PETER-PAN

PETER-PAN

peter-pan

Imagina’t benvolgut lector que estàs dormint plàcidament i a les dotze de la nit toquen als cristalls de la finestra amb insistència, et despertes i veus a Peter Pan que està fent-te senyes amb la mà perquè t’acostes. Sé segur que no t’ho creuràs, allò que s’hi veu no pot ser real i menys si suspeses en l’aire estan Wendy i Campanilla que estiren de les mans al xaval verd perquè volen anar-se’n ja.

Tu, que com jo, ja has passat de la quarantena, i més, i més, et refregues els ulls fortament amb els punys perquè creus que estàs dormint i que tot és un somni, però resulta que el xiquet vestit de verd et parla amb la mateixa llengua que la que mamares, es a dir: eixa de la controvèrsia. I no saps què fer, estàs atarantat, enterbolit i et tornes a ficar al llit tapant-te amb el llençol cap i tot. Però el Peter obri de bat a bat la finestra des de fora i com estem a l’hivern entra una geloreta que es fot el basto. I ara sí, t’acabes de despertar i més ofès que el tio la veta li dius que què dimonis vol fer-te.

El xicon no parla, no et contesta, només t’agarra de la mà i en camisola que estàs comença a alçar-te del llit i volant, com ho veres en la pel·lícula, eixiu els dos com una fona i us ajunteu amb la colla que, igual que les abelles d’un rusc, revolegen a l’espera vostra.

I et preguntaràs: a què ve tota aquesta faramalla sense trellat? Si ho faç significa que eres llest, però que estàs fent-te més major del que tu et creies. Vols ser un realista —que no monàrquic—, tindre els peus al sòl de terra i no creus amb la màgia com en la que creies quan encara eres un infant. Tu, bon amic, eres dels que no et deixes engalipar pel primer Peter Pan —encara que s’acoste el dia del seu sant— i que, en “Color by Technicolor”, toca a la finestreta que tens al menjador de casa i es posa a vendre’t una parcel·la de terreny en la Lluna. No senyor! Tu mires i remires el contracte que t’estan oferint; tu repasses fins la lletra menuda tot i que no hi ha cristo que l’entenga perquè l’editor, amb tot el lleu, la ficà tan xicoteta que haurien de regalar-nos una lupa als que firmem un document bancari o qualsevol dels altres que ens fiquen al davant, i així i tot tampoc la resta de conciutadans s’atrevirien a llegir-la per si de cas els deixa cegos com al de Tormes.

Malgrat les consideracions que acabem d’elucubrar, allà que tu te’n vas volant —com l’oronella que creua la mar viatjant a l’Argentina a dur un recadet als pares del cantaor—, cap on vos està duent el de les calces verdes. I com açò és tot un conte com cal: travesseu els núvols; toqueu quasi les puntes de la Lluna, les té hui perquè està en minvant; oeixes com el canó del vaixell pirata del capità Garfio us dispara ni se sap el nombre de vegades sense encertar-ne ni una, i en un dir Jesús arribeu tota la quadrilla voladora a “La isla de Nunca Jamás”.

Què sorpresa, eh?

Allí estan els Xiquets Perduts balla que te balla amb el indis —els de l’Amèrica del Nord clar—, i canten allò de: «¿por qué decimos JAU? ¿por qué decimos JAU?» I el que més mana, que és qui du el cabell llarg i ple de plomes d’aus sagrades, contesta: «¡Es más fácil decir JAU que decir cómo has estau!» I sense que ningú t’ho ordene et fiques a donar-li a la dansà. Acabes esgotat però encara et queda força per entonar el “feliz, feliz en tu día, amiguito que Dios te bendiga, que reine la paz en tu día…” I les companyes de la Campanilla batent les ales fent un airet que et deixa com en la Glòria.

A casa teua estan preocupats. S’adonen que no estàs gitat al catre i la finestra la tens oberta. Miren davall del llit, a l’escusat, al forrellat de la porta i comproven que estan les claus al pany i per dins, s’aguaiten cap el carrer i res, que l’home amb més sensatesa d’aquella família ha desaparegut.

Telefonada al 112.

Resposta de la veu d’un humà —no com a les companyies de servicis que ho fa un ordinador—, i la senyoreta molt amable els tranquil·litza dient-los que: “tomamos nota”. I mira per on, com tu més d’un dia i més de dos, en un dels correus electrònics que enviaves als familiars que tens a Mèxic no parlaves massa bé dels ianquis, aquestos et tenen fitxat i en saber de la teua desaparició li passen nota a la TIA —la de Mortadelo i Filemón no, una millor—, i allà que envien a la “sexta flota” plena de “marines” vestidets de blanc —estaven a Barcelona en una visita de cortesia gaudint els pobres d’un moment de relaxació visitant els bordells de la ciutat Comtal—, i xino xano, xino xano, no sabent encara les coordenades marines, —si és que així és com s’anomenen—, fiquen rumb cap a l’illa famosa. Abans passen per Mallorca per acabar de fer la faena que tenien començada, i com l’oratge acompanya es queden un bon grapat de dies igual que Anníbal ho feu a Cápua, i clar, són americans i com d’història no en saben molta perden una ocasió de les millors per poder lliurar-te de les urpes d’aquells que una nit d’insomni te s’endugueren Déu sap on.

I tu, benvolgut lector, et creus que has tornat a quinze, i com no tens el mòbil no pots telefonar a casa, però no res te s’hi dóna, la vida t’ha fet un regal impensable i et quedes prenent el sol a les platges d’arena blanca banyades per la mar que no saps quina és…, ni falta que et fa!

Però un atziac dia veus allà a l’horitzó la silueta dels vaixells ianquis que s’acosten cap on tu estàs. T’adones que la realitat supera a la ficció i resignat vas dient adéu als habitants tots menys a Campanilla, resulta que la menuda ha pegat a fugir a les muntanyes, t’havia pres tant d’afecte que no et vol acomiadar no fóra cas que se’n volguera anar amb tu i menut conflicte, s’havia acabat el conte per a sempre jamai.

I assegut a l’arena de la platja, ficant els peus de manera que les ones els besen suaument, veus com maniobra la flota ianqui i elucubres, intentes endevinar les seus intencions i esperes que tot siga un miratge fruit de la teua ment que ja fluixeja una mica.

I les ones tornen i tornen mentre que els indis continuen amb el JAU, els Xiquets Perduts fan barrabassades de les seues ballant i donant voltes a les fogueres que han encés perquè el sol ja s’amaga com ho té obligat: per Ponent.

I potser que demà, en despertar junt al mar, “la sexta flota” la veges com es perd a l’horitzó i al teu costat està Peter Pan, Wendy, Campanilla i la companya…, i deixaràs volar la imaginació vivint un somni allà a “la Isla de Nunca Jamás” perquè eres dels que encara creus en la màgia dels Reis Mags.

Salva

5 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Tan de bo fora un poquet de veritat el món del «nunca jamàs».
    Ens ha fet retornar per uns breus moments, a l’infantesa, a tornar a pensar si pogués ser veritat la màgia del Peter Pan.
    Tal i com està el món últimament, igual estaria molt be, no fer-se major mai dels mai (o jamàs de los jamases)
    Els xiquets són més purs que els majors, encara que el món es veu que cada vegada corre i roda més de pressa i naixen ja sabent les letanies i programar l’ordinador per a fer moltes coses que els majors ja ens veiem incapaços de fer.
    Per si de cas, intentaré no rodar tan de pressa com ho fa el món i disfrutar més de cada moment que passa.

  2. Vicent Benavent

    No us preocupeu,hi han canvis que de segur seràn favorables, o no.
    tampoc està mal que a Peter Pan i la seua colla li donen alguna lliçó. No s’acaloreu que podeu tindre mal de panxa.
    Estimat Sr Salva,feia molt de temps que no escrivía,però ja sap,la cabra tira al monte.
    Salutacions per molt de temps.

  3. Antonio Gonzàlez

    Ya estamos en el País del Nunca Jamás.Un día te despiertan y te dicen: este es el país que te ha tocado en suerte.Mala, claro.Porque los que hace demasiado tiempo hicimos la mili en Paterna o el servicio social en las Hermanas Chabas nunca jamás esperábamos encontrarnos en cada telediario un nuevo capitàn Garfio ni tantos cantos de sirena de unos y de otros.Invictus debería ser asignatura obligatoria en colegios, universidades y de visión obligatoria antes de la toma de posesión de cualquier cargo público.Somos los Niños Perdidos que no creemos ni en la magia ni en las hadas que alguna vez creimos y que en lugar de crecer vamos menguando y nos parecemos al Peter Pan del cuento.Sólo nos queda la loca de la casa, la imaginación.Por cuánto tiempo?.Nos la quitarán también?.

  4. Anna Alberola

    No vull creure’m que les seues paraules siguen dels que els agrada la revenja, almenys així s’entén del que ha escrit. A mi em pareix que vosté no coneix ni de lluny la manera de pensar de l’autor, jo sí. Si ho torna a llegir fixant-se entre línees vorà que el cuento és la conclusió de FART i està ple d’esperança en el futur dels que anem darrere.
    Com pot vore en este cas també la cabra tira al monte.

  5. Vicent Benavent

    Sª o Senyoreta Anna,no ho sé,supose que serà familiar de molt prop a l’autor d’aquest escrit,però deixem dir-li una cosa,ha encertat de plé,no pretenc traure els cabells verds a ningú,i bé que ho sap el Sr Salva,tan sols i a,b la meua ironía pretenc donar una opinió al meu pareixer dels escrits que mai e deixat de llegir del estimable company. Això si,li e de dir que a FART no em guanya per molt que vullga,tampoc o considere necessàri,a cadascú li toca el que li toca. Ah i que la cabra no pare de muntar i baixar pel » monte» que tenim cabres per i cabrejos per a tots els gusts.
    Salutacions i perdone si s’ha sentit ofesa,cadascú és com és.

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 1 visitant

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES