Seleccionar página

ESPANYA? DIGUEU-LI CASTELLA

ESPANYA? DIGUEU-LI CASTELLA

opinions
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

A la gent del meu poble, jove i gran, que viu en actitud oberta, no resignada, en

                                   busca permanent, perquè no seran mai vells.

 

Espanya? Digueu-li Castella.

Castella? Digueu-li Madrid.

            I Madrid? «Un mal negoci per als valencians». No és una frase meua. Ho diuen ara empresaris de la Patronal Valenciana: «Per als valencians ha estat un error històric l’anticatalanisme i l’ofrenar glòries a Espanya».

            Benvinguts siguen aquests nous conversos perquè la seua veu és molt important per a nosaltres, per al redreçament d’aquest país tan necessitat de recolzament i d’un poc més de dignitat. Clamen al cel perquè per fi s’han adonat que «els» i «ens» han pres la cartera. Clamen al cel contra el maltractament fiscal a què estem sotmesos, contra el menysteniment que ens tenen. Clamen al cel perquè ofeguen la nostra economia vetant-nos infraestructures diverses de primeríssima necessitat, entre altres, i sobretot, el Corredor  Mediterrani. Aquest corredor vital que han trucat, retardat, alterat en el seu traçat primigeni, i que ara volen que passe per Madrid: tal com sona! Però la nostra prioritat és la connexió directa a Europa per Catalunya amb qui compartim interessos comuns. Una zona geoestratègica, la més dinàmica, enriquidora i complementària, constituïda, principalment, pels maleïts i innombrables (per a ells), “Països Catalans”. Els maleeixen però serà perquè som els que més aportem a les seues arques i els que menys rebem dels seus pressuposts estatals. Quin escàndol aquesta discriminació, aquesta falta d’inversió cap a nosaltres i les nostres necessitats socials, front al balafiament a mans plenes per a innecessàries vies d’AVE. nascudes mortes, com un fetus econòmic avortat i sostingut en les mateixes entranyes de la mare que l´ha parit, assistit, oxigenat artificialment amb el tremend esforç insuportable de la gran part que ens toca als valencians. I més desgavells i humiliacions de les quals som destinataris, víctimes dòcils, impotents, «por justo derecho de conquista».

       Amb una Constitució  blindada per la majoria absoluta espanyola, els valencians, com ningú, hem patit i seguim patint les hegemonies del PSOE i del PP. Ara estan emergint noves forces polítiques: UPyD, Ciutadans, Podemos….  Tanmateix, representen diferents cares d’una mateixa moneda amb el seu missatge abrandat (avís per a navegants!) sobre la  indissolubilitat d’Espanya. Vosaltres, ens diuen, «sou Espanya». Menteixen!. I ho saben. Perquè en realitat «som d’Espanya», és a dir, «propietat d’Espanya». Matís important que els valencians cal que distingim i valorem, si volem fer-nos valdre a les urnes.

            Tot i que ací, segons que ens diuen, ja estem bé, que tenim la solució contra tots els mals i totes les plagues (presents  i futures), que estem assegurats i en bones mans: el President Fabra, agenollat davant Rajoy, ja li ha demanat una almoina que ens rescabale del desmesurat deute fiscal  amb què ens tenen tenallats. I, humilment, li ha justificat la seua petició econòmica (no atesa), oferint-se de bomber, de tallafocs fronterer davant el perill de contaminació independentista de Catalunya. És clar, que per a un tal propòsit necessita finançament. No per a atendre les necessitats dels valencians i les valencianes. Aquest no és el seu problema. No és un problema espanyol. El problema, per a Espanya, és la independència de Catalunya.

     No, senyor Fabra i senyors del P.P, no senyors del PSOE i altres formacions anàlogues. El perill, la contaminació, el foc que ens amenaça i ens ha arrasat històricament als valencians (econòmicament, culturalment, identitàriament), no ve del nord sinó de ponent. Ho saben els qui miren el seu voltant amb interès i profunditat i no per damunt damunt. Una realitat punyent que vostès, cínicament, mercenàriament, han sabut subvertir «para ofrendar nuevas glorias a España…»

     Quina lenta agonia la del meu País perdut…   Quina lenta agonia la del meu País… venut

R.Benavent (Abril de 2015)

 

 98 Visites totals,  2 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Rafael Benavent Benavent
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Rafael Benavent Benavent

Rafael Benavent Benavent amb el seu estil genuÍ, amb la seua perfecta escriptura i curat discurs i argumentacions ens enriqueix i en fa pensar al voltant dels fets i circumstàncies de la vida.Vinculat des del principi al col·lectiu cultural Dorresment, és un incansable treballador en pro de la cultura.
Rafael Benavent Benavent
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

6 Comentarios

  1. Salva

    Acabe de llegir el seu escrit i no sé com començar, més si cal, què contestar o comentar-ne. Sí senyor R.Benavent, no, no sé per on tirar.

    Si ha seguit allò que he ficat al Cudé durant aquestos anys podrà inferir que vinc dient, sembla que al desert, que els culpables no són solament aquells que porten el rem polític i econòmic d’aquesta beneïda terra on hem nascut. A la fi aquestos són eixits de la tropa que formem els seus habitants i com a tal una mostra significativa i clara del meninfotisme que ens caracteritza i que està adobat, entre altres píndoles, per la nefasta divisió provincial que en més d’una centúria ha fet renegar de la condició de valencians a paisans nostres de Castelló, Alacant i de mitja València.

    Però amic, vivim dominats per l’anècdota i no pel fons de la qüestió. Ho he repetit un fum de vegades ací a QD i no em cansaré de fer-ho: mirem el dit i no la Lluna. Podem comprovar-ho per la falta de comentaris, de diàlegs, i «menudenses» més perquè alguns agarren l’embolcall i obliden el contingut del paquet. I perdó per la expressió: som uns «uns perculeros», adjectiu que l’altre dia em contestà aquell que li preguntí pel bombardeig de Xàtiva i digué que SOY MÁS VALENCIANO QUE TÚ.

    El ponent, com vosté escriu, ens deixa fets una braga. És que té eixe calor tan sec que pot fer malbé una collita, no? De la tramuntana no parlem hui.

    El ninot indultat de la foto que vaig ficar on el llaurador espremia una taronja i per un canut alimentava a la Cibeles estava dins de FINANCIACIÓ ASIMÉTRICA.

    Però remei, remei, serà difícil.

    Recorde que quan Carles III promogué les carreteres radials ja digué que la numero III la pagara el Regne de València. I d’això fa ja ni se sap els anys.
    I el pantà d’Alarcó, sap el personal qui el va fer?
    El transvasament Tajo/Segura mogué una bona polèmica quan ací volgueren que li donara la volta per fora sense entrar en el dit pantà perquè podria portar problemes al futur en mesclar l’aigua. Cuadernos para el Diálogo es feu eco, però li ficaren un drap brut de merda a la boca i s’acabó. Vosté seria molt jove aleshores per tindre a les mans aquella publicació, no?

    Torne: n’he ficat un cabàs d’anècdotes com aquestes on es demostra que ens agrada massa les mascletades, la traca i el tro final, però hi s’acaba tot.

    Bernat i Baldoví ficà en boca de Narváez el discurset que vaig mostrar no fa molt amb allò del desastre a Xàtiva, si mira la cara de conformats dels figurants de la pel•lícula que feren sobre Visanteta de Favara és per començar a plorar.

    Sovint em pregunte: la croada personal que alguns fem per parlar com hem mamat i que els que ens segueixen ho facen, fins quant de temps pot durar?
    Serà l’edat, «senyor mío», però potser que es desfasa com el sucre dins d’un got d’aigua més prompte que tard. I no vull veure-ho, estiga ben segur.

    Dels que tenen la vocació de dirigir-nos no parlaré, he arribat a pensar que val allò de: «en la guerra y el amor todo se vale», presumptament clar, no fóra cas que algun benintencionat pròcer s’enutje, i de segur que amb tota la raó perquè generalitzar és una estultícia per la meua part.

    Se m’oblidava: Serrano, Maximilià Tous i Teodoro Llorente ja tingueren paraules ben grosses per la lletra, que no la música, quan feren l’himne de l’Exposició Regional de 1909 i així quedà. És que «la pela és la pela».

    Au! A continuar mirant el dit, no creu que és més còmode?

    PS — Si bé seguirem a malgrat dels vents!

  2. Benavent

    I per què diuen “Deportes” si volen dir Real Madrit? Acabe de vore el noticiari. Tampoc no voldria pecar de frívol però ja diuen: “Poniente, aunque el valenciano reviente!”

    I encara que puga estar majorment o totalment d’acord amb tot allò expressat, i en què les classes principals són eixides de la tropa, pense que la classe dirigent (o la mancança d’aquesta classe ací) en tenen molta de culpa perquè a les postres si controles les elits controlaràs el poble, o és que l’inefable aquell que cridà públicament «tener a los valencianos por más muelles» s’hi referia a la gent d’espardenya? Tinc els meus dubtes, igual vai errat.

  3. Salva

    Era de llibre que el Conde Duque de Olivares diguera eixes atziagues paraules perquè des que la Coixa (Germana de Foix i Virreina del Regne de València) acabà amb mà de ferro amb els rebles de les Germanies, la poca classe que podríem dir-ne dirigent es tirà cap, llengua, cul i tot en braços castellans i ací no en quedà cap que amb una mica de «poder» poguera defendre’ns de les barrabassades que al futur anirien venint-nos «por derecho de conquista». Al senyor Conde Duque li ho ficaren com a Ferran VII: «a huevos».
    De la resta de susuïts, des d’aleshores fins a hui, continuaré esbrinant pels amagatalls de la meua memòria per veure algun pròcer distingit. Potser que el general Basset…

    Té raó que només amb una mica de matèria gris al cap és fàcil controlar a les masses, el que passa és que la gent d’espardenya prefereix a la Princesa del Pueblo de la TV i si opina sobre els problemes de nostra societat ho fa amb les visceres, quasi mai amb el cap. Si bé tampoc tenen la culpa perquè «en saber les quatre regles, llegir i escriure, en necessite més per a viure?», almenys eixa era la manera de pensar quan jo era menut. Ara no. Ara tothom acaba la ESO, l’EGB, LOGSE, la ESA i el Xinxulau del Ius Pik Inglis i no sap ni entendre un escrit.
    De segur que vosté i els seus companys de professió podrien escriure un cabàs d’anècdotes que serien dignes de figurar amb lloc d’honor en la llista de la “Antología del Disparate”.

    No sé si recordarà a EL HOMBRE DEL TIEMPO quan la TVE no era de colorets i només eixia a la pantalla la mà del Mariano. Mon pare era aficionat a veure l’oratge, llaurador fins al seu traspàs, i s’enutjava perquè l’home aquell, o la veu que oíem, no deia mai València, érem Levante. I mire als tertulians de tots els colors, si parlen de la Comunitat Valenciana (?) és sempre dins del context de la corrupció, sí, ahí estem tots juntets, portem espardenyes o sabates de xarol.

    Diga’m on està la finestreta (ventanilla) per anar a apostatar, jo no la trobe

  4. Salva

    Vaja novament, per si de cas, la confessió de què no tinc clar res d’allò que dic.
    Que el que pense hui potser que demà ja no ho veja de la mateixa manera.
    Ni lo d’ahir tampoc.
    I que desconfie d’aquell que els seus principis són permanents i inalterables. D’eixa gràcia crec que solament els morts i els que no tenen gens de trellat poden gaudir-ne.

    Cada nit a les televisions podem veure discussions on no hi ha diàlegs, tot són un tall de «dogmatismes» reballats per persones a les que es podria aplicar el qualificatiu de “docte” amb el sentit com sempre l’he oït al poble, és a dir, que pretén passar per molt instruït: «el tio borles este ho sap tot, si jo et contara…»

    Llegia no fa molt que l’espanyol és aquella persona que voldria dur al costat del DNI un paper firmat pel Rei on diguera: «este español puede hacer lo que le dé la gana».

    Vade retro Satanàs perquè excusatio non petita, accusatio manifesta.

  5. Benavent

    Llegint les teues paraules m’ha revingut i he baixat de la meua memòria el “San Manuel, Bueno y mártir”, la lectura del qual em va colpir fa el seu temps, la hipocresia, diguem-ho així, del rector sembla tenir el seu perquè en paraules del seu autor que en una entrevista de l’època deia això, segons llegim de la xarxa:

    “Así es la vida: Engañar, engañar al pueblo para que el miserable tenga la fuerza y el gusto de vivir. Si supiera la verdad, ya no podría, ya no querría vivir. El pueblo tiene necesidad de mitos, de ilusiones, el pueblo tiene necesidad de ser engañado. Esto es lo que le sostiene en la vida.”

    Amb les prevencions necessàries perquè són lletres de l’Unamuno tretes del seu context, i a més hai d’afegir que no vaig llegir la conversa sencera, volia dir que són les classes dirigents o aquelles que han de dirigir les elits qui decideixen o saben com ha de ser conduït lo poble?

    L’estudi, la lectura crítica, la reflexió… diuen que ens fa lliures però, infeliços també? És més fàcil i més segur seguir el ramat? Tenia raó l’autor del Fahrenheit 451 (no recorde ara el seu nom) quan deia que la lectura ens feia infeliços perquè ens oferien dobles vides que no gaudiríem mai? A les postres és un bàlsam mirallar el pentinat de la reina jove i no omplir-se de blaus amb tanta pensada? Això és el joc de la gran classe? N’estic fent un gra massa?

    Tal és el que em provoqueu amb tanta reflexió grisa de manera que igual deixe de llegir-vos (tret de les contarelles de Maiteresa, clar) i torne a mirar-me la reina d’Espanya (sense definir el perímetre, val?), que diuen per la tele que fa goig ella, jo no me la veig plegant olives. Una altra il.lusió potser.

    Altrament m’ha fet gràcia allò de “l’home del temps”, d’aquells temps que ho deiem així: “Ho ha dit l’home del temps!” que aleshores no n’hi havia tant de satèl.lits d’aquestos i amb els paraigüets apanyaven l’aigua, que no semblava tan malvinguda com avui. Actualment el dir de l’home del temps ha passat a un simple i concís “el Temps”, “això ho ha dit el Temps”, o “l’Oratge” (remember). Tot i això, ara que tenim a l’abast dels dits l’oratge només polsem un botó no sé com li acabarem dient. Igual no li importa a ningú, tampoc a mi, que jo només volia parlar-vos de les meues ombres.

  6. Salva

    Diuen que les paraules són el final d’un pensament i no sempre aquest queda clar amb les que emprem, si més no tenint que escriure-les i a sobre en un espai tan menut com el que tenim al nostre abast ací a Cudé. La patent de la parauleta la té vosté però de segur que no he de pagar drets d’autor, no?

    No sé de quin color seran els meus romanços; grisos potser, no he tingut mai res clar i he intentat no contagiar-me de «la felicidad del tonto». Això sí, no volguera que foren del color rosa.

    I contant amb la venia del senyor director seguiré enviant alguns romanços perquè, estarà d’acord amb mi, mentre vaja el carro farà “roido”.
    Com sempre és un plaer llegir vostres reflexions.
    Salutacions cordials.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 al nostre poble deurien ser recordades per sempre d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics