L´ESPANYA QUE EM DOL
Prenyada de corruptel·les
i farcida que rebenta
de pícaros,saltimbanquis
mamons, llepaculs, hipòcrites
tirallevites, acaronadors
d’esquenes geperudes
traidors, lladres i psicòpates.
L’ Espanya Negra de sempre
em dol.
L’Espanya Machadiana
que no canvia.
L’Espanya de Clarin,
de Delibes, de Cela.
L’Espanya de las Hurdes,
de los Santos Inocentes.
L’Espanya de Cañas y Barro.
Em dol el Blanc i Negre
visió de sempre.
I el colom de Picasso
sagnant pel bec
sang de pobres.
L’Espanya de Galdós,
de Larra:
em desgarra !
L’Espanya NEGRA de Goya
em degolla!
«Las Nanas de la Cebolla»…
Aquesta és l’Espanya
que em dol:
encara no ha alçat
el vol
i ja
ni li queden plomes.
pepe romero-nieva
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Capitol 54 de la temporada 462 (sèrie emesa durant cinc segles) de «El Lazarillo de Tormes» i en aquest cas, El Lazarillo es topa amb eixa Espanya negra, corrupta i Larriana de la qual no es pot desfer perquè ho porta al ADN des de la seua concepció.
Llegia no fa molt que mentre un polític feia el seu discurs de rigor un assistent a l’acte s’alçava i, en peus, no parava de dir-li: «quieres polemizar?» i es tornava a asseure. L’orador continuava la seua retafila segons el seu lleial saber i entendre com tenia previst i, en acabar la xarramenta, li donà la paraula a l’individu demandant i aquest es ficà en peus i li digué: LADRON, i tornà a asseure’s.
Volguera pensar que el demandant de polèmica era d’una generació passada i que la revenja, l’enfrontament injuriós i l’esperit caïnita és cosa de temps antic. Que al futur es podrà argumentar sense sentir-nos vençuts quan les idees que defèn l’altre no són les nostres, que l’enfrontament «guerraciviler» és cosa oblidada i ja comencem a saber conviure sense veure en el que tenim enfront que ell no és l’enemic. Que les seus idees són complementaries de les que jo en tinc. Que no hi ha dos bàndols irreconciliables, que els dos ens necessitem perquè som indispensables i perquè malgrat nosaltres: E LA NAVE VA…, i anirà.
Això espere!
Tant de bo fos així, però dubte molt que aconseguim en un temps prudencial arribar a vore les idees de la resta com a complementàries a les nostres.
I és que d’aquesta tasca s’encarreguen els nostres representants polítics, i per cert, que ho fan d’allò més bé.
Passen hores i hores en mítings, en tertulies, en entrevistes, fent-nos vore quant dolent és el d’enfront, quant maligne, quanta missèria i companyia ens faran tragar si els votem.
Però que bé s’apanyen ells a les nostres esquenes. Es fan uns soparots, unes mariscades, uns viatgets…al nostre càrrec i nosaltres mentre, estem traient els cabells verds defensant «les nostres » idees, que no són nostres, que són seues.
Ho he vist tant a nivell nacional com autonòmic i local.
Tindré les meues idees, seran meues i les defensaré si crec que són bones, però no em tancaré a experimentar altres formes d’entendre el mon. Per molts mítings, per moltes tertulies, per moltes hores de tv que facen.
I passa el temps. El rei deixa el seu hereu. Els polítics deixen els seus. Tot coninúa igual. El ric a viure. El pobre a treballar per a que el ric ,o polític, visca més bé si és que això pot ser.