EL MONJO QUE NO VOLIA SER-HO

EL MONJO QUE NO VOLIA SER-HO

el monjo

 Una nit més els meus amiguets i jo estem asseguts a la voreta del foc a ca ma uela Maiteresa allà al carrer dels Sants de la Pedra. Fora fa fred i com és el més normal ens arrimem ben prop de la flama per calfar-nos les cames. Sí, solament les cames perquè a l’esquena sentim un com a corrent d’aire que ens la deixa ben fresqueta. Clar, com la ximenera fa fum si no deixes un badallet en alguna porta perquè hi haja corrent… Si bé a ca la uela no fa falta deixar-ne cap oberta, els clavills de la que dóna al corral són amples, per no dir res dels forats que ha deixat el corcó. Però eixes coses no importen, estem asseguts a l’espera que la tia Maiteresa ens conte un dels seus que pel que m’ha dit abans no ens donarà gens de por com el que ens contà l’altre dissabte sobre la reunió de bruixes allà a la serra, prop del Pla de Corrals o de Barxeta, ja no me’n recorde. No li fa.

—Voleu que duga més garbons?

—No fa falta. Estem bé. Si casi no fa fred…

Ells no en tindran però jo estic gelat.

Pues senyor, açò era…

Un monjo del convent de Benigàni que un bon dia digué que ja no volia continuar siguent retor. Perquè vosatros sabreu que vol dir monjo, no? Bé, té igual, ja ho explique jo. Són homes que com les monges viuen en un convent tots junts. Uns resen sense parar tot lo dia, altres només quan ho mana el prior i si no mana res treballen la terra dels hortets que es fa cadascú d’ells per poder menjar. Tinc entés que alguns no poden dir ni pío si no ho autoritza l’Abad.

És que com està massa enrederat això dels càrrecs ho deixarem per una altra ocasió qui és el que més mana dins d’un convent. També alguns ixen a captar pels pobles de la redolà perquè no en tenen prou de diners per a viure i menjar amb lo que cullen dels seus bancalets, però no en necessiten quasi perquè al remat s’acostumen a menjar poquet, poquet, i gasten quant a penes. Tot i que mantindre un casalot tan gran i tenint tanta gent allí dins costa, eh? Ja sabreu, ja, en ser majors lo que és pa de dolor.

Val. Deixem-ho estar i anem al que anàvem.

Sí, uela, al grà que veig que tant de càrrec i explicacions estan adormint-nos. Ho pense però no dic res, no fóra cas que no li parega bé i em reballe un carxot.

Alguns diuen que estava de frare al de Llutxent, que si al de Benigàni…, què més dóna…, però seria…, segur, sí, perquè se n’anà a viure a una caseta del terme de Benigàni. La caseta estava enmig de una xicoteta vall que no vos diré quina és perquè voldreu anar a vore-la i no tinc ganes que descobriu el secret, per tant «mut i callosa» de tot el que vaig a contar-vos.

Una nit que feia molt de fred com hui n’està fent, començà a ploure a gavelles, allò era l’any deu! Els trons i els llamps no paraven. El pobre home començà a pensar si era el Nostre Senyor que estava castigant-lo perquè se n’havia eixit de frare, però és que no volia estar més allí dins…, ell resava i es mortificava tots els dies tres o quatre vegades. Es llevava la roba quedant-se més nu que quan sa mare el dugué al món i amb una corda d’espart que s’havia fet es donava colps contra l’esquena que la tenia feta un santocristo, tota plena de blaüres xorrant sang. Però a pesar de tanta oració i patiment, allà dins, en la negror de la nit i allí a soletes oïa una veu: «Cosme, torna, torna, tot lo d’ahí fora fa por, ací ni plou, ni pedrega, ni…», i més coses sentia que li deia aquell ésser i que en ser majors ja en sabreu el per què. Ai els homes, els homes…

Bé. Tres colps donaren a la porta de la caseta. Qui seria l’atrevit que estava tocant caient tal quantitat d’aigua que pareixia el diluvi universal?

—Qui va?

—Obri Cosme, que venim a parlar amb tu.

—Què voleu?

—Si no obris no ho sabràs mai. Obri prompte que estem amerats. Si no ho faç et penarà per tota l’eternitat.

En oir estes ultimes paraules despassà els tres forrellats i va deixar un badallet per on mirà a un costat i altre però no veia res de res. En eixe moment un rellamp entrà per la ximenera i passant-li entre les cames li cremà lo que hi anà trobant i se n’anà després directe a dos marmotes de les més lletges que es pugueu imaginar. Tenien un nas descomunal i per ulls dos llumetes enceses que tremolaven com les d’un cresol quan fa aire. Marededéu Senyor! El Cosme, a pesar de la por en veure com els dos entraven a la casa espai a espai, tingué el valor d’agarrar una branca i mamprengué a donar colps a tort i a dret contra aquelles aparicions que se’n fugien com una anguila marera quan intentes agarrar-la amb les mans.

Ja rendit i sense gens de força es deixà caure al sol de terra i es quedà sense sentit. Les marmotes l’agarraren pel braços i se l’endugueren al pou de capelleta que hi ha a l’entrada del camí que du a la casa. El reballaren hi dins i començaren a tirar cudols damunt del desgraciat. Ell es despertà i els demanava que per l’amor de Déu no el soterraren viu. Però aquells dimonis emplomats no li feren gens de cas i continuaren omplint de pedra el pou fins el cantell.

En acabar la faena deixà de ploure. Es quedà ras i la Lluna enllumenà aquella xicoteta vall. La porta de la casa estava oberta de bat a bat i els dos dimonis, o lo que foren, veges tu a saber, agarraren el cresol i un cànter de ceràmica de Manises que simulava una llauradora valenciana assentada damunt d’una barraca i xino-xano, xino-xano s’encaminaren cap a Xàtiva o Gandia, altres diuen que tiraren camp a través per les muntanyes de la redolà.

Conten els que ho han viscut que si passes per eixe camí, on està el pou cobert, una nit de tronada encara pots oir la veu del Cosme demanant que el traguen de davall del muntò de cudols. Jo de vosatros no aniria mai ni de nit ni de dia prop d’on vegeu una capelleta feta de pedra de sospedrà per si de cas fóra la que vos he dit.

I cuento contat ja s’acabat!

Au! A dormir tot lo món!

—Uela, si és el pou que m’imagine, mon pare diu que el va tapar a les darreries del segle passat un assassí del poble que tirà hi dins tots els llibres que tenia perquè no volia que ningú es fera amb ells.

—Ton pare pot dir missa i un poquet de sermó si vol, que a la seua família deixa-la anar.

—On té que anar, uela?

L’endemà els amiguets em digueren que quasi no havien dormit pensant on estava el pou. Tot era preguntar-m’ho però jo els vaig dir que tinc prohibit parlar d’això.

I s’han enfadat amb mi! No sé per què!

He tornat sovint ara de major i si estic a soles m’he assegut al costat del pou i us puc assegurar que juraria jo que algú dóna crits davall de tanta pedra. Sempre me’n vaig dubtant de si és el remoreig de l’aire que bufa entre els arbres o pels forats de la construcció, que tot siga dit es manté com si l’acabaren de fer, o…

Un misteri, xe!

Salva

Article llegit [post_view] vegades en total.
Article llegit [post_view time=»day»] vegades avui.
Article llegit [post_view time=»week»] vegades aquesta setmana.
Article llegit [post_view time=»month»] vegades aquest mes.
Article llegit [post_view time=»month» date=»201201″] vegades el mes passat.
Article llegit [post_view time=»year»] vegades aquest any.

1 comentario

  1. Rosa

    M’ha agradat llegir la historia. Una vegada mes Salva, aconseguixes atrapar el meu interes.

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 1 visitant, 1 cercador

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES