ASSETJAMENT
ASSETJAMENT
Des de sempre s’ha dit que els majors estan convençuts que el temps passat fou millor. No és un assumpte d’ara mateix, no. Pel que sabem des d’antic ja es tenien queixes del comportament de la joventut, de la seua manca de valors, del poc respecte que mostraven per les normes establides, per allò que es creia que s’havia fet durant tota la vida i per se es considerava inamovible.
Sembla que l’ésser humà és el mateix que fa una caterva d’anys i que l’educació és com una pàtina fluixa que du al damunt i que només en passar-li suaument un drap s’esborra i deixa a l’aire el material del qual està creat i per l’efecte natural de la corrosió acaba fent-se malbé.
Tenim al nostre abast una tecnologia que mal utilitzada ens converteix en membres solitaris del ramat. Un ramat que no vol saber que la comunicació personal, cara a cara, és una de les anelles que ens manté units i que ens ajuda a la supervivència d’aquesta espècie que hem anomenat homo sapiens.
Massa sovint els diaris duen noticies d’adolescents que no poden resistir l’assetjament de companys que, amb la crueltat inherent de l’infant, importuna, i no deixa viure, a aquell individu o individua, —no siga cas que l’esnobisme ridícul imperant m’acuse de masclista—, amargant-li l’existència de tal manera que en alguns casos acaba en el suïcidi de la víctima, truncant sense trellat la vida d’un immadur jove que començava a donar els primers passos fora del niu.
És la societat? És l’escola? És la falta de valors? És la violència que de gratis entra en casa a través de la televisió? Són culpables els educadors que miren cap un altre costat en detectar l’assajament? És el centre escolar? És el grup que dóna força malèvola al dèbil? És l’individu desequilibrat? És l’exemple d’una generació tolerant i bonista? És l’abandó de la prole, motivada perquè els pares han de eixir de casa per guanyar uns gallets? Són les facilitats d’interacció de les xarxes socials que faciliten una impunitat salvatge, inhumana i despietada?
Què, o qui és responsable?
No tinc resposta, però sí he vist de ben prop el sofrir, el patiment d’un infant que per desconegudes i incomprensibles causes s’ha vist marginat, arraconat, maltractat i agredit moral i físicament. Estic trist perquè m’adone que desgraciadament no diu res a favor de la societat en la que vivim.
Crec que amb lleis no se soluciona el problema. Més aïnes pense que és responsabilitat d’aquells ENS que tenen influència directa en nostre comportament perquè amb allò que mostren reiteradament dia a dia, ens aboquen a entendre una manera de viure que és irreal i que, amb la major perversitat, adoctrinen i promouen la llei del més fort d’una manera obscena.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
La «culpa» és compartida entre tots: escola, societat, pares, manca de valors, xarxes socials…
El que he vist al llarg de molts anys treballant amb menuts és, que malhauradament, n’hi ha gent molt cruel, que ens sorprén en vore com reaccionen front al dolor d’un company, d’un amic, i altra gent que és molt sensible als problemes del seu amic, del seu company.
El que és curiós és veure com «abrigats» per la manà, pel grup, eixes persones bones poden arribar a fer coses en contra de la seua voluntat, o tal vegada, les fan per evitar-se que els toque a elles patir les burles o colps dels «amos» del grup.
Els pares. Els pares tenen la seua part de culpa. No s’enteren, no ho sabien…però si els ho dius, ah!!!! has topat en pedra dura. Pocs progenitors reconeixen una malifeta del «seu» tendre infant. La culpa no és d’ells, és de…? que li han dit no sé què, que li han fet, que, que, que…
Les xarxes socials, i el deixar que xiquets menuts o almneys amb no suficient maduresa mental, puguen accedir a elles impunement. I el poc control que alguns pares poden fer, simplement perquè no saben o no dominen el tema de les noves tecnologies, són un altre factor a tenir en compte.
Podriem continuar repartint-nos culpes. Jo també en tinc i faig acte de contricció, però sols si ferem cas i posarem en pràctica el proverbi africà que diu .» Per a educar un xiquet fa falta la tribu sencera» podriem traure algun trellat en aquesta qüestió.
De tota manera és molt dolent vore que n’hi ha xiquets que no poden ser ajudats per cap membre de la tribu i decideixen fer-se desapàreixer d’aquest món.
Rosa: no et calfes més el cap…, val: lo justet només.
A la tribu no l’interessa perquè no n’hi ha sentit de tal a nostra societat. Sembla que per a la majoria conviure és prevaldre sobre els altres i que s’afone el món si jo puc asseurem al damunt dels seus enderrocs encara que siga un minut.
