ATENES I LA PROBLEMÀTICA GREGA (II)

Sé que és difícil d’entendre a un poble que ha viscut envoltat per herois i deus que han servit d’exemple al quefer diari d’unes persones que foren afavorides des d’antic per la gràcia d’aquells que habiten l’Olimp. Si bé vull de manera senzilla ficar ací, a QD, algunes pinzellades de l’esdevenir dels que foren, no cap dubte, els pares de la nostra cultura. Estareu amb mi que, ben volent o malvolent, hem d’acceptar que, després de segles i segles que duem a l’esquena, continuen marcant-nos el camí amb el bagatge de coneixements i mètodes politics admirables que ens deixaren, i a hores d’ara pugam administrar això de la cosa pública  com a persones civilitzades que som.

 De deus ja parlarem l’altre dia escrivint una mica sobre la deessa Atenea.

Ara passarem als herois si us plau:

 Són éssers excepcionals per les proeses que van fent a tort i a dret; per la manera especial de nàixer i per les senyals quasi divines que deixen sobre la terra. Com deia  Nèstor, rei de Pilos: «amb aquestos éssers cap mortal de hui en dia podria competir». Tot i que de tant en tant encara veiem, o creiem veure, que n’ixen alguns en nostra època que aspiren, i ho desitgen fermament i amb deliri, deixar glòria i fama per damunt de la resta dels pobres  mortals de a peu, és a dir: tu i jo!  

 Estan els herois a mitjan camí entre home i déu, però a la fi també tindran la visita de la Parca que complirà com cal la seua missió, amb tot i això com són tan atrevits quasi sempre acaben competint amb les divinitats, i clar, tanta insolència és castigada amb fúria per aquestes i, quasi sempre, amb una mort tràgica i en plena joventut.

No s’adonen que el Zeus i la companya olímpica no perdonen mai la desmesura i el que siguen tan atrevits volent brillar tant o més que els immortals. Però malgrat que no poden fugir de la Parca, ells, de manera voluntària opten per la glòria encara de tindre que patir la curtedat vital i perquè no desitgen viure  obscurament com un més dels seus pobletans congèneres.

 Com parlem d’Atenes no podem deixar de fixar-nos amb Teseu, l’heroi per antonomàsia d’aquesta urbs.

No volguera fer-ho llarg.

 Anem al que anàvem:

Egeu, rei d’Atenes no tenia un fill mascle que heretara el tron i allà anà a Delfos a consultar a l’oracle d’Apol·lo. Pítia li contestà com solia i l’home quedà una mica confús i se’n tornà vers a sa casa amb el cap catxo. Pel camí es quedà a passar la nit junt a un amic seu, rei també, un tal Piteu. Li contà el conflicte que duia i aquest bon amic l’emborratxà i el va fer gitar amb la seua filla Etra. Però Posidó s’assabentà de la festa que s’anava a muntar i organitzaren el viatger, la xicona i el déu un «ménage a trois» i com per a aquestos éssers divins no n’hi ha res impossible, mira, allà que estigueren els tres afaenats amb la còpula carnal sense que l’Egeu en fóra conscient!

Com Egeo era un home formal, i rei, li digué a la xicona que li deixava les sandàlies i una espasa per si de cas s’havia quedat prenyada i era un mascle el fruit d’aquella nit. Infeliç cornúpeta!

La xica tingué un fill —com la de la cançó del Cabanyal—, l’anomenà Teseu i quan fou ja granadet li entregà els utensilis que el progenitor li n’havia deixat i l’envià cap a Atenes a què coneguera a son pare aportant proves de la paternitat reial.

 Quant d’embolic i marejol, redell, però els grecs són com són i hem de acceptar-los, a la fi els deguem ni se sabe…

 La història és llarga i com heroi que era el Teseu, perquè duia sang del déu de la mar, de malifetes en va fer un fum que no les vaig a relatar ací. Però una cosa sí que crec que s’ha de dir: amb les dones va ser un “deshonrat” com el campanar de gran.

Amb l’Ariadna, aquella del fil i el Minotaure, li va prometre que es casarien i en pegar a fugir de Minos l’abandonà. Encara com Dionisio l’arreplegà i se la va fer, per esposa, eh?…, almenys així ho diu una pintura de Tiziano que tenen els anglesos penjada en un museu de Londres, que com tothom sap aquesta Gran Bretanya no està dins de la zona euro.

 Heretà Teseu el tron de son pare el qual havia mort per un fatal oblit que tingué el xaval. Era nostre protagonista tan atrevit que raptà a Helena d’Esparta, però els germans d’aquesta —Castor i Polux, fills de Zeus—, no ho consentiren i l’enviaren a l’Hades junt amb un amic, allí els tingueren lligats de mans i peus, però com d’amics l’heroi en tenia un cabàs, l’Heràcles —eren els dos carns i ungla—, només al nostre protagonista el va soltar i se’n tornaren tan contents  al món dels vius.

Ja entre els mortals i com de ganes de batallar n’anaven més que sobrats,  allà que se n’anaren els dos amics herois a lluitar contra les Amazones i com la testosterona  la tenia al foc perquè venia de les calderes de Pere Botero, raptà a una d’aquestes amazones lluitadores anomenada Hipòlita; li va fer un fill; la reballà com qui abandona un atifell inservible i s’ajuntà amb Fedra, una altra que tal. Tingué dos criatures amb aquesta última, però la dita Fedra s’enamorà del fill de l’Hipòlita arribant a fer-li proposicions deshonestes. Aquest no li va fer molt de cas —no se sap si no li anaven les fèmines—, i en sentir-se desdenyada li mentí al marit dient que el xicot l’havia violada. Si el pobre era més cast que la Susana de la sarsuela!

Teseu, volgué fer un exemplar castic i li demanà a Posidó que una serp marina acabara amb la vida del cast i innocent Hipòlit. Fedra es va penedir en veure el que passà i allà que es va suïcidar… I Teseu, ja vell, es quedà més a soles que la una.

He de dir-vos que com a comportament cavallerós amb les dones d’aquest heroi predilecte d’Atenes: res de res! Però els ciutadans ho tenien ben clar…, era la seua voluntat que fóra aquest l’elegit!

 A què es poden comptar amb els dits d’una mà els lectors que han arribat fins ací on estem?

Però sé que si heu tingut paciència, a poc a poc, aneu coneixent una mica més com són els grecs, que això és la meua intenció.

Tinc una assignatura pendent: sempre he volgut anar a Atenes  i conèixer el món de l’Hèlade, però ara no és el millor moment crec. Si bé no abandone la idea, qui sap…  A mi m’ha fascinat des de ben menut aquella terra i la manera de ser dels seus pobladors.

Ja veus !

Salva

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.