Seleccionar página

LA NIT DE LAS ÀNIMES

LA NIT DE LAS ÀNIMES

LA NIT DE LES ANIMES
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

LA NIT DE LES ÀNIMES

La meua imaginació va anar forjant-se amb les figures d’aquells relats contats per la tia Maiteresa la Redonda. A poc a poc va créixer entre nosaltres un sentiment mutu d’admiració, jo la respectava, la volia i es complia en nostre cas la màxima popular que diu: «el voler-se és fer-se». Ella i jo tinguérem molts, molts mesos per fer bona aquesta dita.

Cada nit encenia el foc per fer el sopar i si el dia era fred ho feia a mitjan vesprada abans de la posta del Sol.

En acabant de menjar ens asseiem els dos vora la llar i allí, vetlant fins que ja no aguantàvem més i ens podia la son, ella parlava, em narrava contes, històries de fets que havien passat al poble; em parlava de tot… I jo escoltava extasiat.

Segurament n’hi haurà qui ja conega el que vaig a contar i possiblement els detalls siguen distints, no li fa, a la fi el fons de la qüestió és el mateix: a les ànimes del Purgatori no els agrada gens, però gens ni miqueta que s’obliden d’elles…, i menys en la que és la seua nit especial.

—Hui és la Nit de Difunts i demà serà la Nit de les Ànimes —em va dir una vesprada.

—Què passa la Nit de Difunts?

—No res que et dega d’asustar.

—I en la Nit de les Ànimes?

—Eixa és distinta. Si no te’n recordes d’elles és possible que vinguen a demanar-te comptes per la teua falta de memòria.

Aquella nit varem sopar unes farinetes i un tros de pa; no teníem res més damunt de la taula, ni a casa tampoc! No es veritat del tot, sí que  n’hi havia damunt de la taula un altra cosa: un pitxer de ceràmica ple d’aigua, un que té gravada la imatge de Sant Antoni i estava sempre penjat damunt dels dos cànters que teníem en la canterera; aquest era l’únic atifell que utilitzàvem tots els de casa per a beure. Este pitxer me l’estime molt, encara el conserve com la pera en el tabac.

La iaia va atiar el foc i em preguntà si eixa nit em gitaria més prompte, li vaig contestar que no, volia oir-li contar alguna cosa més del que m’havia dit per la vesprada.

—No tindràs gens de por?

—Vosté no em deixarà pujar allà dalt a soles, veritat?

—Eres poregós?

—No ho crec. Encara que moltes vegades quan puge de nit amb el cresol en la mà cap a les habitacions note com si m’estiraren de les orelles.

—Tranquil, vine ací amb la uela.

Em va abraçar i em va fer asseure en una cadireta al seu costat i ben prop del foc, tant prop que em cremava les cames; el teníem encès arran de terra i apegat a la paret del fons de la ximenera.

Hi havia en casa la mala costum de arrimar-nos massa a les flames i a mi, eixe any, em van aparèixer en les cuixes unes blaüres —vaques com es deia al poble— de tant com em vaig calfar, nit rere nit, durant tot aquell hivern.  Et creuràs benvolgut lector que aquest sistema de calefacció és l’ideal, que funcionava perfectament i a més és ecològic; no n’és gens així perquè hi havia un tribut que devíem pagar: tindre que mantenir sempre oberta la porta del corral deixant un badallet perquè hi haguera corrent d’aire i no se n’isquera gens de fum. Et calfaves per davant però et gelaves per darrere!

 —Pues senyor, conten que un dia d’Ànimes el sereno Maties, fent la seua ronda habitual i ja ben  passades les dotze de la nit, va trobar una dona passejant-se pel carrer a eixes hores tan insòlites. Quan tot lo món dormia, aquell passeig li va paréixer estrany. On anirà? Pensà. S’acostà a ella i es posaren a parlar:

— On vas? —Li preguntà Maties.

—Necessite aire, he d’eixir, m’ofegue —li va contestar aquella estranya dona.

—Eixir de ta casa?

—Si això ho anomeneu casa!

—Com et diuen?

Marieta.

—La teua cara m’és coneguda… Però no me’n recorde ara si t’he vist abans… On vius?

—«Darrere cases».

—Et trobes malament? Fas mala cara. Cride al metge?

—Per què? Jo? De metges ja no en necessite cap.

—Torna-te’n a ta casa i ficat en el llit… Des d’on em dius que vius veuràs els nínxols del cementeri i ja són més de les dotze… Esta nit és la Nit de les Ànimes i a estes hores… Diuen que l’any passat en va eixir una a pegar voltes pel poble, portava la boca mig oberta i se li veien unes dentòtes esmolades i negres que desprenien una lleugera llum groga que feia estremir a qui les veia.

—Són com estes meues? —Li va dir obrint de bat a bat la boca.

      L’endemà en fer-se de dia, quan encara només n’hi havia dos claroretes, uns homes que tenien la costum d’eixir de bon matí per anar-se’n al bancal a treballar, veren al portal d’una casa de la plaça de l’Oliver —cantó mateix del carrer que dóna al Camí del Cementeri—, tot arrupit i fet una pilota, al sereno Maties; els va paréixer estrany que no estiguera ja en sa casa a eixes hores; s’acostaren a ell per preguntar-li què li passava i en tocar-lo s’adonaren que estava mort. El metge va certificar que la causa del trànsit havia sigut…«Un còlic miserere».