A més, al meu fill (o filla) això que diuen de l’assetjament no li passa, pos no som guapos mosatros ni res!
De maltractament, aquest a les xarxes d’Internés, n’he conegut dos aquesta setmana.
TRIST!
Venen les males notícies
Ven no creure’s res (sempre)
Ven ser crític (sempre)
Ven (entre les xiques) el chico “malote”
Ven el xiquet de curta edat que és «malditet i dimoni» (no tant el tranquil)
Ven aquella màxima (també dita als xiquets tendres) “Tu, si et peguen, pega.”
ven…..
Són moltes coses, i d’altres més, que per se tampoc són totes males clar.
Ven la violència.
És possible que amb una edat de quasi quatre anys l’assetjament ja brolla per l’escola de cagons?
Vol dir això que l’ésser humà ja ho du de fàbrica?
Si és així i si no es corregeix des de tan menuts pels educadors ̶ pares, professors, l’entorn familiar i social ̶ acabaran sent uns violents al futur?
Per aquest camí va nostra societat?
Ho he vist en un col•legi de monges no una ni dues vegades, sinó durant bastant dies. Com única resposta: “Son niños, ya se sabe. No son conscientes”.
Agredir físicament;
embotinar de continu als companys;
fer por amb amenaces de tancar en una gàbia i altres subtileses semblants;
trencar els objectes de la classe…;
tots plegats ̶ o d’un en un ̶ , són assumptes fútils?
Els que sou treballadors de l’ensenyança: podeu donar-nos una mica de llum per saber si els de fora estem endarrerits?
El progrés hem de entendre’l com un pas per davant de la llibertat?
Ja em contestareu al febrer de 2015, amb tot i això l’assumpte continua in crescendo, i com sempre, si el tens prop et pica prou més…
Com en el “chiste” de Eugenio: “¿pero hay alguien más? “
Tot és possible. Vivim en una selva. En una selva sòrdida i impenetrable. En una selva cruel.El cas és que al segle XXI amb tants especialistes, superespecialistes,requeteespecialistes,psicologia aplicada,teories i més teories…i teòrics de l’educació, molts teòrics, més teòrics, un munt de teòrics. Moltes privaveres educatives, moltes tardors, moltes trobades,reunions llarguíssimes i interminables, sessions d’avaluacions interminables, llarguíssimes, avorrides i improductives.
Teories i més teories. Pèrdues d’un temps limitat.
Tanmateix, els casos més negres i sagnants queden per resoldre. Mai es donen solució. Tots callen.
Un silenci assassí. Un silenci cómplice. Un negre silenci.Y se de que parle.
Com ja vaig dir fa poc més d’un any, per educar un infant es necessita de la tribu sencera.
El problema és que la tribu està malalta, i trobe que últimament la tribu està molt malalta, molt.
Els xiquets de hui en dia són egocèntrics a més no poder. Això que era una etapa en la infància dels xiquets, s’ha convertit en un procés que dura molts anys i que està recolzat per alguns pares i alguns educadors. «Són cosas de niños, mi niño no ha sido, es que la maestra le ha dicho a mi hijo que…todos en contra de mi niñito» i així poc a poc anem engrossant el petit monstre que alguns xiquets porten dins.
Conec casos molt sagnants. Un xiquet de 14 anys que ja no pot anar a cap centre educatiu perquè està donat com a malalt crònic, amb una medicació que jo trobe que és de bojos (els metges se suposa que saben el que fan) i que va pel món com un zombi, altre cas d’un xiquet que patix l’acosament no per part de companys, sinó de la mareixa família, i que estan sabedors alcaldes, guàrdies civils, pediatres, assistentes socials, directors i acompanyants, veïns, polícies judicials…està denunciat, i «NO ES POT FER RES», perquè la tribu està malalta, molt malalta.
No sé on arribarem.
Cada any que passa, cada mes, cada setmana, cada dia estic més desil·lusionada, més cansada, més farta…
Molta primavera educativa, moltes trobades i perdudes, però el món està boig. boig, boig.
Sé que la parada on tinc que deixar el tren ja no està tan lluny com fa uns anys i percep dins de mi una com a molt forta tristor per allò que deduïsc acabarà sent la societat que entre tots, i molts sense adonar-nos-en, hem construït.
Una pena ! Com diria ma mare Maria la Fornera.
«Quan reflexionem sobre nostre segle XX, no ens pareixerà el més greu les malifetes dels malvats, sinó l’escandalós silenci de les bones persones”.
Martin Luther King
La frase ens ha de fer recapacitar sobre com va la pèrdua de valors al dia de hui, perquè no m’agradaria que al XXI aquestes persones acaben sent MUTS I CECS.