benavent on ASSIGNATURA D’HISTÒRIA
benavent on ASSIGNATURA D’HISTÒRIA
Què no cuinaríeu vos si tinguéreu siti i plaça entre la Séquia i el barranc de les Fontetes!
Això sí, tinc els meus dubtes sobre la filiació espanyolista, “espanyol de Coca” dieu, d’aquest personatge que mencioneu, i no em repteu que sí, és un gentilici correcte per allò de l’antonomàsia o per allò de no haver-ho de postil.lar tot amb notes crítiques a peu de pàgina, valga la redundància però, filant prim tinc els meus dubtes.
Altrament, en canvi, el teu escrit m’ha engrescat i m’ha fet recordar velles lliçons de quan estudiant novençà, com aquelles que m’empassava llegint el llibre escolar de l”Avecilla”, la portada del qual ja reproduïa o recordava els colors de la bandera espanyola, un llibre d’ús anterior a les Enciclopèdies, vejau si fa d’això! D’aquelles pàgines recorde especialment dos textos dedicats a sengles personatges que amb els seus actes forjaren la Pàtria, allò de “la honra sin barcos”, dit d’una altra manera.
Un d’aquests textos destacava el martiri de dos joves, Indíbil i Mandonio, els quals crec recordar moriren martiritzats a causa de la fe, bé fóra perquè no volien abandonar el cristianisme davant dels romans o bé perquè sent arrians s’hi feren cristians, no arribe a més però, més o menys anava així, Indíbil i Mandonio.
Però allò que em va somoure més fort el patriotisme fou la lectura dedicada a Viriato, no debades em veig encara ara amb el quadern obert per la pàgina…, la que fóra, llegint aquella primera frase que se m’ha quedat soldada i que deia“Viriato fue un pastor lusitano”, un heroi aquest xicot que va portar “por la calle de l’Amargura” els romans invasors, és a dir, una versió antiga del “No mos fareu catalans!”, perquè a Viriato només l’aconseguiren doblegar per la fellonia d’uns traïdors d’entre la seua gent que el lliuraren, i amb males arts, a les autoritats romanes. No obstant això, i per més que jo no podia saber-ho de xiquet serà, i en part gràcies a aquestos judes, que s’embafàrem d’Hispània, de cultura clàssica, de Sèneca, així que no sé a quina carta jugar.
Mes allò que volia comentar jo són les modes que no s’ocupen només de “la moda”, vull dir de la roba, també de qualsevol altra manifestació humana, com de la història que ens ocupa ací, doncs és el cas que el tal Viriato ja no s’he m’ha tornat a fer present mai més en cap manual, ni estudiant batxillerat, ni a la Universitat, com si se l’haguera engolit la terra! Tampoc l’Indíbil i el Mandonio que ara, i en directe, em ve a la memòria que eren de Saragossa.
Potser també que Viriato per aquella cosa de l’etiqueta de lusitano no era massa “espanyol” ell, i bé sabem per on parava la Lusitania que aleshores i estrictament tampoc era coincident amb l’actual territori de Portugal, encara que si tot era Espanya tant li farà, dic jo, que ja no sé on vull arribar. M’estic esmadeixant!
Però si la història del tal Viriato sembla llargament passada de moda no serà l’únic ni l’única cosa que dorm al calaix, que em vénen al cap, posem per cas, el famós doncel de Sigüenza, o los toros de Guisando, tots dos els he visitat després. Potser algú em dirà que això és culpa de tanta història local, jo no m’ho empasse, a mi no em val això, que tot és local, fins i toit el Quixot, és cosa de modes, la història també.
Ah! I Roma no paga traidores, tot i que açò, no sé, em sona a propaganda, i tampoc puc demostrar-ho.
benavent
Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
De la Lusitana sabia jo que existia perquè a l’arradio no parava la Tuna de cantar allò de:
Somos cantores de la tierra lusitana,
traemos canciones de los aires y del mar,
vamos llenando los balcones y ventanas
de melodías del antiguo Portugal.
Oporto riega en vino rojo sus laderas,
de flores rojas va cubierto el litoral,
verde es el Tajo, verdes son sus dos riberas,
los dos colores de la enseña nacional.
L’antic Portugal, Oporto i Nacional eren paraules que a la dècada dels 50 es coneixien molt bé per la xicalla estudiantil perquè l’Imperi estava començant a formar-se…
I no em dirà a mi que Viriato no era fill de la Hispania, no? I Indíbil i Mandonio, igual com Agustina i Aragón, els quatre també ho eren . I Daoiz i Velarde, i Espoz i Mina, i Gárgoris i Habidis, i Julio i César, i Gregorio i Marañón, i Menéndez i Pelayo, i Inés i Castro, i Abad i el Ramán —encara que com l’un era cristià i l’altre moro, no sé—, i el que més: Rodrigo Díaz de Vivar i el Cid Campeador.
En ficaria més però és que ara es van quedant pel camí de l’oblit. Ha de ser l’edat o el vent del secà de les Castelles que tots plegats fan que el poc que vaig aprendre d’història al col•legi vaja esvaint-se, encara com puc tirar mà de la lletra sobre el paper dels llibres, que si no…!
I lo de Roma i el traïdor ens va dir un mestre que no havia nascut a les terres d’Hispània, que era un “bárbaro de la Galia” que s’infiltrà dins del grup de l’heroi lusità, que del francés ja se sap que en un descuit que tingues el tens invadint-nos, però nosaltres sempre tindrem un Palleter que per això som valencians, o no?
A que no sap que “el lugar de la Mancha…” está en Puebla de Sanabria ?
Don Miguel de Cerbantes era jueu,
ala, ala, i ala!
Orate frates…
És a dir que a vosté la màxima aquella que diu “El saber no ocupa” li ve que ni pintada, un pou en sap, tant que se’m fa difícil reseguir-lo, no tant aprendre com alumne, no obstant això i és el meu pensar, l’etiqueta d’”espanyol” de Coca d’ací cap allà la puc veure, però d’allà estant, no tant, ja dic que filant prim.
Parla vosté d’oblits, doncs jo ara retiraria “lo” de l’Avecilla perquè em sembla que no era aquest el llibre que contenia els textos al.ludits, es tractava d’una preenciclopèdia, això sí, però no l’Avecilla. Altrament on he posat la pota, katiuska i tot, és en la parella de l’Indíbil i Mandoni (que en català no em sonen, coses de la síndrome d’Estocolm), aquests no moriren martiritzats, crec, com massa bé sabríeu, però la història dels xiquets martiritzats per no voler abdicar la corona de santedat, sí, pose la mà al foc. Coses de la memòria o, de tocar de gotera.
Però ara allò que més m’interessa és veure com queda allò de «benavent on benavent on ASSIGNATURA D’HISTÒRIA», no sóc massa complicat jo, senyor director.
Justo i Pastor ?
He burxat de seguida pel Gugle i la veritat és que la seua història s’adiu perfectament, temàtica i època; també s’adiuen més els noms de Justo i Pastor a la matèria que no els primers que em vingueren al cap. Igualment m’ha servit Gugle el nom de les santes Justa i Rufina, però es tractava de dos xiquets.
Així que moltes gràcies pel servei de documentació.
Su s.s.q.b.s.m.
rbenavent