 —M’està entrant «carn de gallina» i em puja fins al cap, estic aborronat— li vaig dir a la iaia mentre les meus dents repicaven com unes castanyetes.

—Serà el fred que es cola pels badalls de la porta del corral, no veus que està molt corcada i no tanca gens bé. Vine, acosta’t més al foc i en quan s’acabe de cremar el garbó pujarem els dos junts a gitar-nos.

—Vosté davant de mi, uela.

—Espera’t, ara no sé si al sereno el trobaren mort a la Plaça de l’Oliver o al carrer de Les Eres. Mira, no ho sé, la uela està fent-se major Salvadorín.

Val, deixem-ho estar, ja m’ho contarà demà quan isca el Sol i n’hi haja més claredat, ara està tot massa fosc.

—Què bonico és el meu xic i quant el vol sa uela! Vine ací que et done un bes.

M’he penedit mil vegades de no haver-li preguntat a la iaia com es van assabentar del diàleg que van mantindre el sereno Maties i l’estranya dona de les dents. Pense que aquesta Marieta devia ser la mateixa de la coneguda frase: «Marietaaaaaa….. ja estic al primer escaloooo…». Frase treta d’una altra història que contaven i que ens la deien als xiquets quan volien fer-nos por; aquesta història no sé si us la escriuré més avant, no vull que us passe mai com a mi si la llegiu perquè aquella nit vaig estar dormint amb un ull tancat, l’altre obert i mirant fixament la porta del dormitori.

 

Salva

 

PS — Almenys els que teniu fe hauríeu de resar un parenostre en la nit esmentada…, per si de cas.

Els descreguts feu el que vulgueu, però allà vosaltres.

El que avisa no és traïdor!

 

 

 164 Visites totals,  2 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

6 Comentarios

  1. Pepe

    Magnific relat per als temps en què estem. Cada línia val més que tots els jalogüines del món mondial. Los jaliGüines són l’esnobisme pur i dur.Una mediocritat. Una pandèmia com el carranc americà. Cal re-descobrir aquestes històries abans que es puguen perdre. Cal oblidar les histèries…

  2. Pepe

    Un honor de poder comptar amb tu ! Gràcies!

  3. Benavent

    Això del «jalouin» és una batalla perduda, podem guitar, és clar, però contra la nit de les carabasses no hi ha res on fer, certament que la diferència a favor de la festa ianqui no té color, sent com allò que més agrada la gent es disfressar-se i transgredir les normes. A més, i com bé podreu suposar, les generacions futures consideraran aquesta festa carabassera, i en el seu moment, com allò tradicional i nostre, part de la nostra cultura.

    Així que senyor director vaja pensant en la disfressa, convertisca’s (com ja ho he fet jo). Això sí li demane que si per ventura ens creuem aqueixa nit no em propose astò del “Truco o trato”, se’m fa bola encara (per estar en període d’adaptació).

    No obstant açò sempre comptarem amb les contarelles típiques, aquestes recialles de la cultura literària passada que ens transmet lo senyor Alberola.

    • Salva

      Si els nostres lectors no diuen que en volen més jo continuaré enviant part dels que en tinc escrites sobre aquelles “narracions breus, populars, sovint de transmissió oral, de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals, destinada especialment a l’entreteniment dels xiquets” de ma uela.

      Sobre les tradicions que arrelen és un assumpte que no cap discussió alguna. Sovint se sent dir a gent no tan jove: “això s’ha fet tota la vida” o “jo ho conec des de sempre” i si s’aprofundeix una mica t’adones que s’ha convertit en “tradició” en l’època dels seus pares o quan eren ells menuts.
      Sí, la carabasseta s’acabarà tenint-se per costum ancestral dins d’uns anys.

      En una enquesta a Mèxic al 2015, un 13% creu que s’independitzaren dels EEUU, el 51% no sap de qui, 32% d’Espanya, la resta creu que fou d’altres països.
      I sense anar molt lluny, ací on vivim, i a hores d’ara, el 20% està convençut que el Sol gira entorn a la Terra.

      Supose que els lectors són sabedors que una de les maneres de descobrir que els cristians nous “judaizaban” era veure’ls utilitzar l’oli d’oliva per a cuinar —tan español ara, no?

      Acceptar novetats forasteres de vegades no són molt saludables: “la comida basura” ha fet augmentar l’índex d’obesitat infantil.

      Però aixina va escrivint-se l’Història des de temps de Noé.

      • Rosa Mahiques

        Pues vosté continue escrivint-nos i així eixes boniques històries de la nostra terra gaudiran de bona salut i sempre podrem dir als nostres fills o néts que allò de la carabasseta no és de la nostra terra i les històries que la uela Maiteresa li contava al seu nét, eixes sí que són nostres, de tota la vida.

        Per cert hui he vist una foto pel faceboock que deia que si celebrem ací el Halloween, és com si a Wisconsin baixaren en romeria pel Mississipi al Cristo de los faroles…A que no ho farien això allí mai en la vida? Doncs nosaltres el halloween eixe tampoc deuriem celebrar-lo.

  4. Salva

    FELICITACIONS A TOTES LES TERESA EN EL DIA DE LA SEUA ONOMÀSTICA.

    És que tinc costum, mira!

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 deurien ser recordades d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINADORS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics