons llegim en la notícia “no debe faltar en ninguna casa de buen valenciano”, el Blok del País, veieu com canvien les coses, o s’hi pensàveu, a més a més, ara molt moderns utilitzant grafies fonètiques i internacionals com ara aquesta de la “K”, tan digital i internètica que sembla, no? Doncs ací la teniu, de traç present.
benavent
Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
“NI QUITO NI PONGO REY, PERO AYUDO A MI SEÑOR”
És que sempre tinc que ficar la cullerà… I us envie la portada d’un llibre publicat al 1933.
(La frase és del francés Bertrand Du Guesclin, l’home que era més lleig que pegar-li a un pare).
I ara, com a que no ens alimentem a base de bones cullerades, i més, que vosté en sap de bon servir.
Certament després de dècades de renaixença tòpica, de construir, vers a vers, la barraca valenciana, semblava arribada l’hora del País, d’un projecte polític amb un, entre d’altres, Estatut d’Autonomia a punt d’arre per als valencians, fet que ens haguera acostat a les comunitats dites històriques. No seria possible, aixàrem arrere, això sí, en marxa triomfal.
Feta la present parrafada que només responia al desig de no quedar-me mirant el dit, com sempre, no puc deixar de preguntar-me si no tindreu cap cosa en contra dels lletjos, i no és que jo ho siga, de lleig, vull dir, però n’estic sensible d’ençà que li vaig sentir comentar a un alt pastor de l’església, mostrant que estava aquest la Llum de les imatges, que allà, en la “Bellesa”, estava Déu, d’on vaig pensar jo, ja veieu si puc arribar a pensar, que el “Sinistre” s’havia de trobar allí on falta la “gràcia”, i utilitze ací un eufemisme per allò d’apartar-me del «Maligne».
I jo que m’havia cregut tot allò que diuen de que la bellesa és a l’interior… No sé, igual em falta alguna cullerada, sí, potser m’ho hauria de fer mirar. No em feu massa cas tampoc.
bnvnt
He de dir-vos que cada vegada que oïsc parlar de les «TRES HISTÒRIQUES» em puja una com cremor des de la boca de l’estómac que em deixa el cos desbaratat.
Veig que els savis que d’això parlen no han passat del cató, però la feligresia sembla que té una bona boca per on entra tot el que per «la caixa tonta» prediquen aquestos individus que s’han convertit amb l’oracle de Delfos hispànic. Què dic? Millor encara és que aquell de l’antiguitat!
Li done les gràcies a vosté per haver publicitat aquell moment on estiguérem els valencians quasi, quasi, tocant el melic de Sant Feliu (És un dir, clar). A hores d’ara, si algun temerari tertulià, o escriptor, de paper parla de nostra terra ho diu emprant un to que traduït al roman paladino significa: «ESA BANDA DE APESTADOS».
D’assumptes escatològics no vull entrar amb disquisicions estèrils perquè de debò algun dels que ens lligen en sabran d’això un cabàs més gran que els de veremar i poden replicar-me. Com jo procure seguir amb la dita dels de la Companyia de Jesús : «en tiempo de tribulaciones no hagan mudanzas» us manifeste amb aquest escrit que no vull envestir…, i no em dirà que la fira està per anar furgant als cavallets…
De guapos i lletjos, ara, que estic fregant la post senectut, entenc la falta d’objectivitat de ma uela Maiteresa quan deia «què re guapos són els meus nets!» I comprendrà que el concepte Bellesa el tinc una mica trastocat a l’edat que tinc.
Com sempre, és un plaer enraonar amb vosté.
Però les etiquetes com els tòpics, funcionar, funcionen, ni que siga per pur pragmatisme, o n’hi haurà cosa més desmaixaeta, per posar un exemple, que els calaixos de la història, qualificar d’”antics” homes de la Grècia clàssica i de “moderns” alguns inquisidors, dic jo. Això d’històriques li dóna una pàtina, de no sé què, perquè, i per posar-li un altre exemple (que entre vosté i jo, ací es cobra per paraules), Quatretonda és un poble sense història, o no-històric, que ja ho deia el nostre ben reconegut Alberola “estaven Benigànim i Llutxent, i enmig Quatretonda no existia aleshores”, la frase em balla en la memòria però el missatge era aquest. Així que en aquest dissortat país nostre, que dirien els lletraferits de qui servidor copia, doncs això, al bar de Pere i café para todos, autonomia para todos los Joanes ara, que riga’s vosté la que podem muntar ací amb la clàusula Camps si els veïns de Dalt aconsegueixen la…, això, que ens van a batussar fins l’entrada de casa.
Diu vosté de publicitar, no sé, però tota pedra fa paret i qui menys i qui manco en porta alguna a la butxaca, ni que siga pels pecats comesos, “tires la pedra, on anirà”, cantava el Raimon, encara que de vegades et retorna. I retornar voldria ara les paraules d’un altre homenot, aquest sí, Benavent, el canonge, emigrant a les valències com tants altres quartondins que en aquella etapa de valencianisme, 1930 si no recorde mal, va viatjar amb altres valencianistes i gent de Lo Rat a les Barcelones i nogensmenys que va soltar, segons les cròniques periodístiques aquella frase de: “Si som d’ací, som d’allí, i si som d’allí, som d’ací”, podria ser que per aquesta cosa de la memòria l’ordre de les paraules no fóra l’apuntat, però el “tanto monta” que tan bé ens ensenyaren a l’escola, li escau.
Entenc que no es mulle en qüestions estètiques i a més empre arguments d’autoritat sòlids i reconeguts entre els lectors, jo, com m’ha fet recordar llegint-lo, també en tinc, sobretot de Simat, on les ties no es cansaven de repetir-me allò de “Ai el meu, xic que rebonico és, catsos! I no vaig a desmentir-ho jo. Això sí després, com una mena de peatge, venia la pregunta sabuda i necessària: “ A tu que t’agrada més rei Simat o Quatretonda”, cosa que em situava en un destret -que a les postres és el que pretenien- perquè com deia anit mateixa el professor Mira els conflictes territorials ens afecten.
Salutacions ben corals
benavent