Seleccionar página

DE L’ALTAR MAJOR

DE L’ALTAR MAJOR
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

A l’església quartondina

UNA ALTRA MAMPRESA DELS SEIXANTA: L’ALTAR MAJOR

Tot i que sóc contemporani de l’altar anterior, aquell provisional, si no fóra per les imatges de l’època res podria recordar-ne de manera que és de l’actual altar gros o major, l’únic que he conegut, del qual puc parlar-ne un poc, encara que si sóc sincer he de dir que mai he sentit especial atracció per la seua factura, no debades el trobe massa “espectacular”, carregat pense, massa exagerat i barroc, fins i tot per a un retaule de concepció barroca, cosa que no vol dir que no siga del gust de molta gent però, si t’ho mires a poc a poc d’imatges de bult, exemptes, per exemple, només n’hi ha dues, les dels sants Joans titulars, a més de la divinitat de mig cos al d’allà del capdamunt d’altar i quasi que amagades, la resta de figures són baix relleus.

Tret d’aquestes poques imatges per tant, l’abundor, són els elements decoratius, ben atapeït que va l’altar de sanefes, pinacles, medallons, figures geomètriques de formes i maneres diverses, motllures variades de formes “recargolades” que s’arrepapen per les vores del retaule… Massa pesant, massa ple per al meu particular gust.

Tot i això trobava que no era aquesta exuberant decoració la que m’impedia sentir-me atret per aquesta gran obra, perquè alguna cosa devia tenir que m’impedia gaudir dels seus valors estètics, fins que un dia m’hi vaig adonar que es tractava d’un altre element embafador: la fireta de colors que s’hi presenta, no debades a més de l’abundant daurat s’hi poden envistar també el blanc, verd, rosa, marró, plata –sense entrar en les escenes, abundant paleta de colors que en algunes columnes, per exemple, combinen i destaquen les línies que tracen diferents formes geomètriques. Al meu gust haguera guanyat molt sense tanta coloraina, sense el verd sobretot i primer. Per comparació diria que em resulta d’una factura molt més encertada la fàbrica del retaule de la capella de la Comunió, bàsicament dominat pel daurat amb abillaments de plata.[pullquote]em vaig adonar que amb l’acabament de la part superior del retaule quasi, o sense el quasi, que s’havia comés un “crim” estètic, nogensmenys que el de tapar i impedir la visió del remat i final de la volta de la nau central, element ben significatiu d’aquest complex arquitectònic[/pullquote]

Amb tot i amb açò, no eren aquestos els únics greuges que tenia per a mi l’altar dels titulars de la parròquia, no debades em vaig adonar que amb l’acabament de la part superior del retaule quasi, o sense el quasi, que s’havia comés un “crim” estètic, nogensmenys que el de tapar i impedir la visió del remat i final de la volta de la nau central, element ben significatiu d’aquest complex arquitectònic. Una exageració més.

Per altra banda sembla però, que amb el pas del temps aquest altar està perdent un poc de brillantor, més apagat amb l’edat, malgrat que l’inefable verd no perd tanta vigència, tot i que també han perdut vistositat els colors de les imatges que, com hem apuntat, fan de contrapés dins de “la selva” decorativa.

Ara, que si parlem d’imatges què vos he de dir que no veieu vosaltres, sobretot d’aquella que és a dins de la caldera de Pero Botero, un trauma a la meua edat, un element figuratiu més propi d’èpoques més passades en què s’havia de catequitzar amb figuracions com aquestes. Després sempre he pensat que ja hagueren pogut posar al foc un personatge poderós, que també n’hi ha de dolents i pecadors, i no el pobre sant Joan. I si mirava cap amunt, cap al remat, hi veia aquelles figures de la Trinitat, l’una semblava que amb una mà volia llançar o deixar caure alguna cosa a terra, aleshores no sabia que es tractava d’una corona, mentre que l’altra semblava voler impedir-ho amb l’altra mà. Evidentment també desconeixia que allí s’hi representava l’assumpció de la Mare de Déu.

D’altres elements em resultaven més plaents, especialment el d’aquest sagrari que voltava amb un mecanisme que semblava ben miraculós, no debades permetia fer desaparéixer, i a la vista de tothom, una curiosa porta giratòria.

I així m’he quedat!

benavent

 166 Visites totals,  2 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Benavent
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d'enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més...ens enriqueix i il·lustra. L' estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Benavent
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

5 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Sr. Benavent, tants anys mirant l’altar major i molts dels pensaments que vosté ha reflectit en el seu article també els he tingut jo però sense saber emmarcar-ho i explicar-ho tan bé com vosté ho ha fet.

    Mai m’ha agradat l’estil barroc, he sigut més del gòtic, preferisc veure pocs elements decoratius, daurats i caragolats, però vos he de dir que el que més em destorba quan el contemple és pensar la quantitat de pols que deu de tindre i de quina manera, amb quins productes i amb quines baietes netejaria tots aquestos elements decoratius tan recarregats, recaragolats i atapeits.

  2. Salva

    Vosté és molt valent…, i l’admire perquè ha dit algunes coses que a mi em costaren algun carxot entre cap i coll per haver dit que no m’agradava tant de daurat i que estigueren bullint a un home dins d’un perol.
    Sempre he pensat que el barroc era “bufar en caldo gelat”. Potser que els poderosos el caldo estaria calent però als pobles el que li plantaren al damunt d’un estil més sobri un cadafal tan ostentós…, què vol que li diga! Eren els temps.

    A casa deien que el d’abans, el de “temps normal”, era més bonico.

    La senyora Rosa té raó i com a bona ama de casa s’ha adonat de la dificultat que ha de representar la neteja de tant d’amagatall.
    I estic d’acord amb ella: a mi també m’agrada més el gòtic. Si bé hem de recordar que en aquells temps les parets estaven plenes de pintures i les figures tenien colors, no eren com ara ho vegem a la majoria d’esglésies que la pedra està nua i crua.

    El del carxot estava molt content quan me’l refilà. Total fou inconsciència de joventut la meua eixida…

  3. Benavent

    Valent dieu, malament rai senyor Alberola, perquè si jo “precure” seguir la màxima del: “m’estime més ser amo dels meus silencis que no esclau de les meues paraules”, alguna cosa n’hauré feta de mal doncs, i no callar la primera.
    I açò ve a tomb perquè emborrant el d’açò de l’altar gros en un moment concret, i sense poder-ho determinar concretament –valga la “reddundància”- (ja està senyor Romero, ja ha eixit el poema, aquest s’hi paga a banda: “reDDundància” que jo, a la meua manera, també sé tirar versos), vaig escripturar que per la cara mostrada pel bon sant Joan “de la Caldereta” més bé semblava trobar-se «al bany de Maria”, però algun interruptor s’hi degué moure, bé la d’evitar ironies (por, autocensura), bé evitar que les fulles taparen el bosc (passar-te’n de graciós), ho vaig eliminar (l’ordinador en aquestos casos va d’allò més bé). I ja no vull ni pensar les altres coses que la cara del referit santet ens podria fer enraonar, un terreny aquest un poc més tarquimós.
    En altre sentit diria que sense les generalitzacions no arribaríem mai a descabdellar una idea, no podem postil.lar-ho tot i sempre. Dit això considere bona la definició la que heu presentat de “Barroc”, s’entén, tampoc és l’estil que més m’agrada, ni deu servir d’excusa per carregar-ho tot més que “el borreguet dels quintos”, que s’hi fa massa sovint, però en certes condicions crec, que pot resultar bé i tot.
    Confesse Rosa, i ja ho he dit alguna vegada, que són els lectors qui fan bo o dolent un text, vaja, una versió parda del “client sempre té la raó”, i si damunt són amics què he de dir jo. I no, no havia vist des del caire de la neteja, ho confesse, cosa que si pense quan contemple aquestos edificis moderns amb formes i magnituds exhuberants, amb vidrieres d’ací allà i de cap a peus, sí que pense aleshores en com serà la neteja, en les reparacions i en les conseqüències de l’oratge per aquestes terres, però les modes són les modes, ahir, vui, i supose que demà més encara.

    • Salva

      Sí, sí! No seré jo qui li faça la contra, si bé l’atreviment de la joventut ja se sap. La bescollada encara em ressona als oïts.
      La meua tia Elvira Alberola (José el Coixet el seu marit) que estava junt amb mi em digué: «contra los mayores no vayas», i no t’oblides mai: «el que paga manda».
      La primera la vaig entendre de seguida, la segona no.
      La meua resposta: «tia és que en el TBO he vist que a Carpanta o algú de la família Ulisses els negres en tenen un ficat dins…» No vaig a seguir, perquè tampoc vull ofendre sensibilitats…, i menys la d’un sant.

      Lo de ser l’amo dels silencis recorde que la tia també em deia:
      «al buen callado le llaman sabio, pero no es de sabios el callar cuando te toca el hablar».
      Mire, en castellà, ja veu!

      Salutacions.

  4. Prats

    Sí,i tens Raó Salva. El que havia abans, l’original el que es va destruir en el 36 era més bonico i més valor.històric e artistic.T’ho dic perquè he vist alguna foto d’ell. Pel que he vist.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 al nostre poble deurien ser recordades per sempre d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics