CONFESSIONS D’UN DESCREGUT
CONFESSIONS D’UN DESCREGUT
Cada dia que passa estic més convençut que no pots anar pel món dient que eres un descregut, que tot ho fiques en quarantena, que si no li claves el ditet en la ferida, com volia fer l’apòstol Tomàs, no estàs segur de res encara que ho veges amb els ulls o t’ho assegure la Casa Santa —sí, eixa institució que té el patrimoni de les veritats eternes i inqüestionables—, i clar, comportant-te d’aquesta manera al remat tu mateix et condemnes a l’ostracisme.
Ja fa anys que em vaig caure del cavall, com Sant Pau camí de Damasc, i m’adoní que de Cases Santes n’hi ha moltes repartides per aquest país on ens ha tocat viure. Totes tenen el bàlsam de Fierabràs i ens prometen que el seu és el verdader, el del Quixot. Sembla que l’amic don Miquel envià un “e-mail”, des del convent on està soterrat, a totes eixes organitzacions amb el contingut exacte de la formula, si bé com el lletraferit castellà era llest a més no poder, a cadascuna li va modificar en l’escrit una molècula del component que el feia distint al dels altres i així tothom es pot considerar posseïdor i únic amo del remei.
Brollen, com el gram a les vinyes i pertot arreu, xarlatans de fira que s’han cregut que els que passegem curiosos entre les cassetes expositores, malgrat tindre i ficar cara embadocada, els comprarem eixa potinga que fa miracles perquè, encara que els de la xarrameca no creguen en res, un dia tingueren el seu particular Pentecostès i d’ençà d’aquell esdeveniment poden predicar amb tot el lleu el seu missatge urbi et orbi amb fe a prova de bombes. Saben que, només en rebre eixa força sobrenatural, els infidels som legions i que varem nàixer sense la llum vivífica que ells venen a mostrar-nos i intenten catequitzar-nos com si foren missioners en terra pagana.
Que em disculpen tiris i troians per ser tan descregut, però potser que qualsevol il·luminat taumaturg inventor d’un credo nou —i no dic res dels antics—, i els seus corifeus més íntims, a força de repetir-s’ho acaben tenint una fina pàtina de crèduls; amb tot i això als membres del ramat que els acompanya en el seu viatge per arribar a l’Arcàdia feliç només entrar en l’agrupació els administren el soma que, com és una droga segons Aldous Huxley, l’únic efecte secundari que té és que a alguns que no saben fer la “O” ni amb un canut els converteix en éssers tan atrevits que acaben creient-se que poden ser bons pastors —amb “imperium” inclòs— sobre una comunitat composta per fidels acèrrims i d’infidels d’altres confraries que no tenen més remei que pasturar dins del mateix prat.
Ara i sempre s’ha sentit dir que la fe mou muntanyes i potser que les llengües de foc baixades del Cel en els singulars Pentecostès hispànics insuflen suficient manya als caporals de les associacions per suplir la manca d’aquells dels seus col·laboradors que no saben fer ni la “O”.
Ben segur estic que la meua visió de l’assumpte necessita l’examen d’algun experimentat facultatiu que em recomane un tipus de pròtesi correctora que m’adeqüe a tindre’n una —de visió dic— com cal als nous temps. Ara bé: no sé si a aquestes edats a un descregut contumaç…
Així i tot, com vaig tindre una educació jesuítica, he d’admetre sense piular que:
VOX POPULI, VOX DEI
Salva
PS — Benvolgut lector que t’has sentit al·ludit: crec que tu, de bona voluntat en tens a cabassades i te’n sobra per a donar i vendre. Tranquil, que el paper del personatge que t’ha tocat interpretar crec que el faràs bé perquè de trellat en tindràs una mica…, espere.
Almenys vol dir que saps llegir!
De què tingues que escriure, o discursejar en públic, no t’angoixes gens, saps que n’hi haurà un grup de corifeus majors que el treball te’l donaran fet i triturat…, i no hauràs de mastegar-ne gens, només engolir el contingut caldos del plat que et fiquen al davant posant cara “d’enterat”.
Però tranqui home! Diuen que Einstein no tenia carrera ni estudià en Salamanca i ja saps on arribà.
Veus? No eres l’únic!
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Tinc entre mans l’última part de la trilogía que estic dedicant a la branca de la família dels Alberola que es quedaren al poble després de la diàspora allà per les darreries del segle XIX.
Per poder-ho fer he esbrinat dins d’arxius, documents privats, anotacions que vaig prendre dels records dels meus familiars —posat que la idea ve de lluny— i, com no, a tot allò que he pogut trobar-ne del que s’ha escrit sobre els esdeveniments tant regionals, nacionals i europeus des d’abans de la guerra del francés.
Amics, després de tant regirar i regirar continue sense entendre l’afany d’enfrontament destructiu que periòdicament i com si d’una maledicció es tractara en practiquem amb sanya per aquestes Espanyes on ens ha tocat viure.
Malgrat d’advertències, avisos, escrits, informes, propostes, moviments, societats d’Amics del País, i un fum de bones intencions, la ciutadania continuà sumida dins de la més gran ignorància, i no per la seua culpa només sinó, i principalment, per la colla de governants ineptes, malintencionats i inquisitorials religiosos que no saberen, i pìtjor encara, que no volgueren que la plebs fóra instruïda.
Pareguérem el tren de l’avanç que duia la Il•lustració i el canvis que estaven produint-se als països del nostre entorn i, malauradament, sembla que després de quasi tres-cents anys, i al pas que anem, continuem amb caiguda lliure dins del fanguer de la manca d’instrucció que ja al 1785 Gaspar Melchor de Jovellanos denunciava:
“La instrucción es no sólo la primera, sino también la más general fuente de la prosperidad de los pueblos y la primera raíz del mal está en la ignorancia, otro vicio que deben desterrar las sociedades porque la ignorancia es siempre ciega”
——
“No hay bien que no pueda alcanzarse; no hay mal que no se pueda evitar y destruir por medio de la instrucción que es el efecto y fin de la educación: ella es por quien las Naciones prosperan y sólo por su falta decaen y se arruinan”.
PS — Podeu titllar-me de pedant per traure noms i referències de gent que no ix, com un tertulià més, als programes de la televisió, ni tampoc als del cuore. Estic jubilat, i fent vida quasi monacal, puc dedicar-me a aguaitar el panorama que ens precedí i l’actual.
No volguera que les futures generacions continuen fent i desfent com el matalafer; volguera que milloraren allò que hem anat construint amb “l’aggiornamento” pacífic i sense enfrontaments caïnites ni destarifats.
Ho veuré encara?