EL CORAZÓN PARTÍO
Ja sé que és el títol o lletra d’una cançó, per exemple, però a mi quan l’escoltava sempre venia a pensar que partit, partit, el que tenim partit, és una altra cosa que no diré perquè tot i que d’hisenda curta sempre m’he considerat de bona casa.
[pullquote]..sent que la caça ja no respon a la supervivència de l’home aquest ha de ser caçador, no depredador..[/pullquote]
Expressions a banda és cert que tinc el cor partit almenys pel que fa a la prohibició d’aquella activitat dita de la caça amb Parany, “la parà”, que si d’un costat no deixe de combregar amb la defensa activa del medi ambient, de l’ecologia -que no és per nosaltres només, també pels que vénen darrere- des de l’altre cantó “la parà” em sembla d’una riquesa i d’una plasticitat extraordinària, tot un llegat patrimonial, una cultura material i immaterial de tradició centenària, un cabal de llengua que acabarà desapareixent si més no.
Em sé desconeixedor de la problemàtica d’aquesta pràctica cinegètica per més que em sem
bla relacionada amb la captura indiscriminada de tota classe d’espècies granívores que provoquen els paranyers, cosa que pel que es veu no ha de tenir solució quan les lleis la declaren prohibida.
La meua relació amb aquesta pràctica ve de lluny tot i que és ben escadussera i anecdòtica, no debades sent un xiquet encara i trascolejant pel Benovaire en companyia d’un amic “descobrírem”, o aquesta va ser la sensació que visquérem, un camp amb uns arbres que tot i que no ens resultaven estranys sí que ho eren per la seua forma i contingut, ja que s’hi distribuïen com una espècie de castells amb les seues escaletes i “pujaurets”, amb tota una bastida interior que et permetia de córrer –i dic bé, córrer- i fer-los la volta interior. La nostra imaginació i els nostres jocs s’allargaren fins que se’n fugí el dia però mai abans que morírem i ressuscitàrem més de noranta i milanta vegades també com a bons i valerosos castellers.
No saberen ja res de mi les parades fins un bon grapat d’anys després en què, segurament acomboiat, vaig iniciar-me, ara sí, en l’art de la cacera susdita. Marxàrem un amic –que aleshores era el fill de l’amo de la “parà”- i jo després del cine i de posar-nos la roba d’anar al bancal cap al racó de Torrella, segurament que en les “amotets”, on s’hi trobava aquell enganyador de tords. Allí, a les fosques i escassament il.luminats per una lluna ben prima col.locàrem l’”espartà” per a tot seguit a fer la vetla o espera dins de la caseta dels pardalets, no recorde ja si amb foc o sense, que tampoc havíem de delatar massa la nostra presència. I quan més mal que bé aconseguies per fi, mort de son i de cansament, de fer una becadeta amb les cames entumides i enfredorit, aleshores, un apunt de besllum que a penes si aconseguia de rompre el dia et feia eixir corrent del teu amagatall per aquell tord que enganyat maldava per escapar-se’n del cercat. Això sí, no recorde que allí caiguera cap altre animal que no fóra un tord o tordanxa (que alguna cosa vaig aprendre).
Segurament que m’ho passaria d’allò més bé però ja no recorde d’haver tornat més a cap “parà”, ni haver-ne fet ús d’elles, va ser aquella una llarga nit; això no obstant que s’acabe el món de “la Parà”, de la caça amb parany, això és una altra cosa, m’entristeix, almenys a mi m’agradaria que fóra compatible amb la vida, si voleu sense que estiga amenaçada l’espècie i sense les foteses aquestes dels cassets i d’altres andròmines no permeses; sent que la caça ja no respon a la supervivència de l’home aquest ha de ser caçador, no depredador.
Benavent
Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Doncs qui mana, mana.
I si a l’Europa diuen que això no s’ha de fer, no es fa i punt.
Què més dona si es perden eixos arbres-castell, o tot el vocabulari referent a aquesta activitat? No hem de ser primitius.Ni cruels.
En el terme mig està la virtut. si la poguessim aconseguir seria d’allò més bo.
Però, qui creu que té tota la raó (que mai és així, perquè cadascú té les seues raons) i a més a més, mana, fa el que creu convinent i obliga a fer el que ell vol. I aquells que no manem, sols ens queda la possibilitat d’obeir.
Així és, i una prova fefaent del que ha representat aquest patrimoni multidisciplinar a Quatretonda, per exemple, és que si de colp llevàrem del mapa totes aquestes casetes dels pardalets o de parà del terme -sense comptar les modernes: els xalets- en quedarien quatre d’heretats i corrals mal comptats.
Assenyalar que en aquest tema ja m’agradaria comptar amb el comodí del públic, vull dir, de Josep Enric, competent i coneixedor de la sabiduria científica i popular.
Altrament dic que haguera posat la mà en el foc en què els arxius de QD havien de fornir amb alguna ilustració al.lusiva aquestes lletres de manera que les fera una mica més mengívoles, vull dir que m’esperava la fotografia d’alguna arbre o d’alguna «parà», però aquesta que haveu triat és, senzillament, encantadora.
benavent
Durant l’edat mitjana hi trobem una irrefutable prova documental, sobre l’ocupació de la lliga per caçar, datat el 17 de juny de l’any 1237; es tracta d’una de les cartes de poblament de la reconquesta de Jaume I, més coneguda com la Carta Pobla de Sant Mateu (Castelló). S’hi fa referència explícita al «art dels paratores», el que actualment coneixem com paradors del parany.
«En el nom de Crist. Sigui coneguda a tots que jo germà Hugo de Julalquer, per la gràcia de Déu Maestre de la Santa casa de l’Hospital al Regne d’Aragó i Catalunya, també castellà d’Amposta, amb l’assentiment de Bernardo Vall-fort, comanador de Borriana; i del germà Martín Sancho Comendador de Mallorca …. donem a per sempre a vosaltres, Guillermo Colom i Guillem Torner, ia Pedro Clavigero ia tots els altres pobladors que hi enviareu per habitar-lo, tot el lloc designat com Sant Mateu, que es troba al terme de Cervera del Maestre, amb tots els seus plans , muntanyes, pastures, arbrats, herbes, garrigues i aigües, per a tots els vostres usos, per a habitatges i fortaleses, per a altres coses que us sembli sigui convenient que hi hagi de fer-se …
També retenim per a nosaltres, forns, molins i fàbriques, … i tingueu que donar-nos la desena-sisena part de qualsevol mesura per la mòlta o l’arrendament; de qualsevol heretat tingueu que donar-nos una faneca i una altra d’ordi anualment segons mesura de Lleida.
També retenim un cinquè en tot guany que féssiu sobre els sarraïns …
De les caceres que féssiu allà, però, res hagueu de donar-nos, tret que només fóssiu caçadors i d’aquell treball visquéssiu, o ballesters de muntanya o «paratores» els quals ens hagin de donar un quart de totes les bèsties, feres i d’aus tres parells en cada any. I aquests caçadors puguin caçar des de la festa de Sant Miquel fins a la quaresma.
Això es va fer en el quinzè dia abans de les kalendas de juliol de l’any del senyor 1237.
Rúbrica de Pedro de Bordello. Rubrica de Berenguer de Grumo. Rubrica de Raimundo Daude, testimonis.
Rubrica de Pedro Bonello qui va escriure això per ordre del mestre Guillem de Tarragona, notari, amb sobre-escrit en línia onzena on es diu quinque, en el dia i l’any prefixats. «