JALAOGÜIN
JALAOGÜIN
No vaig a repetir-vos ara que el Jalogüin res té que veure el seu origen amb els americans perquè 
la festa fou duta, a eixe Nord dellà la mar, pels colons Irlandesos que hi arribaren i com no, tocant la gaita com els gallecs, hem de deduir que són un poble celta. Almenys així m’ho digueren a mi.
Des de temps que es perd en la negror de l’antiguitat l’1 de novembre s’iniciava l’any nou per a aquesta gent celtibera. La nit anterior encenien fogueres per obrir les portes a l’hivern perquè creien que d’aquesta manera els morts entraven amb comunicació amb els vius.
Tot un poblat, homes i dones, es reunien en una festa on sacrificaven animals i així tindre carn per passar l’estació que se’n venia al damunt.
Durant aquesta celebració estava autoritzat menjar carn de porc i beure vi sense fre. S’encenien ciris i amb la llum de la cera qualsevol ser viu podia comunicar-se amb un mort i anar-se’n amb ell a l’inframón si ho desitjava, si bé amb la condició de quedar-s’hi fins el proper 1 de novembre.
Altra costum també era dur gran quantitat de flor als cementeris per significar i imaginar-se que en eixe altre món és on estava el paradís i alhora perquè no molestaren gens ni miqueta als que s’havien quedat a aquesta banda. Us sona?
Creien que els morts tornaven a sa casa durant tres dies i tots plegats –difunts i vius—es passaven les nits ballant, tocant la música, cantant i bevent, tot i que els d’ultratomba eren invisibles.
El que passa, com amb altres costums paganes es feu, en temps de Carlemany al segle VIII l’Església la convertí amb la festivitat de Tots Sants, i després al IX feu d’obligat compliment per tot el poble dels francs i definitivament al XV per a la cristiandat sencera .
Tornant al Jologüin (All-hallow even) que vol dir: Vespra de tot lo Sagrat, és una festivitat d’Irlanda i, com a gent celta que era, encenien un “foc sagrat” la vespra de l’any nou (Samain l’nomenaven tot el món d’eixa etnia). La flama d’aquesta foguera servia per encendre la resta de focs de l’illa.
Com ja en sabeu, Irlandesos i anglesos arribaren al Nord del nou món i se n’anaren duent la grip, la pigota, la pallola, diftèria, tifus, escarlatina, pesta bubònica…, les seues costums, les ganes de eixir a les pel·lícules i també “allò d’anar afusellant indios” per conquerir “l’oeste”.
Les carabassetes és costum europea que se la varen endur en el mateix viatge…, se m’havia oblidat!
Encara com aquestos civilitzats “rostros pálidos” saberen traure-li suc a l’assumpte del començament de l’hivern i ens el retornen amb desfressos, flors, violes i com un carnaval pagà. Són sabuts els del “puro” encés amb bitllets de dollar.
I d’ençà que la televisió entrà a l’altar major de les cases de la Hispania, i els grans magatzems duen la batuta del nostre “gasto”, ja som tan americans, o més, que Pepe Isbert, l’alcalde de Bienvenido Mister Marshall de Berlanga.
A disfressar-se amics, que la processó és llarga i el ciri curt.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Estimat Salva:
Realment no se molt be l`origen de la festa de Halloween. Lo que si se es que a mi, personalment ,no m’agrada. Em costa entendre que sentit te el voler asustar al xiquets, i mes enlla «mola mas el que sea mas macabro». Acostumar als xiquets a esta festa de «donar sustos » sense sentit, ja no es questio de gaudir amb la disfressa…. no, no l’aprove.
Una nit com la d’avui eixes al carrer i la joventut se desmadra. Si imitem una festa que d’origen no es nostra… almenys estiguerem informats de la tradicio de Halloween. Res mes paregut a la realitat.
A MI TAMPOC, REINA ! I, entre moltes altres, per paregudes raons.
Veuràs que els Celtes tampoc s’ho passaven malament…, a tothom li ha agradat sempre la festa.
Si vols saber què pensé de l’assumpte podries llegir
http://quatretondadigital.info/2014/12/06/jalovin-i-noel/ (JALOVIN I NOEL)
del passat any. Comentaris inclosos !
Crec que poc a poc estem convertint-nos en habitant de Pinar del Río, el poble de García-Berlanga.
Gràcies per contestar.
Si vols saber què pensé podries llegir
http://quatretondadigital.info/2014/12/06/jalovin-i-noel/ (JALOVIN I NOEL)
del passat any. Comentaris inclosos !
Crec que poc a poc estem convertint-nos en habitants de Pinar del Río, el poble de la pel·lícula de García-Berlanga.
Gràcies per contestar.
Bon dia, Salva!
Muy buen artículo!!
Así es, aunque la mayoría piense que «Halloween» es una invención americana, el origen lo tenemos más cerca geográficamente.
De hecho, en Galicia, tengo entendido que usan la palabra Samain. Pero no he podido contrastar esta información para ver si es veraz…
El origen de disfrazarse tiene mucho sentido si nos adentramos en la mentalidad celta y el miedo que profesaba el más allá y las ánimas que lo habitaban. Lo no tangible suele generar miedo.
Cuán gritan estos malditos
mas, mal rayo me parta
si terminando esta carta
no pagan caro sus gritos.
I més:
Clamé al cielo, y no me oyó.
Mas, si sus puertas me cierra,
de mis pasos en la Tierra
responda el cielo, no yo.
PA CHULO JO! PASSA TÍO?
Un altre any, i per donar-me por, vaig llegir anit el don Juan Tenorio, el de Zorrilla, clar.
Com, ja puc dir en temps antic, us recordaré que aleshores no hi havia televisió, ens asseiem al costat de la “arradio” i oíem com els actors aquells que tenien una veu especial anaven relatant-nos i interpretant els papers de l’obra que puntualment la nit del 31 octubre la programaven per als que tinguérem la sort de posseir-ne un d’aquells amb mando Kronex i onda corta incorporada.
Por, por…, he de dir-vos que l’escena del sopar em ficava els cabells de punta.
A poc a poc els tocs a les portes van acostant-se on estan els comensals i tu, que tens una imaginació que es fot, vas notant com algun ésser t’estira de les orelles i t’acostes una mica més cap al davantal de ta uela en oir:
“esa llamada postrera
ha sonado en la escalera”.
Després, en acabar la funció tots comentaven que el tio era valent i una mica descarat també perquè anar a per una monja de dins d’un convent en el temps que vivíem…, ja era, ja! Però es tolerava perquè a la fi:
“un punto de contricción
da un hombre la salvación”.
El Zorrilla este fou un atrevit perquè ens presenta un depravat, segons els canons establits aleshores, i mira, encara se salva de l’Infern estant a les últimes ja quasi mort.
L’amor de donya Inés és que val lo que no està escrit.
I això que el don Juan en feia i en tenia per a totcristo:
Por donde quiera que fui,
la razón atropellé
la virtud escarnecí,
a la justicia burlé
y a las mujeres vendí.
Yo a las cabañas bajé,
yo a los palacios subí,
yo los claustros escalé
y en todas partes dejé
memoria amarga de mí.
———
Desde la princesa altiva
a la que pesca en ruin barca,
no hay hembra a quien no suscriba,
y cualquier empresa abarca
si en oro o valor estriba.
————-
Estic ben segur que a hores d’ara la gent ja no li mira pèl i no té tant de remilgos.
Estem al segle XXI i s’ha de ser més pràctic.
Res amics, que la nostàlgia i l’edat em fa ser una mica romàntic.