UN VOT A FAVOR DEL COMPARELLOP
UN VOT A FAVOR DEL COMPARELLOP
Sent xiquet no vaig saber mai quina cosa era el sagí, ni on estava eixa part del cos. La primera vegada que vaig tindre a les mans un diccionari de valencià vaig buscar la definició i m’ho va aclarir: «Greix d’un animal, especialment el del porc, després de fondre’l, colar-lo i deixar-lo refredar». He estat in albis tot eixe temps, jo sempre havia cregut que era una víscera més del cos i que era molt apreciada i buscada pels «sagineros».
El meu món infantil de malvats estava ple de sagineros, butonis, marmotes i gitanos. No sé si tots junts formaven un equip, però qualsevol d’ells estava sempre disposat a fer-nos el major mal possible als xiquets del meu entorn, o el que era pitjor encara, raptar-nos com havia fet la tribu de gitanos amb Gruli, un infant de bolquers d’una de les tantes històries que ens contava la iaia Maiteresa.
El nostre Comparellop no podia mai formar part d’eixa llista de éssers malvats, no ens atemoria gens ni miqueta. No es podia comparar, ni de bon tros, amb el llop de Caperucita Roja dels castellans. Mai fou un malvat, si fa no fa era un pobre ésser que anava de desgràcia en desgràcia i sempre manipulat subtilment per la Raboseta. Esta sí que era més borda que la matapuça!
Al Lobo Feroz i a la Madrastra de Blancanieves els coneixeria molt més tard, quan no podien espantar-me ja i només eren per a mi personatges de faules.
No ens ajudaven gens els comentaris de les persones majors que feien, amb tota la serietat del món, sobre sagineros, butonis, marmotes i gitanos sense adonar-se que «n’hi havia roba estesa», es a dir: que estàvem nosaltres, la gent menuda, oint-ho tot amb les orelles obertes de bat a bat. Si de cas deixaven de parlar si l’assumpte de la xarrameca que tractaven estava relacionat amb la part del cos que n’hi ha del melic cap avall. En veure’ns, tothom es quedava mut de sobte, menejaven els ulls i les celles amb moviments i senyals estranyes amb les que es comunicaven mútuament: « que n’hi ha roba estesa»!
Com no he sigut massa espavilat, mes aïnes tirant a sompo, ni entenia el discurs que feien, ni tampoc sabia el que volien dir amb la roba estesa si no venien del llavador, ni tampoc s’hi veia cap bugada enlloc. Pensava: «bé, estaran parlant de la que deixaren damunt de les argilagues perquè el sol les eixugue», i seguia quedant-me tan ample com abans.
Tot i això he de dir-vos que, de tant en tant, alguna de les històries que contaven sí que feien posar-me els cabells de punta. Me’n recorde com si fóra ara la nit que la uela em contà per primera vegada el que li passà a un home del poble allà en la casa de «Siscár». Serà de Ciscar?
Escriuré sobre la nit de les ànimes. Com només que en queden quatre dies mal contats perquè arriben…
Deixem-ho per a la propera col·laboració…
Si voleu, no?
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Sí Sr. Salva, sí que volem. Volem que ens conte totes eixes històries que li contava sa uela Maiteresa, així siguen sobre ànimes, sobre sagineros o sobre comparellops i rabosetes.
En un món com el d’ara, on tots, xiquets i majors tenim el cervell absorvit per eixos aparells un poc demoníacs com són els smartphons i tablets, ens vindria molt bé poder llegir totes eixes històries fantàstiques o no tan fantàstiques que li contava la senyora Maiteresa.
Vinga doncs, salú p’a contar-les!