LA MEUA INFÀNCIA SÓN RECORDS…
Ja era hora!
Creuem el pont del barranc que enfronta al camí Serra i el Lluxentino es deté al cantó del carrer dels Sants de la Pedra i la carretera. Ningú està a l’espera dels que hi abaixem. Mire al meu voltant i una vegada més m’adone què sempre que hi arribe des de València tinc un sentiment distint, és com si descobrira un nou poble i alhora ja vist i conegut.
[pullquote]La simfonia entra in decrescendo quasi pianíssimo al ple de migdia on només s’oís el solo del vent, dura aquest tempo unes dues hores.[/pullquote]
Tenia aleshores Quatretonda un so especial. Els carrers no estaven asfaltats, només a la carretera que el creuava no hi havia solcs dels que fan els carros en passar rolant un dia, i un altre, i un altre, i així des que s’inventà la roda. En ploure són aquestos solcs com rius que sense fre van a vessar al barranc l’aigua de la pluja i la força amb la que corre encara deixa més descarnat el sòl de terra i escampa pedres soltes pertot arreu.
La cantarella de les rodes i les ferradures dels cavalls en xafar el terreny, el picar del ferrer sobre el bloc de ferro per forjar un atifell, el remor del vent, el silenci trencat pel vol d’una au, el toc del rellotge del campanar en donar els quarts i les hores, la serra del fuster, el caminar d’una persona, l’inusual pas d’un vehicle per la carretera, tots plegats formen les notes de la simfonia que he oït en davallar de l’autobús que setmana rere setmana em transporta a un tros de Paradís que només pots gaudir-ne a una edat on l’infant comença a disputar una carrera per arribar prompte al nou món que serà l’adolescència.
La simfonia entra in decrescendo quasi pianíssimo al ple de migdia on només s’oís el solo del vent, dura aquest tempo unes dues hores. Després, un tímid mezzopiano sense adonar-te’n entra increscendo fins que el forte torna a demostrar-nos que estem en una població que no està dormida, que està plena de vida.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Ara podriem dir que estem contínuament, o quasi contínuament entre el increscendo i el forte, forte.
Supose que passarà ací i a Camporrobles, degut a que quasi tots tenim un o dos o tres cotxes, alguna «amotet» i algun «caxivaxe» sorollós.
En l’unic moment de la setmana que podem dir que estem en un mezzopiano és dissabte de vesprada i diumenge de matí. També alguna vesprada.
El món ha canviat. No sé si per bé o per mal, però s’ha tornat més sorollós. Prou més sorollós.
Em sona, i tant, aquest paisatge tot i que la meua memòria no abasta ja a recordar la carretera, i en funció de tal, per aquella via que després vindria en dir-se calle de Pelayo, que la parada del Llutxentino per a mi sempre ha estat davant de la sabateria o espardenyeria del tio Enrique, no recorde ara el malnom, a l’Avinguda en un primer moment dita “del 18 de Julio”.
Els sorolls que evoques sí, certament, el colpejar cadenciós del martell tio Pepe, dels Aranda, llinatge de ferrers ací i a Llutxent, i carrer Garrides amunt el tio Ramiro el Fuster, la serra mecànica multiusos quasi sempre en marxa, olor de coles i fustes raspallades, allí anàvem també pels guionets de la festa del Jesuset de Praga o per les massetes de la Salpassa, i a arreplegar fustetes per a jugar.
La dona més major del teu carrer de la qual guarde imatge és de la tia Tremedal, i no sé per què, a no ser que fóra perquè em va fer i regalar una copa de plata, sí, de paper que embolicava el xocolate. Eren altres temps en què els pobles feien olors de menges i pastissos, d’animals, i se sentien els sons dels treballs a dins de les cases.
La tia Tremedal!!! És cert. Quants anys!!
Ja quasi no recordava que havia existit eixa senyora, i a l’escriure-ho vosté m’ha vingut al cap que els xiquets teniem a aquesta dona quasi, quasi, com una maga, que sabia fer moltes figuretes de papiroflexia…Igual ens faria la famosa «pajarita» i com que nosaltres no sabiem fer-la, ens semblava una gran cosa.
M’agradaria vore alguna foto on estiguera esta dona, però, igual en aquells anys com que no n’hi havia tanta facilitat per fer «retratos» no n’hi ha cap per ahí.
Caguenlou director, que ací tragueu a passejar més relíquies que per Llutxent el dia de sant Maties! Però si amb el llepafils del Benavent, aquest li trenquen un cànter i es pensa que ha descobert el tresor del pla dels Arenals, i el Salva, que tot i que té més bona paraula, contingut i un discurs més clar, QD i vosté a l’arrutxe aneu, tanta batalleta vella, tanta historieta de la vora foc que sembleu el tauló dels recordatoris i les jaculatòries dels temps de MariCastanya, perfa un poc de marxa senyor Dire, un poc de pebre roig que sembleu el diari de la residència.
Sí, cogondena, és una crítica no sé si congtruc… o destructiva i si no vos agrada a prendre… l’aire! I sapieu que si no en dic de més grosses, les que pense jo ara, no és per por que em censureu, cagonlou no, sinó perquè no agarren cap d’estos senadors, vull dir dels col.laboradors que per ahí transiten un bon patatús.
Ah! I no es moleste a contestar-me que no pense aguaitar més per ací, almenys, fins l’edat de jubilació, i falta…!
I ara ja podeu anar moderant, que poca faena em sembla vos dóna aquesta tropa. I si m’ho tireu a la paperera, millor, m’estalvie de fer-vos propaganda encara.
