L’ORIGEN D’ATENES I LA PROBLEMÀTICA GREGA.

L’ORIGEN D’ATENES I LA PROBLEMÀTICA GREGA.

 A la gent d’una ciutat o d’un poble ens agrada saber dels seus orígens, de com es va fundar eixe ens o indret on viu. Quasi sempre, i  sobretot en aquells que han tingut més rellevància, es basa en histories o faules que s’han anat transmetent de generació en generació. El cas que ens ocupa és d’una població que per a nosaltres és important conèixer posat que la cultura que gaudim i la manera d’entendre el món l’hem heretat de les persones que habitaren eixa part de la mediterrània que anomenaren l’Hélade.

Començarem per la deessa Atenea, protectora i principal protagonista en la gestació de la ciutat d’Atenes. Un mortal com tu o com jo, es meravella en descobrir el seu naixement fruit d’una virginal paternitat de Zeus —pare de l’Olimp grec— que un memorable dia la va parir d’aquella manera que només està reservada a éssers sobrenaturals que resideixen a la muntanya sagrada de Grècia. Fou un part dolorós perquè no sent el déu una fèmina no la va portar al món com és normal fer-ho al sexe que la mare natura ha assignat que així siga, no, li va començar a eixir pel cap del Pare Zeus, i no nua com és l’habitual, sinó equipada amb el bagatge guerrer que li corresponia a la missió que li tenia destinada la cort divinal.

La cefalàlgia o migranya del paridor olímpic durà temps a pesar que era un déu —i el més poderosos—, però Hefest, un altre  déu —de professió ferrer—, li endinsà un gran colp de maça al cap del capo de la colla olímpica i la xica —la que anava a ser una de les deesses més populars que han existit—, va eixir com li cal a la filla de l’amo: ja madureta i ben farcida d’atributs femenins.

El ferrer, en veure el fruit que acabava de vindre al món, no pogué resistir la temptació de sentir-se atret per la femella que tenia al davant i, com havia fet de comare especialista en insòlits  parts cranials, li demanà al pare que li la donara com esposa.

Conta la verídica història que Zeus acceptà la petició però, tot i que ésser diví que sí ho era el ferrer, no deixava de ser: lleig, tort, geperut i coixo.

Com a pare que vela per la prole i per si de cas l’assumpte del casament no funcionava,  el tot poderós Zeus li va conferir  a la filla que acabava de parir la força suficient per defendre’s com no s’havia vist mai en dona alguna.

Prompte el pretendent ferrer s’adonà de les característiques guerreres de la fembra perquè en abalançar-se sobre el bell cos que tenia al davant aquesta, d’una forta espenta, se’l llevà de damunt i el líquid de la vida que tot mascle solta durant la copula carnal —que com se sap pel que diu la Teogonia no es va consumar mai—, quedà disseminat pel sòl de terra sense que ni una gota entrara dins del cos de l’Atenea.

Si bé el semen d’un déu no és mai com el d’un mortal i, com era d’esperar i està manat, el líquid espermàtic deixà prenyada a la mare terra. Passat el temps reglamentari, de la terra fecundada nasqué un fill. La deessa, que era dona a la fi, arreplegà al nadó tot i que no era seu i dins d’una arca li’l va entregar a les filles del que aleshores regnava a la ciutat grega perquè el criaren.

No us conte allò de què el monyicot tenia cua de serp o si era un de tants dels ofidis família dels vipèrids,  no,  perquè com les reials filles s’endugueren un bon surt en destapar l’arca, i com de tanta por es tiraren de cap per un penya-segat suïcidant-se, no tenim constància d’allò que de l’individu empaquetat veren i a mi no m’agrada anar contant xafarderies si les dades no les tinc fermament contrastades.

Tampoc queda clar el nom del xicot si era Erictonio o Erecteo, poc importa, però fou rei d’Atenes i fillol d’una deessa, que no és poc. El que ens interessa de debò és com aconseguí la mare putativa del rei el patronatge de la ciutat. Estava el litigi, o disputa, entre Posidó i Atenea —germà i filla de Zeus—. L’afortunat guanyador seria aquell que fera el millor regal a la urb. Posidó li pegà un colp al sòl de terra i va eixir el cavall, animal important per a la guerra i el millor auxiliar pel treball. L’Atenea amb la seua llança va fer un clot d’on va brotar una planta que no tardà en fer-se gran i donar un fruit en forma de boletes que a primeries foren verdes i després obscures. I com a espavilats n’hi haurà pocs davall la capa del cel com els daneos o grecs,  prompte veren que d’aquests boletes es trau un dels productes més estimats del món: l’oli d’oliva.

El Jutge, que no fou altre que el Pare Zeus,  no tingué cap dubte: l’olivera i els seu fruit era el regal premiat i l’Atenea seria la patrona!

Si es parem una mica, i reflexionem amb calma, veurem que l’oli és un bon aliment, pot il·luminar una casa i els temples dels déus perquè estiguen aquestos contents i satisfets. Els habitants adobaren els seus menjars amb aquella ambrosia  i en agraïment li construïren un temple al damunt d’una roca, la més alta que hi trobaren, l’anomenaren Acròpolis i en acció de gràcies esculpiren una imatge enorme de la deessa i allí la ficaren.

De la fusta i les coses que se’n poden fer de l’olivera no necessite dir-vos-ho… Tot pot ser que ho prenguéreu com una ofensa.

D’aquella època arcaica hem de destacar a Teseu que en vèncer al minotaure amb l’astúcia del fil d’Ariadna va traure als atenencs d’un dels embolics més grans dels que sovint  es varen quedar estacats, i pel que conta la història en tingueren per a donar i vendre. Però són grecs i no sé com s’ho fan perquè, crec que més que la madera de fusta d’arbre, suren per damunt dels entrebancs i embolics  on es fiquen  de continu sense remullar-se gens.     

 De Dracó i la seua política parlarem en la següent d’aquestes entregues dedicades a Grècia. A poc a poc, i com qui no fa, anirem mostrant la historia, l’esperit i el viure d’aquelles persones tan especials per a nosaltres i espere que així tindreu una mena d’elements imprescindibles  per saber analitzar com cal  la situació actual del país hel·lènic.

 No veureu en cap moment que faça referència al tema de l’economia política, ni tampoc de la política econòmica, dels hel·lènics, i menys de la dels organismes internacionals controladors dels cacaus, perquè ara i adés els mitjans de comunicació ens informen, amb total objectivitat, com ho estem veient a diari…., i pa què ficar jo el cullerot? Sí que estareu d’acord amb mi que amb tant de lliçó magistral que s’imparteix a tort i a dret sense mirar pèl, fins un xiquet de primària ho té tan clar o més que un ull de peix.

 Tot i que no sóc un expert en assumptes transcendents i embolicats no vull anar opinant allà vas cabàs sobre aquesta problemàtica, no fóra cas que, per sota mà, “la sexta flota” vinga a torbar el meu retir prop de les Castelles i no em deixe viure amb l’ànima tranquil·la. Si bé, malgrat els intents d’abordatge dels vaixells antagonistes que de tant en tant ho intenten i em fan dubtar si paga la pena escriure: declare que sóc un insensat i novament regresse i camine per la senda de QD igual com el burro torna a entropessar una i tres vegades amb la mateixa pedra i, amb tot i això continua, com si res, el seu camí.

 Se m’oblidava dir que l’inspiradora del cavall de Troia va ser l’Atenea i les serps que destruïren al sacerdot troià Lacoonte, i als seus fills, les envià aquesta deessa, que de males idees no anava mal servida. És que a aquest pobre retor de l’antiguitat ningú li va fer cas quan digué als troians incrèduls poc més o menys:

TEMEU ALS DANEOS ENCARA QUE VOS FACEN REGALS

 I clar, allà que clavaren el cavall dins de la ciutat i així els va anar la broma. És que cap  mortal escarmenta mai, potser perquè del passat ningú en fa cas.

Dels déus ja són altres calces, eixos i els seus fills i els herois de la família tenen butla o patent de cors…, almenys així s’ho creu més d’un i més de dos.

Salva

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.