PERDONEU SI EN SÓC TAN ORIGINAL
Darrerament, i relacionat amb el futbol o amb certs personatges que aquest esport practiquen, he sentit repetidament un argument d’aquells que volen “de pes”, d’autoritat, una argumentació molt simple però a la vegada definitiva. I l’he sentit sobretot quan algun jugador del Barça –llegiu ací Piqué o Guardiola, per exemple- ha manifestat simpaties nacionalistes (no espanyoles), o independentistes (els espanyols no necessiten ser-ho), encara que s’ha de pensar que no tots els nacionalistes (no nacionalistes espanyols, val a dir), necessàriament han de ser independentistes, pense jo.
La reacció d’alguns, com el mateix ministre Fernández Díaz per exemple, ha estat acusar-los de “pesseteros”, fins i tot no s’ha estat d’aconsellar-los que tornen els guanys fets amb la selecció, d’altres, en canvi, els demanen que no juguen amb l’equip nacional i, un histriònic “iutuber”, més calent que un all per la xiulada a l’himne d’aquella famosa final de copa, els exigia que ben bé que podrien jugar amb la selecció de Gibraltar en companyia dels monos d’aquell penyot… entre d’altres floretes.
Una argumentació aquesta, ja dic, simple, definitiva… si no volen ser espanyols doncs que se’n vagen! Fàcil i directe a… l’estómac, però jo, i des de la barrera, pense que les persones també tenen els seus drets, independentment de la seua ideologia, i mentre no canvie la situació, que tampoc sabem si volen canviar-la de fet –els catalans en general, vull dir- tenen el mateix dret de jugar en la selecció espanyola, acudir al metge o anar a la universitat… i a més d’opinar lliurement, entre d’altres coses perquè no existeix una selecció catalana –oficial, és clar-, aleshores fóra de raó que escolliren a quina carta quedar-se, perquè dic jo que podrien triar amb el d’allò de la doble nacionalitat, o serien menys que altres jugadors que vénen de sud-amèrica? I supose que alguns triarien amb el sentiment, d’altres amb la pela, com tot bon veí, vaja!
Dir-los que se’n vagen o que se n’hagueren anat, quan de fet no tenen o tenien cap possibilitat, és el mateix que tantes vegades hem sentit acusar d’aquells que criticaven o es manifestaven contraris a la dictadura franquista en el sentit que, si no els semblava bé o no els agradava el Franco que hagueren marxat, dient-los també allò que bé s’havien aprofitat realitzant els seus estudis i carreres professionals en i durant el règim franquista.
Arguments d’estómac, de barra de bar (tampoc em feu massa cas).
benaventbr
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
COMENTARIS