De res!
Col·laborar, col·laborar, costa molt tnevaneb, perquè allò de pensar, està de capa-caiguda, allò d’escriure…és molt costós, i pensant-ho bé, per a què?
Ací els sous són base, i com vosté haurà escoltat a la ràdio o la tv, enguany solament l’han pujat 3 eurets.
Si lo senyó director tinguera a bé fer el que han fet a la Grècia, on han readmitit a tots los funcionaris i el sou base passarà a ser d’uns set-cents i pico d’euros, potser alguna persona es pararia un ratet a escriure sobre temes que dominen, però com que som a Spain, doncs no es pararan a fer-nos gaudir amb les seues col·laboracions.
Jo pense que si «dengú» diu res, és que la cosa va bé. Igual d’ací uns mesos, amb tantes eleccions municipals, autonòmiques, generals…igual s’anima la cosa i podem vore als Vicentes, Enriques, Maries… que tornen a deleitar-nos amb els seus pensaments.
Però de moment ens conformarem amb els escrits del Senyor Salva, el Senyor Benavent i el Senyor Director.
Les coses són així…»que cómo me las maravillaría yo!». Encara hi ha por o jo que sé d’escriure..o tot va bé…de categoria! o jo que sé !
Anem anant i ja està, que tampoc hi som a una gran capital, ni aquest poble és Gandía, ni Ontinyent, ni Axàtiva… encara que QD no les té d’enveja a les grans i prestigioses publicacions digitals d’aquestes grans i nobles poblacions.
Som un micro-cosmos on hi ha moltes coses per arreglar i sembla ser que el temps s’ha detingut des que van fer la pesina! Dic jo! Dècades i dècades i les mateixes carreteres, els mateixos problemes i les mateixes cares!
«La vidasigueigual» deia el Julito de maiami. Aquí també. Aquí, els tres mosqueteros i poc més. Ben prompte desertaren les esperances que sorgiren al principi! On són? La cadira s’aguanta sobre tres peus i el dia que en falle un…vive Dios que QD anirà al seu propi funeral, al gori,gori. Y aquí paz i allí glòria!
Que res és etern i va pa sis anys. I estem complint. Que això costa! La constància i la perdurabilitat són rares en els temps que corren. I quan el salari és una recompensa espiritual i res més, doncs què voleu que us diga…jo ho comprenc!
Segurament durant els mesos d’abril i maig descansarem…(treballs de manteniment)i allà per Sant Pere retornarem…o no…
Parlar per parlar…
Certament és poc si ho mirem així, i des d’aquest punt de vista esquifit, si més no per a les possibilitats i facilitats que té aquesta eina, però molt més del que pensàvem o pensava jo, dos publicacions digitals “locals” que “van”, podeu buscar i comparar per ací o a d’altres pobles en una societat cada vegada més ocupada o diferentment ocupada a l’anterior, que ara a més de les ocupacions laborals i familiars pertinents qui no és d’una societat musical és d’una confraria, o dels amics del penyot del Buscarró, o de la penya ciclista o de les voltes pedestres, i qui no ha d’assistir a un sopar, a d’anar a la presentació de, i ara ens trobem ací i demà igual estem a Alacant o Albacete… A més amb açò dels Blocs, Facebus, xarxes socials i d’altres endergues digitals qui no té una pàgina no és ningú, i açò costa, tant que en una publicació d’aquestes digitals com és CuDé la periodicitat es dilueix, cosa que obliga, que no és que ix al “carrer” tots els dies, sinó que està a les pantalles a cada minut, i no tenir material nou és com la por al silenci en la ràdio, o com comprar el mateix periòdic cada matí. La periodicitat en les publicacions premsades no lleva la feina, és evident, però et dóna buits, silencis, de cara els lectors.
A més, més que els col.laboradors són els lectors, els destinataris, la bastida de qualque publicació, i crec que els resultats en aquest sentit són positius segons que he llegit alguna vegada en resums estadístics publicats, jo mateixa sóc d’aquella majoria silenciosa “voyeur” que entra per diferents pàgines digitals i procure no deixar rastre, dic per allò dels “m’agrada” i d’altres missatges semblants, m’agrada entrar, llegir, escodrinyar, gaudir, copiar… i eixir sense molestar que no vol dir que no m’interessen, què va!
D’altra banda també qualque pàgina en general i QD en particular té per a mi un valor afegit i fonamental, la llengua, aquella a qui la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats i públics més importants, nacionals i comarcals, li han donat l’esquena. Així que és una alegria navegar i comprovar la “normalitat” del valencià en aquesta mar digital. Mantenir la llengua paga la pena.
Vosaltres més que ningú sabreu del futur de QD, vosaltres més que ningú sabreu que costa, en el sentit més ampli de la paraula, mantenir un edifici com aquest, mantenir aquesta Cudé, i ja m’agradaria que un dia en parlàreu ni que siga aproximadament, perquè com he dit adés en aquest mon digital sóc un espectador i poca cosa més, per a mi són coses de màgia, dels zeros i uns que tantes vegades ha contat el Salva però no sé el que hi ha darrere. Són també molts anys, tants, que fins i tot una cosa increïble sembla d’allò més normal. És la vida i en teniu, crec, de reconeixement per la vostra tasca, almenys el meu.
He tornat a llegir el que vaig escriure i amb calma els comentaris tots, sincerament: em faig major!
Parodiant a l’ ESCRIPTOR diré:
Dichosa edad y siglos dichosos aquéllos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío.