M’AGRADA…
M’agrada passejar pels camps de la meua ciutat.
M’agrada passejar durant tot l’any.
A la tardor vas veient els arbres, com poc a poc, van llevant-se la roba i es queden nuets, sense cap vergonya, davant de tots els caminants. Altres, més pudorosos, ho dubten molt i no arriben a fer-ho. M’agrada.
A l’hivern, ja tots nuets, el paissatge s’obri davant els nostres ulls. Apareix un món nou; el que abans tapava la roba dels arbres, ara queda al descobert. De vegades pense si algun tresor oblidat estarà sota eixe munt de fulles, branques i brosses. M’agrada.
Després ve la primavera i tot un munt de colors, de flors i d’olors renaix per tot arreu. Eixa olor de flor de taronger! Eixa olor de maduixes! Eixa olor de terra remenada! Eixa olor de terra banyada quan cauen quatre gotes! Eixa olor! M’agrada.
A l’estiu, la llum és molt brillant. El sol crema. Fa calor. No es pot eixir a passejar de dia, cal fer-ho a poqueta nit, però també té el seu encant.
La meua ciutat! És menuda, no és molt gran. No té teatres, ni cinema, ni hospitals, ni taxis…però tampoc té semàfors on et desesperes esperant, esperant, esperant, que es pose en verd. Tampoc té gran quantitat de tràfic, que no et deixa dormir, ni contaminació de l’aire per fàbriques o cotxes. La meua menuda ciutat, no m’estressa, M’agrada…
Rosa Mahiques
La professora Rosa Mahiques està interessada per les curiositats i els detalls. Anecdotari històric. Punts i apunts de la vida quotidiana els quals cal conservar i mai oblidar.
Alerta Rosa, quan caminem, sobretot caminants solitaris acompassats a la natura i al paisatge amb la tranquil.litat que això comporta, allò que fem en realitat és viatjar cap el nostre món interior que transcrit després sobre aquestes fulles de paper, ara elctròniques, tancarà el cercle perquè de debò serà l’autor qui s’hi mostrarà, realment i voluntària, nuet davant lo lector.
Ai la ciutat però, Rosa, amb les seues connotacions tan positives que van molt més enllà del que significa el terme i que portades a l’extrem condueix a situacions diguem-ne que un poc ridícules, com aquells senyals de “centre ciutat” que podem veure en pobles alguns d’ells poc més que un puny. Ciutadà, com hem dit, és ser universal, tenir drets… vilatà, poblà, poblatà, de poble en definitiva, remet un poc a bròfec, rústic, simple… marca que nosaltres mateixos i manta vegades donem per bona. Això no obstant, jo no tinc la solució ni sé l’entrellat complet de les meues paraules.
Un plaer de lectura, sí.