INSTRUCCIONES PARA SUBIR UNA ESCALERA (Cuentos Completos)
Un dels avantatges que té el d’açò de l’Internet, i el més evident per a mi, és precisament el de ser nou, perquè la modernitat és un concepte positiu en contra d’allò positivament vell. És clar que aquest avantatge empàtic no és ni de bon tros el més significatiu, no debades en té molts d’avanços, de possibilitats immenses, d’entre les quals també m’agradaria destacar ací el fet de trobar-te tantes persones que tenen oberta una pàgina, un blog, un facebú, una finestra en definitiva on mostrar i mostrar-se al món, on escriure i comunicar, pensar i reflexionar, fer-te un tast d’allò viscut, sentit, creat o escodrinyat; n’hi haurà de tot ben cert és, com en la vinya del senyor que diuen, però ahí estan convidant-nos a participar. Haguera estat possible sense la Xarxa aquesta abundor?
D’allò més divers s’hi pot trobar en aquestes pàgines, també “el recorta i pega”, de manera que fent de mitgers ens fan arribar les produccions d’altres, notícies, música, fotografies, vídeos… Com una espècie de “magazines” informatius ens adoben i ens faciliten l’accés a dits continguts. Al capdavall tots fem de mitgers d’una manera o d’altra, l’originalitat rau en l’efecte que s’aconseguix en el lector o “voyeur”.
Ja veu senyor Director la rompuda de neurones que només un dia de Nadal pot provocar, a tot això –fent un incís- un any més sense pastissets, sense la flaire típica que precedia o avançava aquestes festes de cap d’any, perquè vindrà el dia on als mercats tradicionals i trobades diverses et trobaràs amb tallers de com elaborar els pastissets típics del Nadal, jo ho veuran.
Però ara, i com anuncia el títol, pegaré un text que paga la pena de llegir, o de rellegir si ja el coneixeu, nogensmenys que de Júlio Cortázar, una tonteria si voleu de tema però redactat d’una manera tan magistral que a u li entren ganes d’abandonar “l’ofici”, si és que alguna vegada l’haguera tingut, és clar, tant em va agradar d’ençà que el vaig llegir per primera vegada que fins i tot vos perdonaria el fet que se saltàreu aquest garbuix d’introducció i s’hi posàreu directament a la seua lectura.
Benavent
INSTRUCCIONES PARA SUBIR UNA ESCALERA
Julio Cortázar, (1994): Cuentos completos / 1. Madrid, Alfaguara (pág. 416)
Nadie habrá dejado de observar que con frecuencia el suelo se pliega de manera tal que una parte sube en ángulo recto con el plano del suelo, y luego la parte siguiente se coloca paralela a este plano, para dar paso a una nueva perpendicular, conducta que se repite en espiral o en línea quebrada hasta alturas sumamente variables. Agachándose y poniendo la mano izquierda en una de las partes verticales, y la derecha en la horizontal correspondiente, se está en posesión momentánea de un peldaño o escalón. Cada uno de estos peldaños, formados como se ve por dos elementos, se sitúa un tanto más arriba y adelante que el anterior, principio que da sentido a la escalera, ya que cualquier otra combinación producirá formas quizá más bellas o pintorescas, pero incapaces de trasladar de una planta baja a un primer piso.
Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas. La actitud natural consiste en mantenerse de pie, los brazos colgando sin esfuerzo, la cabeza erguida aunque no tanto que los ojos dejen de ver los peldaños inmediatamente superiores al que se pisa, y respirando lenta y regularmente. Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie).
Llegado en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso.
Julio Cortázar, (1994): Cuentos completos / 1. Madrid, Alfaguara (pág. 416)
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Difícil és pujar una escala, però més difícil és baixr-la.
Diuen que tot allò que entra, ix; i tot allò que puja, baixa.
Si observem com aprenen a pujar les escales els més menuts, se n’adonem de que és una cosa difícil, però més difícil és baixar-les, sobretot tenint en compte el tamany dels graons en relació a la seua grandària.
En el dia a dia nostre, ens costa pujar en les nostres relacions, en el nostre treball, en el nostre estatus social…però ai!!! si hem de baixar!!! L’escala es torna infinitament llarga, inacabable.