NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS !
Una pena l’estat de les pintures de la cúpula de la Capella de la Comunió de la nostra església parroquial. Com es pot apreciar a les fotos, el deteriorament de les pintures és preocupant. A Quatretonda, poc és el patrimoni cultural i històric. I el poc que tenim -si no va arreglant-se-acabarà malament.
Són moltes les persones que ens han dit que ferem ressó d’aquest estat a aquesta web. Quant de temps haurà de passar per a que tornem a contemplar la nostra capella amb l’esplendor que es mereix?
Acàs ja hi ha per ahí algún projecte al respecte per a actuar i no ho sabíem?
És responsabilitat de tots que no vaja a més! Clar, tots no tenim la mateixa proporció-de responsabilitat, dic-. A més poder, a més influència, a més autoritat, més responsabilitat. Quan més alta està una persona, més possibilitats té de solucionar els problemes.
Enfí, siga com siga, aturem i rescatem de l’oblit el poc que tenim. El poc que ens queda. El qual, per als pobletans quartondins, és molt! Ho és tot!
«QUATRETONDA DIGITAL ” , no representa ningú més que el sentir dels seus autors i la seua bandera és la LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ, CREACIÓ LITERÀRIA i L ´ARGUMENTACIÓ CRÍTICA I RESPECTUOSA. La seua bruíxola marcarà sempre LA VERITAT , LA TOLERÀNCIA I EL SENTIT COMÚ.
“QUATREDONDA DIGITAL”, és una publicació sense ànim de lucre.
Magnífic document senyor Romero, tot i que tant de bo no haguérem necessitat de veure’l (les imatges tenen la virtud d’accentuar els defectes, tot i que, verament, l’estat de la cúpula és preocupant). Personalment pense que tractant-se d’un conjunt pictòric, la decoració de la capella de la Comunió, i sent producte d’un pintor de cert renom, potser siga fàcil, potser dic, aconseguir alguna ajuda.
A les postres no sé, i encara que siga «poc» el nostre patrimoni si caldria que aquest figurara en alguna delegació o regidoria municipal,
A Llutxent han aconseguit,o millor dit, estan aconseguint conservar el palau-castell i el convent mitjançant ajudes que crec que es van demanar des de l’ajuntament.
A vore si nosaltres podem aconseguir que no es deteriore més el conjunt pictòric i aquell/s que tinga el poder de fer alguna cosa, que ho faça.
No deixem que les genenracions futures coneguen el poc patrimoni cultural que tenim, a través de fotografies.
Patrimoni dius, l’any que commemoràrem el 750 aniversari de la conquesta jaumina de nostro regne ensorràrem el “pouet del Benovaire” de propietat municipal, nom d’una alcria, tan vella com Quartonda, citada la llibre del Repartiment; l’any que publicàrem el calendari sobre la ceràmica devocional quartondina, santets de carrer, va desaparéixer lo Caietà de la placeta dels en Caus; l’any que renovellaren la façana de la portalada lateral de l’església hi desaparegué també el rellotge de sol del qual encara quedava un rostoll important; enguany, ni que siga simbòlic, fan la cinquantena les pintures del mestre Vaquer i ni jo mateix estic massa segur d’haver pecat contra el patrimoni.
Desfer-nos-en, almenys sense plantejar si tenim possibilitat de fer cap cosa és, i perdoneu-me l’espressió, continuar “cremant” el patrimoni, i no només són els caps, els governants, que sí han d’anar davant, els que han de tirar del carro, també la iniciativa popular i col.lectiva té coses a dir, encara que dir açò no és dir res que ningú no sàpia ja.
Aleshores com ja ho he dit i no em desdic accentuaria o remarcaria el fet que caldria encabir dins d’alguna regidoria una àrea de patrimoni que portara un programa d’anar fent, d’anar arreglant en la mesura de les necessitats, disponibilitats i estat dels béns a conservar, i que en promoguera d’actituds de valorització i de defensa.
