EL NOM DEL POBLE I MAITERESA LA REDONDA
EL NOM DEL POBLE I MAITERSA LA REDONDA
El cas és que no volia dir-ho, però veig que és un tema que encara interessa al personal i sense entrar en polèmiques us diré que l’assumpte del naixement del nom i del poble la uela Maiteresa, durant la meua infantesa, ja me l’havia contat i no només a mi sinó també als meus amiguets que ens ajuntàvem al foc de la llar les nits d’hivern. Potser que ja no se’n recorden perquè com fa tant de temps… Ni cal dir-vos que la versió li la contà a ella sa uela i a questa la uela de sa uela i com podeu entendre té tot el valor que vulgueu donar-li.
Pues senyor, açò era ja fa un fum d’anys, on encara estava en peus el Benovaire, sí eixos enderrocs d’un poblat o caseriu que tots sabeu que existeix i alguna vegada l’heu vist. Diuen que allí vivia un matrimoni que s’encarregava d’atendre a aquells servents del Duc que des de Gandia anaven a Xàtiva i necessitaven ajuda. Tenien aquella parella quatre filles que eren un sol; no podies dir quina era la més bonica perquè totes eren guapes, guapes, a més no poder.
Conten que en un viatge que feien al castell de Xàtiva un grup de persones per veure un personatge català prou important que allí estava presoner els va pillar una tempesta molt gran i com ja era de nit fosc es quedaren a pernoctar en la casa del matrimoni aquell.
Sempre que hi arribaven forasters l’home els deia a les filles que s’amagaren dalt de l’andana i es tancaren en pany i clau, però aquella nit eren tants els que formaven la comitiva que la més major no tingué més remei que quedar-se fora per ajudar a sa mare a preparar-los el sopar.
Aquells viatgers quedaren enxisats de la bellesa de la fadrina que tota diligent els va atendre, i també preparà les màrfegues perquè pogueren dormir els viatgers mentre son pare lligava els cavalls i els donava palla perquè menjaren també els animals… I sempre no perdent de vista mai a la colla aquella que no li llevava ull a la filla!
L’endemà se n’anaren encara no clarejava el sol. Un dels del grup, anomenat Guillem, després d’aquell encontre no podia llevar-se del cap la imatge de la fadrina. Tal era així que de tant en tant feia com si se n’anara cap a Xàtiva ell a soles i en arribar al Benovaire intentava sorprendre a les xiques fora de l’amagatall on les tancava son pare quan venien forasters…, i sovint ho aconseguia.
A poc a poc l’Elionor, que així li deien a la filla major, i el Guillem començaren a ser noviets amagats de la vista dels seus pares. Passà quasi un any de la primera visita i la parella de joves va ordir fugir-se’n sense dir res a ningú i amb la intenció d’anar a casar-se a Gandia. És que en aquella època era molt fàcil fer-ho perquè només tenien que agenollar-se els dos al davant del retor quan al final de la missa dóna la benedicció, diu el “ite missa est” i el matrimoni ja era tan vàlid com els d’ara mateix.
Així va succeir: en una nit i un dia feren tota la faena.
En assabentar-se el Duc del que passava es va enutjar prou, si bé el casament hi se’l tenia i no cabia altre remei que acceptar-ho.
El pare d’Elionor volia matar al Guillem, però les altres filles li digueren que també estaven enamorades de tres amics de l’atrevit servent.
El Duc deixà a l’albir del pare enganyat la solució, encara que li va suggerir que hauria de casar també a les xiques que li quedaven.
Ho acceptà no de bon grat, però el Duc que anomenaven el Vell, tenia un caràcter tan especial com pocs en aquell món…, i perquè les coses acabaren feliçment els deixava que construïren quatre cases en uns terrenys que tenia en una altra alqueria mora prop del Benovaire i que allí visqueren i formaren les seues famílies.
El dia de les bodes múltiples la gent deia: «mira, d’una tongà quatre problemes que s’ha llevat de damunt i ben rebé que li vindrà al masover».
Al poblat que formaren aquells atrevits tot el món començà a dir-li: «El dels Quatre de la tongà». I com la gent entonses parlava molt mal nostra llengua —és que de moros encara en quedaven a cabassades repartits per estes terres—, quasi sense adonar-se’n, i poquet a poquet, passà el nom d’aquell grup de cases a convertir-se en el que ara es coneixen per tota Espanya: Quatretonda.
I cuento contat ja s’ha acabat!
Què t’ha paregut? Morrut?
Ho he dit alguna vegada: la uela Maiteresa va aprendre a llegir ja ben major, i estant casada, mentre palejava a la boca del forn. De segur que la història la va conèixer de boca de son pare Miguel Benavent Pastor que malgrat ser analfabet diuen que li podien soltar un galgo d’espavilat com estava.
Sempre he cregut que algun erudit dels que li donaven a la lletra escrita pels temps de Mari Castanya es va basar, per construir aquest romanç, en el rapte de les sabines que es conta en la llegenda sobre la fundació de Roma. Afegiré el que em raonà la uela en veure els dos al cine Versalles a València, allà pel 1956 —jo tindria dotze anys— “Siete novias para siete hermanos” que només eixir em digué:
—Salvadorín, eixos de la pel·lícula l’han fet prou paregut a allò que jo t’he contat sobre com va nàixer el poble i el perquè del seu nom.
—Sí uela, però els americans en colors, música i vinga el ball.
—Margallons! I això què té que vore?
No li fa, vosaltres podeu creure’m o no, però jo només he escrit el que vaig oir un muntó de vegades assegut a la vora del foc en la caseta que ma uela Maiteresa tenia al carrer dels Santets de la Pedra numero 7 i on estiguérem vivint com en la Glòria una bona caterva de temps ella, jo…, i altres membres de la família.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
I jo que no havia senstit mai aquesta contarella !
Mira que m’ha agradat, i pense que deuria contar-se a l’escola per a no perdre un conte tan bonic.
Havia sentit allò de les quatre cases de Tonda, però mai allò de les Quatre de la tongà.
Mai et gitaràs sense saber una cosa més. I ben requetesatisfeta que me n’aniré hui a dormir amb la contarella que he aprés i que la contaré allà on puga i quan puga.
Moltes gràcies Sr. Salva per no deixar perdre un conte tan bonic.
Resulta difícil valorar, almenys per a mi, el valor, és a dir, on comença el literat i on acaba el recol.lector, més quan l’autor-transmissor de béns culturals es un lletraferit, d’èxit reconegut en aquest cas. I com diuen, si non e vero… o quantes històries no s’hauran començat/construït així.
Cert que la imatge només ens mostra un xicotet fragment de la casa pairal, i re s’hi pot dir del cert però, com a que el devocionari particular tira cap a Benigani, la Beateta és la Beateta.
Com haurà vist senyor rbenavent, només començar a escriure la història de la uela Maiteresa ja m’he posat a cobert perquè: el diuen que diuen té el valor que cadascú vol donar-li.
Jo m’he limitat a posar per escrit, amb poca o molta fortuna, allò que ella m’havia contat, tanmateix , si aleshores haguera jo tingut l’edat i el trellat que tocava —i un còpia del Llibre del Repartiment (http://quatretondadigital.info/2013/08/06/llibre-del-repartiment/) —, com ara la tinc, la dóna, n’estic segur, estaria contenta i malgrat saber el que hi està escrit seguiria contant la cantarella de l’Elionor i el Guillem. Que per cert, totes les fadrines dels seus cuentos eren guapes encara que foren una còpia de “la Cenicienta”.
Pel que he sabut sembla que el mestre Codonyer tingué prou que veure amb l’aprenentatge d’aquella que no anà mai a l’escola i al remat acabà llegint tot el que queia a les seues mans. Tinc dos o tres exemplars encara de contes i lectures que li’n va regalar, però tot açò és, torne a dir: el diuen que diuen, si bé m’ho crec perquè ho he sentit a casa.
Fou la Maiteresa una bona aede; la xicalla s’enxisava quan començava amb el: pues senyor, açò era… Sabia transportar-te al món que presentava i et senties dins d’aquest amb una facilitat que no s’aprèn a escola alguna, es du dins, i de gratis, perquè sembla que eixes persones ho tenen marcat al seu ADN.
No sé d’on arreplegava tanta història, susuïts i romanços del món en general i del poble no li conte… Puc dir-li que en llegir el relat del senyor Oriola sobre la violència al segle XIX hi en vaig trobar alguna de les que m’havia contat i em vaig alegrar.
Què vol que li diga?, només és passió de nét, un nét que de menut i fins a l’any 64 que ens deixà, estigué presoner del seu tarannà i que volguera que tant de bo algun gen seu haja jo heretat.
Espere que els lectors s’hauran adonat, després de les coses que ací a QD he escrit, de la veneració que he sentit per Maiteresa.
A poc a poc vaig recopilant totes aquelles histories i donant-li forma de manera que els meus descendents puguen conèixer-les.
Podeu acusar-me d’antic, però com el missatge directe que es donava en eixes nits, on la televisió encara no ens havia separat als que caminem a dos potes, eren més directes i calaven en l’univers infantil d’una manera tan sotil, i alhora educadora, com no crec que hui es faça en la majoria dels “hogars”.
Amb la modernitat, diguem-ho així, s’ha deixat eixe tipus d’educació a altres de fora de casa —i a “Guguel”—, amb el perill de què desaparega el sentit d’unió familiar. Per a substituir aquesta última ens omplim de placebos amb les festes anuals organitzades per a major glòria dels grans magatzems que, al remat, venen a ser com canviar el menjar de plat per una píndola.
Disculpe’m per tant de romanç, però sóc un jubilat que s’engronsa fossant pels amagatalls de la memòria i els escric per si de cas algú, el dia de demà, té la barra i paciència de llegir-los.
Salutacions cordials, com sempre.
Salva
PS — Se m’oblidava: no era de missa, tot i que tenia eixa fe quasi pagana de la que estem ben farcits per aquestes terres.
Solia dir de tant en tant:
“Beata Inés quan et criden: vés”.
Ja ho he dit alguna vegada, mes jo no sabria dir-vos on, ni amb quines paraules exactes, que una dona com l’evocada ací paga, i molt, la pena, i són, per dir-ho d’alguna manera aquestes persones bones informadores més que no aquelles altres que pel que siga, o per la seua formació, resulten contaminades, evidentment que contaminades per a la finalitat o tipus de treball concret que u puga realitzar. Per posar un exemple del que he dit i no caure en un bassal diré que ja en alguna ocasió certa persona, a preguntes de qui subscriu, em referia un fet com si es tractara d’una transmissió oral i tradicional i per a res s’hi tractava d’un lletraferit, ni de bon tros, un relat doncs que coincidia de pe a pa amb algun tipus de col.laboració publicada en ans per mi a qualque lloc. Que per això s’hi publicà hauríem d’afegir.
Altrament m’alegra que recordàreu el fet que el mestre Codonyer puga tenir algun tipus de relació amb el relat, Codonyer encara, quan ni mon pare, ni el pare de mon pare possiblement tampoc – i parlem del segle XIX- el degueren tenir de mestre, però parlaven molt d’ell i algun romanç d’aquestos relacionat amb el Benovaire i el Rosament i Quatretonda contava el mestre de Massanassa, records que no vaig solidificar en el seu moment però que ressonen en la memòria.
I un m’agrada al comentari de la Beateta.