NO TINGUEU POR, DIGUEU-LI «CONFRARIA» !
NO TINGUEU POR, DIGUEU-LI “CONFRARIA”!
Amb un cert goig repassava adés el programa del novenari i tot això perquè després d’una temporada que considere massa llarga de nou s’ha fet ús del valencià amb una certa normalitat, concretament parle ara de la portada, que com una carta de presentació, com un bon dia! mai pense que s’ha de fer en altra llengua que no siga la del poble, a més també s’ha utilitzat en la salutació i alguna que altra col.laboració com la del nostre bisbe, la qual i durant alguns anys ha sigut l’única lletra en llengua pròpia que s’escrivia, cosa curiosa perquè ens pot fer pensar en èpoques pretèrites quan l’”aristocràcia” del clero, aquella que en línies generals aleshores espentava la castellanització de l’església enfront de la fidelitat que mantenien, en general torne a dir, els capellans més pròxims al poble, ara, però, el text de mossén Enric, un “comte” de l’església si em permeteu, semblava la gota en el desert.
Per tot el que he dit vull regraciar la Confraria del Crist, per açò, i per haver utilitzat de manera coherent, correcta i m’atreviria a dir que cristiana una paraula que em sembla no ha tingut massa sort entre nosaltres: Confraria, que no és la primera vegada que darrerament la utilitzen els del Crist, però en el programa del novenari potser sí; i dic que aquesta paraula no ha tingut molta sort perquè conec més o menys directament algun que altre cas particular que així ho confirma. Els motius diguem-ne que en “contra” de normalitzar el terme “confraria”, o “confrare” poden ser diversos, des de l’ús i costum a la política, o l’autoodi també.
El cas primer però va ser que en un temps passat, molt passat ja vaja, vaig ser membre d’aquesta confraria i pel fet que s’havia perdut algun dels vells segells quan d’aquestos se’n feia bastant ús allí n’encomanàrem dos de nous, els quals com bé podreu pensar resarien la llegenda de “Confraria del Sm. Crist de la Fe”. Mai no vaig arribar a usar-los però sí que he tractat de reseguir-los les petjades en tot aquell paper que validat ha caigut en les meues mans, el resultat de la qual recerca va ser que vaig veure algun segell en valencià al cap de poc de temps, però a partir d’aleshores i ja per sempre més tots en castellà, tots amb “cofradia”, almenys els que jo he rebut. Potser coincidència, potser s’hagen perdut, potser… I ja diuen que qui no es fia no és de fiar.
L’altre fet i per aquelles mateixes dates, any darrere o any davant, va ser el que ocorregué amb un altra associació de confrares que celebrant un tal aniversari decidiren de fer uns detallets commemoratius en forma de presents. Semblava així també arribada l’hora d’imprimir la llegenda en valencià, de fer possible la nostra forma, no va ser possible, que s’hi va votar a la contra de tal proposta, encara que el pitjor per a mi no era el resultat, comprensible fins i tot, el pitjor és que s’hi posara a votació una tal cosa.
Tal vegada siga l’hora canviar definitivament la sort de la paraula “confraria”, i a tot açò no em podreu culpar de catalanista ja que tal i com s’hi pot llegir en l’exemple que s’acompanya un grup tan secessionista i “anti” com és el GAV l’utilitza, o la mateixa confraria de la M. de Déu dels Desemparats de València que també en fa ús d’ell, per més que entre nosaltres a alguns els produeix botanes.
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