I si no ens interessa perquè tenim altres interessos o necessitats i ho deixem perdre doncs, això, estarem o no d’acord però no és el mateix que dir “mi chica ha desaparecido y nadie sabe como ha sido.” No sé si m’explique, ni que siga mal.
No estaria mal allò de la regiduria de patrimoni, no.
Hui, segons els estudis eixos que n’hi ha per ahí, diuen que Quatretonda té dinerets. I no sé com es fa però alguns d’aqueixos eurets igual es podrien emprar per començar a conservar les «coses» del nostre poble.
És clar que com del que ara en parlem és patrimoni de l’esglèsia, igual n’hi ha gent que no està d’acord en conservar-ho per allò de que hui no és moda allò que haja de veure amb la religió cristiana, però si ho mirem des del punt de vista de que és obra d’un pintor mitjanament important, trobe que estaria molt bé conservar-ho.
Els diners públics caldria emprar-los en projectes i interessos públics i deixar les causes particulars per als particulars.
Si s’han donat subvencions per arreglar cases històriques, on no podem entrar ni visitar, no estaria de més arreglar allò que que sí podem visitar i podem mostrar a tota la gent que ho vulga veure.
I certes ajudes individuals per a activitats lúdiques individualíssimes que s’han donat per part del consistori anterior i l’actual també deurien de revisar-se. Estaria molt bé donar-ho si els diners plogueren, però com que no ho fan hem de posar SEMPRE per davant la cosa col·lectiva a la individual.
Per circumstàncies que no vénen a cap desconec el peu del carrer, allò que es cou, ara, que per a mi tan poc val pensar que sent de l’església ja s’ho faran els que van a missa, com la contrària, és a dir, arrepleguem les subvencions, no paguem ibis i després cobrem bones entrades. Lògicament és una generalització i no crec pas que aquest siga tampoc el nostre escenari, però que és un bé privat ho sabem, amb les circumstàncies que s’hi vullguen.
La casuística pot ser diversa, el mateix convent de Llutxent que esmentes, ara propietat de la diputació de València, seria la primera vegada que un bé després de ben arrebossat amb diners públics acaba en mans privades? Que igual interessa per a segons què o segons com. És preguntar per preguntar, però no seria la primera vegada que passa.
Certament que si els espais no tenen un ús i una funcionalitat són més difícils de mantenir i conservar. A la postres, i com sempre diuen els gestors, serà qüestió de prioritats o d’aplicar unes determinades polítiques programàtiques, i ja dic que estarem d’acord o no, com tot serà criticable, però pitjor serà que les coses s’hi perden sense que ni s’assabenten o ens assabentem.
Opine que la restauració deuria dur-la a terme el propietari de l´edifici i els seus usuaris !
Que ja tenen prou ajudes presupostaries en els PGE a + de que no paguen IBI ni IVA i que els retors no estan donats de alta en la SS pero al jubilar-se cobren una pensió publica
Tens Raó en Moltes coses. Menys en lo de cobrar entrada. Crec que en l’església dels Sants Joans de Quatretonda no es cobra entrada.
Són Bens històrics i patrimonials. I crec que el IBI deu estar esclós.Però clar, nia que per ser la església li cou mes.Què vols, que el campanar pague Ibi?.
Crec que jo no he dit en cap moment que la parròquia de Quatretonda cobre entrada, tot i que tampoc puc assegurar que m’expresse de manera clara. El problema de l’exempció fiscal, i sense entrar massa en detalls, que tampoc els conec, és que abraça tots els béns de l’església, fins i tot alguns d’ells subjectes a rendiment i activitats econòmiques lucratives, a més de la prerrogativa que té aquesta institució de poder actuar com a fedatari públic, cosa que li permet d’accedir de manera fàcil i directa a la propietat (serà un altre tema però, relacionat).
Les exempcions en béns no destinats al lucre pense que són o han de ser igual que per a la resta d’entitats i/o associacions sense ànim de lucre ara, tot és opinable, així també poden haver-hi postures favorables a què s’hi pague de tot i per part de tots, encara que l’aspecte del patrimoni artístic i monumental, ací i en aquest apartat, crec, no ha de ser de menor importància.
No sóc al detall de les coses d’ara però, recorde encara les misses de D. Julián en què feia relació de les aportacions i quantitats econòmiques donades per “persones devotes”, així com la quantitat que faltava a pagar, i crec que no m’enganyaria si afirmara que una de les més perennes fou el pagament de l’altar major, també n’hi havia de grans benefactors de tant en tant. Lògicament açò no em surt ara com a proposta o idea, igual continua fent-se, simplement és un estat de la memòria particular, detall etnològic si arriba.
La qüestió és delicada, ja que durant molts anys l’Administració ha subvencionat a fons perdut a moltes cases particulars. Tanmateix, de normal, les esglésies són obertes per a tothom.Siga com siga, els edificis dedicats al negoci -els quals en són molts : hospitals,col·legis, universitats, hotels, residències…etc…..si caldria que pagaren ibi i la resta d’impostos corresponents.Perquè si jo vull anar, per exemple a la Universitat Catòlica,he de pagar mensualment una substanciosa quantitat. » De debaes, cap flare pega cabotaes»
Fa falta tot que aporte una part parroquia i cofraries i una part de subenció.perque son obres artistiques i costoses de fer . pero poc poc. tota pedra fa paret.
Veu vosté Sr. Benavent com les susceptibilitats en temes referents a «la religió cristiana» són molt sensibles?
Sempre entra el xic o xica de torn i quan tots estavem veient la lluna que ens estaven assenyalant ens fa canviar la visió i ja ens tens a tots mirant el dit del tonto.
Si els polítics no es posen d’acord en fer pagar o no IBI a esglèsies, seus de partits polítics, de sindicats i limítrofs, com ho anem a averiguar nosaltres?
Estavem parlant d’arreglar unes pintures d’un conjunt pictòric que estan en un lloc que per alguns és problemàtic. Què fem? Deixem perdre les pintures o les arreglem? Les paguem uns o altres?
Ja vorem. Segur que si les pintures estigueren en la casa la vila o a l’antiga biblioteca no trobariem problema. I a vore si centrem el dit i continuem mirant la lluna i deixem les tonteries i cutreries per a qui corresponga.
I això (el debat), convindrem Rosa que és bo, dins d’un to a poder ser. A més, i sense llevar-li un bri d’importància al fet tractat, la distància ho relativitza tot, o quants monuments no veurem avui amb satisfacció i enlluernats per la seua notable factura i grandiositat però que en el seu temps de creació, possiblement, maldita la gràcia que faria a alguns que bé l’haurien de pagar, bé l’haurien de treballar esclavitzats i forçats.
Tinc per capçalera una frase de Blasco Ibáñez relativa a la importància que té el patrimoni monumental entre nosaltres, de fa ja…, la qual venia en dir que en aquest país, España, s’hi parlava molt dels monuments, de la riquesa de les seus restes històriques, i reblava el clau tot dient: “pero en él hasta las ruinas están arruinadas.”
No sé, i per canviar de pal o tal vegada per engrescar, veig que el “graffiti” o pintada d’època republicana que vaig publicitar fa uns anys acabarà per desapareixer totalment (en quedarà alguna altra contemporània i a l’aire lliure a tot l’estat?). Jo que temia que algú el fera malbé (cor malastruc el meu!), serà en canvi l’abandó qui el retirarà definitivament de la circulació. És clar que ací tocaríem lo privat, la monarquia pot ser… Tenim cap responsabilitat?
Hi ha una dita molt dita que diu: » les Manies no les curen els Metges.»